dijous, 29 d’octubre del 2015

ELS MALS DE LA NOVEL·LA

A les primeres planes del llibre de Chateaubriand, Memoires d’outre-tombe,  hi ha un breu, però aclaridor, comentari sobre les tres fases de l’aristocràcia: la primera, de creació a partir dels mèrits, la segona de manteniment de privilegis i la tercera, de demostració i de vanitats. Quan s’arriba a este tercer nivell, la decadència és més que constatable i ja s’entreveu la desfeta. I sol passar, i se sol repetir, tot i que ja sabem el resultat abans d’arribar-hi perquè són casos que ja han passat i han tornat a passar.
La bonica poesia de Maragall, El comte Arnau, tracta amb meravellosa complexitat, d’una banda, el trànsit del noble per estes tres etapes de la seua carrera, així com, d’altra banda, el text es desplaça des de l’oralitat a la prosa de la narració, passant per la poesia. Borges tracta, també, els períodes de la literatura d’una manera molt sintètica que és, al cap i a la fi, la que fa servir el relat del comte (oral, poesia i prosa). Però, si superposem les etapes, l’oral es troba lligada a la creació del mèrit o, si és el cas, de l’heroi. La poesia enllaçaria amb l’època dels privilegis, on ja hi ha gent il·lustrada que tracta el text oral de manera diferent, l’escriu i el transmet amb una clara i acurada intenció artística. La prosa, o siga, l’ocàs, s’hi troba vinculada a la ciutat, a la burgesia i a la individualitat en la seua lectura; deixa de ser una representació pública, amb més o menys gent, per passar a ser un acte íntim i solitari de la massa.
El comte, un guerrer valent que va lluitar contra els sarraïns, es va recloure al seu feu i es va capficar en la gestió dels privilegis, tot i ser un lluitador, en essència. La vida no tenia sentit i prompte es va posar a fer obres inútils que els seus vassalls no entenien, ni per què les feia ni per què aprofitaven. Finalment, el comte, rebutjat pels vassalls, fugí al camp a la recerca de la llibertat de què mancava al castell. Va esdevindre una persona odiada i temuda, incompresa i rebutjada. La desfeta estava garantida i, l’aristocràcia, desbordada pel poder de la massa ciutadana.
La descontextualització del personatge és un factor important de la seua fallida, com ho és quan els que interpreten els fets, ho fan des d’un punt de vista anacrònic. La desgracia d’Arnau, per tant, va ser, primer, que estava dissenyat per a la batalla i no per a la gestió. I, segon, que el temps va transcórrer sense que s’adonara d’este fet. Quan el personatge era cantat, cada trobador afegia i restava per adequar este heroi a cada indret i a cada temps. Una volta plasmat en escrit, la poesia es tractava en la cort, entre els seus o entre gent que es trobava en la seua situació però, amb la prosa, amb la ciutat, Arnau va passar a ser un element estrany per al burgés en la mateixa mesura que ho va ser don Quijote.
La narració oral, al segle XXI i ací, on vivim, ja fa temps que ha deixat d’existir. La poesia és un gènere residual, entre altres coses perquè les rimes deriven directament d’esta oralitat prèvia o perquè el seu indret natural d’existència es troba molt allunyat. Nosaltres, la massa, ens trobem inserits en la narració racional de la prosa, així com ho estem en la lectura íntima i particular. No obstant això, encara hi ha gent que desitja convertir-se en heroïna i salvar no se sap què a força de decisió i acció. Però ara ja sabem que, després de la novel·la, hi ha la decadència.

Salvador Sendra Perelló