Al nostre company i diblogador Lluís Alemany li ha estat publicat un article a la publicació romanesa, Q Magazine. Tot seguit el repoduïm. Com que dita llengua no es accessible als lectors de Diblogacions us oferim també la traducció a Diblogacions. A més, baix trobareu l'enllaç per accedir a la publicació Q Magazine.
*****
Catalonia,
independenţă, da, nu şi de ce
de Lluis Alemany Giner
27 septembrie 2015 a
marcat o zi de alegeri importante în Catalonia. Regionale, în principiu, dar
însemnând mult mai mult de fapt.
Au fost prezentate ca
un fel de plebiscit asupra posibiliei sau/şi viitoarei independenţe a
Cataloniei ca stat independent de cel spaniol. Alegerile au avut ca rezultat
victoria partidelor care reprezentau poziţii pro-independenţă, astfel că
învingătorii vorbesc de iniţierea unui proces destinat disocierii de Spania
imediat şi care ar trebui să conducă în câţiva ani la naşterea unei noi naţiuni
în lume.
Cum s-a ajuns la
această situaţie? Din afară, pentru mulţi, Spania este – simplificând – o ţară
asociată zilelor festive şi în care se merge în vacanţă. O tânără democraţie
ieşită din cenuşa lungii perioade de dictatură a lui Franco. Ce determină deci
o regiune anume să voteze disocierea de restul statului? Există două feluri de
motive: economice şi istorice.
Dată fiind condiţia mea
de cetăţean spaniol ce a locuit, studiat şi lucrat atât în Madrid, cât şi în
Catalonia, şi vorbind limba ambelor regiuni (un lucru deloc minor, după cum vom
vedea), pot explica ambii factori.
Ce trebuie să ştim în
primul rând despre Catalonia? Că are o limbă proprie, catalana, diferită de
spaniolă, sau aşa cum ar trebui de fapt să o numim, castiliană. Ambele sunt
limbi latine şi au deci multe cuvinte comune, dar catalana se găseşte, având în
vedere poziţionarea geografică sau legăturile istorice, mai aproape de franceză
sau de italiană decât de castiliană. Se calculează că totalul vorbitorilor de
catalană este de unsprezece sau douăsprezece milioane de persoane în statul
spaniol, pe un teritoriu, cornişa mediteraneană, care presupune opt sute de km,
de la Perpignan, actualmente în Franţa, până în Alicante. Într-un fel este
asemenea Portugaliei, de partea cealaltă a Spaniei.
Imprimarea de cărţi sau
studierea catalanei în şcoli a fost interzisă încă din 1715 după pierderea
războiului Succesiunii, care i-a opus pe Burboni şi pe Habsburgi. Victoria
finală a candidatului francez a presupus importarea modelului centralist
francez în detrimentul modelului federalist austriac. Astfel, o limbă cu
tradiţia literară, şi care fusese folosită în administraţie, de exemplu, a fost
proscrisă de pe o zi pe alta. Această interzicere oficială a limbii catalane a
durat din acel 1715 până în 1978, când, după moartea dictatorului Franco, se
scrie o constituţie care depenalizează editarea ei şi folosirea oficială.
Faptul că după secole de interzicere a limbii catalane ea este încă vorbită de
milioane de persoane înseamnă că are o importantă valoare simbolică pentru cei
care o folosesc. Chiar dacă se cunoaşte şi se vorbeşte şi castiliana în
Catalonia, locuitorii ei încă apreciază catalana. Acesta este un factor care
cântăreşte prea puţin în Spania. Puţini ştiu că practic ansamblul vorbitorilor
de catalană la nivel statal este de unul la patru. Orice canadian ştie că în
Quebec se vorbeşte franceza, ca să nu mai vorbim de cazul elveţian, dar cei mai
mulţi oameni din regiunile din Spania unde castiliana este limbă maternă ignoră
câţi oameni vorbesc catalană în alte regiuni.
La nivel economic vedem
de asemenea că sunt divergenţe. Madridul, precum şi restul teritoriului
naţional majoritar, cu excepţia Ţării Bascilor, s-a dezvoltat mai târziu.
