dimecres, 25 de novembre del 2015

LA IMPLICACIÓ DE L’ARTISTA

Estic passant per una etapa lírica d’eixes que m’ocorren cada ix mesos i que m’estabilitzen perquè em desperten una part irracional i humana que la vida social ―la no-vida― tendix a anestesiar-me, en el millor dels casos. Com sempre, on hi haja un compositor rus, que s’aparte la resta i que s’ature el món. Rakhmaninov i Prokòfiev han estat els d’esta setmana, i ja tinc les entrades per a Xostakòvik, setmana que ve.
Llegint el programa, he comprovat les represàlies que va prendre Stalin contra Prokòfiev, que no es pot dir que s’allunyen massa de les pressions que van patir altres artistes de l’època i del règim. Xostakòvik, per exemple, tampoc va eixir net, tot i el seu carisma i l’estima que li tenia el poble. La dictadura es va proposar fer servir l’art, en este cas, la música, per a les finalitats del règim, a més de fer evident el trencament amb l’statu quo anterior a la revolta. Les composicions havien de deixar palés el canvi de règim, a l’hora que havien d’agradar al tirà. Quasi tots els compositors van fugir, excepte algun d’ells que es va quedar, com Xostakòvic, o altres que, després d’eixir, van tornar, com el mateix Prokòfiev.
Però, i si escric sobre pintura i sobre l’España del segle XXI? Perquè, tot i no haver llegit més enllà del titular, l’altre dia, a El País, sembla que hi havia unes declaracions de Miquel Barceló on s’oposava a les crítiques que estan rebent les corregudes de bous. Jo, ni he anat mai a una correguda de bous ni hi aniré mai, així que no puc parlar amb massa coneixement del tema. A més, no em fa gens de gràcia el maltractament dels animals, i ja he tractat el tema en altres articles. Però el cas és que, sobre Barceló, això que m’ha impactat ha estat la crítica al seu art, on se l’ha acusat d’implicar-se poc en els problemes de l’Àfrica, recordant-li que ell ha viscut a Mali, o, com en este cas, en la defensa d’ideals i de causes europees d’este segle. En definitiva, deien que el seu art era simple i intranscendent.
Barceló, a Mali, volia precisament això: passar desapercebut. No volia ser un blanc entre els negres, sinó que un negre més, invisible, per així, poder pintar la vida sense la seua presencia. A Europa, potser cal també això per deixar palesa la realitat d’este segle: passar desapercebut per definir eixa realitat, sense més i sense forçar-la, sense intentar interferir en el curs dels esdeveniments. Tot i que pot ser una tasca a realitzar des de la cultura, la gràcia es troba en la varietat, i no en el pensament únic i revoltós que no va més enllà de croades racionals i sentimentals. La imatge que puga captar un altre artista que extrau tots els sentiments de qualsevol fet, potser és més important que la imatge intencionada de qui intenta capgirar la vida.
Quan tenia al voltant de vint anys vaig viatjar a l’Índia per primera volta i una de les coses que vaig aprendre va ser que poc podia fer jo per canviar la situació del lloc ni de ningú, per eixes contrades. I això se li pot aplicar al Barceló de Mali que mostra una realitat quotidiana a qui no hi ha pogut anar. Si Sartre defensava la participació activa dels intel·lectuals en el canvi social, potser s’hauria d’extraure d’eixa intel·lectualitat un bon grapat de pintors, que no tenen perquè ser-ho, així com també d’escriptors i d’altres tipus d’artistes.
Els artistes russos que van fugir d’Stalin van seguir treballant en altres indrets, i molts d’ells amb un notable èxit. Segurament, la seua música, o la seua pintura no va ser la que haurien realitzat d’estar a Rússia perquè el guió comunista i el nou ordre social els exigia d’implicació revolucionària i els marcava unes línies molt clares de correcció. Ací, hi ha algunes coses que s’haurien de revisar per part de qui va demana implicació al creador, tant quant a la cultura en general com en la mesura en què afecta les directrius de les bones maneres de pintar, de fer música o d’expressar-se, en el format que siga, i pensar que hi ha gent que transcendix les fronteres; tant les dels estats com les de la correcció. I tot són fronteres.
 

Salvador Sendra Perelló