Spania intră în secolul XX aflându-se cu mulţi paşi în urma altor state din
Europa. În timp ce Spanaia se afla în mijlocul războaielor coloniale, Europa se
ocupa cu Revoluţia Industrială. Poate din cauza apropierii geografice a
teritoriului catalan sau al spiritului întreprinzător, această regiune s-a
industrializat, spre deosebire de celelalte regiuni naţionale, de la început.
S-a creat astfel un fel de opoziţie între un centru agricol şi administrativ
(şi vorbitor de castiliană) faţă de o regiune catalană industrializată şi
exportatoare.
Catalonia a văzut în
ultimele decenii cum se încerca o diminuare a atribuţiilor guvernului său
recent recuperat precum şi cum anumite ziare sau mijloace de comunicare
conservatoare care încă visau la o Spanie imperială şi vorbitoare doar de
castiliană încercau să o pună într-o lumină proastă. Este un şoc al
personalităţilor şi limbilor.
Cel mai probabil,
victoria poziţiilor pro-independenţă la alegerile din 27 septembrie nu va duce
la o independenţă a Cataloniei ci la o poziţie întărită la negocierile
viitoare, cu cineva mai deschis la schimbări de tip federalist sau cote mai
ridicate de autoguvernare decât cele pe care este dispus să le conceadă
guvernul conservatorului Partid Popular al lui Mariano Rajoy.
*****
La traducció de l'article.
*****
Recentment, tingueren
lloc unes eleccions en principi regionals, a Catalunya, Espanya, la qual
significació era però molt major. Es presentaven com una mena de plebiscit
sobre la possible i/o futura independència de Catalunya en tant que estat
independent de l’espanyol. Dites eleccions donaren com resultat la victòria
dels partits que representaven posicions proindependentistes en demèrit
d’aquells de filiació estatal espanyola. Així les coses, els vencedors parlen
d’iniciar el procés destinat a desvincular-se d’Espanya de manera immediata y
que deuria conduir a la naixença d’una nova nació al món, concretament al
continent europeu, el qual després de la implosió del gegant soviètic o les
guerres balcàniques, no coneixia, amb l’excepció formal de Kosovo, nous
territoris al si de les seues fronteres.
És probablement difícil
per al lector estranger comprendre cóm s’ha arribat a esta situació. Vist des
de fora, per a molts, Espanya és –simplificant- un país al que es relaciona amb
festivitats i al qual es va de vacances. Per a d’altres, més ben informats, es
tracta d’una jove democràcia sorgida de les cendres del llarg periode de
dictadura franquista. Què portarà doncs a una regió específica a votar la
desvinculació de la resta de l’estat? Hi ha per a això motius de dos tipus:
econòmics i històrics.
La meua condició de
ciutadà espanyol havent residit i estudiat o traballat siga a Madrid la capital
estatal, siga a Catalunya, la regió proindependentista, a més de parlar la
llengua d’ambdues regions (un factor no menor, com veurem), em capacita per a
explicar tots dos factors.
Comencem doncs pels
factors històrics, atès que són els precedents en el temps, i veurem que
malgrat allò que la gent creu saber, a Espanya no es parla “espanyol”, així com
a Suïssa no es parla suís o al Canadà no es parla canadenc. A Espanya, per
exemple, ningú declara parlar espanyol sinó castellà. Per qüestions
històriques, en allò que abans era l’anterior Hispania romana, trobem avui tres
estats: Portugal, Espanya, i la minúscula Andorra als Pirineus, que té un
estatut especial i que naix de la necessitat de neutralitat mútua
francoespanyola. Tenim per tant, un mateix territori i dos estats reals, als
quals sumar quatre llengües, tres d’elles d’origen llatí. D’oest a est, el
galaicoportugués, el castellà i el català, a més a més del basc que no és
d’origen indoeuropeu, i que es parla a una petita regió del centre-nord
peninsular, vora l’Atlàntic.
Específic de l’estat
espanyol que és el que ens interessa, és observar que si sumem els parlants de
les més amunt mencionades llengües diferents al castellà, més d’un quart de la
població total de l’estat espanyol, no té el castellà com a llengua materna. Aprofondint,
vegem que prop del 90% de la gent que no és castellanoparlant, parla català,
atès que Galícia és una regió poc poblada, la llengua de la qual es troba a
més, en retrocés. Per al cas del basc, apuntar que es circumscriu a una regió
geogràficament reduïda, i que el nombre de parlants segons les últimes
estimacions, no arriba a una cinquena part de la població resident a dita
regió, que, via maneres democràtiques ara mateix, terroristes en el passat,
també cerca independitzar-se d’Espanya. L’estudi del desig comú independentista
basc excel·leix però les atribucions del present article, centrat al cas català
a la llum de la recent victòria electoral proindependentista.
Catalunya com a regió
naix per imperatiu franc, més enllà dels Pirineus. Catalunya és travessada des
de l’antiguitat per la Via Augusta, el cordó umbilical per excel·lència
connectant la Península Ibèrica a Europa, car és a través de dita regió, que
els Pirineus, una formidable barrera/frontera natural, són més accessibles.
Aprofitant la facilitat per accedir a Europa travessant Catalunya, els
musulmans del Califat de Còrdoba solien desplaçar-se-hi cada any a la recerca
de riqueses o territori. Al 732 dC arribaren fins i tot a Poitiers, a les
portes de París, on foren finalment derrotats per Carles Martel, l’avi de
Carlemany. Per tal d’evitar ésser conquerits pel poderós Califat de Còrdoba,
els francs decidiren crear una marca, una mena d’estat associat a mena de tap,
que impedira en el futur l’accés dels musulmans
a Europa. Altres regions d’Espanya, van patir fins a huit segles de
dominació musulmana, com ara Granada, que va estar sota dominació musulmana
fins al 1492, mentre que Barcelona o majorment la resta de Catalunya per damunt
de l’Ebre, ja era cristiana al 801 o poc més tard.
Dita afluència de
soldats francs a més de la proximitat geogràfica amb França o el Mediterrani,
va fer que la llengua catalana, malgrat ser territorialment veïna de la
castellana, tinguera més en comú amb la francesa o italiana, que amb aquesta.
Un motiu seria que el centre-nord de la Península Ibèrica, on s’origina el
castellà, és una zona seca i pobra en recursos agrícoles –i no existien
altres-. Això determina que la gent de les vores mediterrànees o el cims
pirinencs, on s’origina el català, mai va emigrar ni mantenir contactes massius
amb Castella, i sí amb la més propera França, o amb Itàlia, sempre ben
comunicada via marítima des de milers d’anys enrere. Vejam doncs un exemple, si
algú té fam, dirà en castellà, “quiero comer”, que en català seria vull menjar,
més a prop al francès “je veut manger” o a l’italià “voglio mangiare”. Per a un
castellà, demà és “mañana”, mentre que la paraula catalana, de nou, s’assembla
més a la francesa “demain” o a l’italiana “domani”. Vegem per tant, que el grau
d’intercomprensió castellano-català no és evident, i que per a un català, el
fet de dominar el castellà té més a veure amb l’estudi de la llengua a l’escola
o amb el fet de sentir-la o veure-la escrita a tot arreu als mitjans de
comunicació, que a un fet de simple naturalitat atés el veïnatge d’ambdues
llengües. Un holandès o un danès poden poden comprendre mal que bé l’alemany, o
viceversa, ara, això no implica que dites llengües siguen ultrassemblants i a
l’abast de tothom sense estudis, sinó tan sols veïnes.
La proximitat
geogràfica a França i per tant a Europa, farà a més a més, que Catalunya, tinga
un perfil econòmic propi. Les grans extensions territorials del centre de la
Península Ibèrica propicien grans explotacions ramaderes o agrícoles,
latifundis, que un territori petit i accidentat com el català, a cavall del
Pirineu i la mar Mediterrània, no es pot permetre. Mentre que el castellà serà
agricultor, pastor o noble, escales alta i baixa de la piràmide social, el
català serà, en molts casos, mercader. No disposant de terra que cultivar,
s’embarca en direcció a Itàlia o els diferentes ports del Mediterrani. Cataluña
es suma ja des de l’inici a la Revolució Industrial, mentre que Espanya, lluita
infructuosament per salvar el seu imperi, que va perdent paulatinament, ara
Mèxic, ara el Perú o l’Argentina, per citar només alguns exemples. La invasió
napoleònica donà el cop de gràcia a l’Imperi Espanyol, desfermant els processos
independentistes latinoamericans; un país immers en una guerra interna al seu
territori, no pot lluitar a l’exterior.
Al segle XX, Espanya hi
arriba amb un endarreriment multisecular respecte a la resta de nacions
europees, amb l’excepció de les regions basca i catalana. Per a la primera fou
fonamental el carbó i acer que allí es produïa i que va ser explotat pels seus
veïns anglesos, mentre que a Catalunya ho fou la seua tradició mercantil. Un
exemple significatiu del caràcter distint de castellans i catalans, que tant
han xocat al llarg de la història, i que ara, els podria fer mamprendre camins
separats: durant les invasions napoleòniques, els espanyols en conjunt, i ahi
incloem fins i tot majoritàriament els catalans, lluitaren per recuperar la
seua independència. A la major part del territori hispà, tot allò francès passà
a ser sinònim no tan sols d’estranger sinó també d’infecte, quelcom a erradicar
de la manera més ràpida i brutal possible. La serie de gravats anomenats “los
desastres de la guerra”, de Francisco de Goya, mostren a un poble lluitant
fanàticament per posicionaments retrògrads com ara la reinstauració de la
Inquisició –cosa que es va aconseguir- o l’absolutisme monàrquic, deixant de
banda els postulats il·lustrats emanats de la Revolució Francesa, que acabarien
triomfant a tota Europa primer i a la resta del món posteriorment. A Catalunya,
en canvi, no tans sols no es rebutja per principi qualsevol aspecte només
perquè és estranger o pitjor encara francès, sinó que se’l adopta
sincrèticament si així sembla convenient. El mètode de vinificació
“champenois”, per exemple, arribà a la Península Ibèrica de la mà de les tropes
napoleòniques. A Catalunya, a diferència de a la resta de regions de l’estat
espanyol, no se’l rebutjà sinó que se’l acceptà fins al punt que el cava, el
producte català imitació del champagne francès, és hui en dia el vi espumant
més consumit al món.
Com en altres parts,
com en el famós cas del dualisme Milà-Roma o Lisboa-Oporto, també a la
Península Ibèrica es va donar una oposició entre una capital suposadament
ociosa i burocràtica, Madrid, amb el castellà com a llengua oficial -i la resta
del país, endarrerit-, front a una regió econòmicament dinàmica, amb la seua
llengua pròpia, el català. A la fi de la dictadura franquista, el català, que
havia estat prohibit a les escoles desde tan abans com el 1714 (canvi del model
federal multilingüe habsbúrgic al centralista borbònic francès), fou
despenalitzat i es va poder tornar a ensenyar. Això sí, cada volta que guanyava
les eleccions un partit conservador, com ara el PP, li posava entraves. Estes
traves eren i són també d’ordre econòmic, per exemple, una persona nascuda a
Barcelona, València o Alacant, territoris catalanòfons, paga peatges a les
autopistes, mentre que estes són majoritàriament gratuïtes a la resta del
territori nacional. Il·lustrem-ho millor, una persona viatja gratuïtament de
Madrid a Sevilla o de Madrid fins a Saragossa, on es comença a pagar peatge car
s’accedeix a territori català. Una persona d’Alacant o València pot viatjar cap
al Sud o al centre, a Andalusia o Castella, gratis, mentre que pagarà, si decideix, en canvi,
viatjar al nord, a Catalunya.
La meua opinió personal
és que la independència és altament improbable. A la major part de països
europeus, que amb molts casos també compten amb regions proindependentistes,
com ara les norditalianes, no els interessa recolzar la independència de
Catalunya, i sovint es branda a altes institucions l’amenaça de
“balcanització”. Així les coses, aquesta victòria independentista a les
eleccions catalanes, al meu parer, a penes servirà per desgastar al govern
conservador i anticatalanista de Mariano Rajoy, a l’espera d’un interlocutor
eixit de futures eleccions, més disposat a concedir majors cotes d’autogovern o
caminar vers un tipus d’estat de caire federalista.
Bucarest a 12 d’octubre
del 2015
Link a l'article original en romanés, aparegut a la revista Q Magazine:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada