dissabte, 31 d’octubre de 2015

MÚSICA I GEOMETRIA

Una visita, per ràpida que siga, a una exposició com la de Kandinsky, a Madrid, té unes reflexions aparellades. La primera, i la més important per a un fet d’estes característiques, és que vaig trobar a faltar obres de vertadera síntesi en la carrera de l’artista com, per exemple, més composicions. La resta, em va semblar interessant perquè hi vaig trobar una cronologia evident i ben argumentada.

Kandinsky i la música, per exemple, que jo recorde, tampoc hi van estar relacionats, mentre que la reflexió que intenta transmetre la mostra es troba en el trencament de la figuració. Realment, es demostra que l’autor posseïx una tècnica depurada que fa servir per descompondre això que, a l’inici, pintava, o copiava. No obstant, la relació amb la ciència és altra mancança, i no costaria gens de fer-la palesa.

La línia es troba absent en una gran part de l’obra de Vasili o, d’haver-ne, no s’utilitza en el sentit tradicional. Ja en l’abstracció, la fa servir com a element de pas entre diferents ambients, el alguns casos, com a superposicions, en altres o, simplement, com a fites entre colors. A mi, personalment, em crida l’atenció com la superposa a les capes bàsiques de color en forma de figures geomètriques. Per a qui ha estudiat filosofia, de segur que li recorda que la geometria es basa en operacions purament intel·lectuals, on no hi ha cap vincle amb la realitat i que, a l’hora, constituïx una realitat paral·lela i, diguem-ne, racional.

L’esforç per recrear esta geometria i per extraure’n resultats objectius és un exponent de la capacitat humana per construir, des d’una mentida, una realitat i, a l’hora, una realitat inqüestionable! Extrapolat a l’àmbit musical, hi ha l’exemple del pentagrama, on s’escriuen el temps i els sons sobre unes línies. I Kandinski basava la seua teoria artística, si més no, en una gran part, en la reflexió sobre estos dos aspectes tan absents a la mostra, com ho han estat aquells que apuntava a l’inici, com és la ciència. L’abstracció d’esta època és difícil d’entendre sense la descomposició de la realitat, amb la radioactivitat, per exemple.

Però, bé; ara ja sabeu que teniu altres aspectes per relacionar, si aneu per Madrid i vos digneu a passar un bon moment revisant una exposició interessant per a la reflexió. Si no podeu, millor encara, perquè sempre ens quedarà el Centre Pompidou de Paris. Bon voyage!



Salvador Sendra Perelló

dijous, 29 d’octubre de 2015

Halloween o Nit de les Ànimes?

L’altre dia a una xarxa social vaig llegir alguna cosa així com que calia reivindicar “la nit de les ànimes” enfront de la colonització cultural ianqui “que ens imposa el Halloween”. Vaig pensar que quina tristor “celebrar” la nit de les ànimes. Como es pot celebrar això? Si la nit de les ànimes ha sigut desplaçada pel Helloween és perquè no tenia res per a gaudir, almenys tal com es vivia al meu poble.
Les dates que s’acosten no eren de gran festa, eren assenyalats, però moltes coses estaven prohibides tant en el dia de Tots Sants com en el de Difunts. La nit de les ànimes no es correspon a la del Halloween, 31 d’octubre a l'1 de novembre, sinó que és la nit que va del dia de Tots Sants al de Difunts o dels Morts, la nit de l'1 al 2 de novembre. Al meu poble aqueixa nit, era una nit de recollir-se prompte a casa, les ànimes eixa nit anaven soltes. Hi havia tota una sèrie de contes, de llegendes que alliçonaven sobre el que podia passar si s’eixia nit. Estaven totes destinades a fer por. A més a més, hi havia històries suposadament de reals, de gent que havia desafiat eixir a la nit de les ànimes, anar a caçar el dia de Tots Sants, o qualsevol altra de les prohibicions d’aquests dies. No cal dir que aquestes persones havien sofert desgràcies, mals o ensurts de qualsevol mena relacionats amb ànimes o dimonis o malart. Aquestes històries eren les més alliçonadores, perquè eren el pare de..., un germà de..., o gent gran que coneixies.
Vist així, aquestes festes no són de molta celebració, almenys jo no em sent identificat a celebrar res. No m’agrada anar al cementiri per Tots Sants, no crec en ànimes, no m’agraden les prohibicions basades en pors i les supersticions. No sé si altres pobles o altres indrets del País Valencià en aquestes dates ho celebraran d'una forma més festiva, amb cançons, balls, paelles... Però almenys, en el meu poble no era així. No era una festa que ningú esperés amb joia, com el Nadal o Pasqua. Era més íntima si es vol, de record als avantpassats, d’històries al racó del foc...
La celebració de Tots Sants, nit de les ànimes i dia dels Morts, és una festa que encaixa mal a la nostra època, regida pel hiperindividualisme, l’hedonisme i el consumisme -tal i com reflexa Lipovetsku a La era del Vacío-. Aquests valors casen mal amb el que ens planteja la celebració de Tots Sants. El hiperindividualisme impedeix que qualsevol individu haja de fer un sacrifici o acceptar prohibicions per qualsevol persona que no siga ell, molt menys el farà per un avantpassat molt menys si el va conéixer poc o gens. L’hedonisme porta a què hom s’ha de divertir per damunt de tot, entrar en un estat de joia, de buscar el plaer instantani, intens, les emocions fortes... res de recolliment i de plaer íntim. Per cert, els plaers íntims han desaparegut, no hi ha plaers que no costen diners, a més a més cal exhibir-los i com més diners costen més cal exhibir-los. El consumisme, encara que siga de coses absurdes, de coses per “usar i tirar”, regeix la búsqueda de l'hedonisme. Si li afegim que hi ha una secularització evident de la societat, que hi ha els temes de les ànimes que vénen del més enllà, dels dimonis que tempten, d'aparicions en forma d’animals, etc., no se’ls creu ningú –o gairebé ningú- aquesta celebració estava condemnada a la mort.
Halloween, almenys el Halloween ianqui, el que ha portat la colonització cultural, és una festa de disfresses, és una mena de Carnestoltes per novembre en compte de per febrer. Una festa que s’ajusta a la societat actual, regida pel hiperindividualisme, l’hedonisme i el consumisme. Encaixa perfectament. Per això triomfa. La gent no s’ha d’ocupar de ningú, més que d’ell mateix. Qui celebra Halloween va a buscar el plaer, la festa, eixir, alternar, fer copes, col·locar-se, riures, lligar, follar..., res d'històries de por, de recolliments, de guardar respecte pels avantpassats... Finalment, va incorporat el consumisme, des de la compra de la disfressa fins a l'entrada de festa de Halloween a la que vulgues anar. Una festa actual, per a la gent de hui en dia, per a la societat de hui.
Sovint veig, llegisc, escolte, gent, que busca com una tornada al passat, a les tradicions, als trets culturals de fa 50, 100, 200, 300 anys. Aquesta gent no s'ha adonat que la societat s’ha transformat profundament i no es pot, afortunadament, tornar enrere. No diré totes, però si moltes de les tradicions, costums i trets culturals que hem deixat enrere no tenien res del caràcter bo, bonic, millor, que els solen atribuir. Hi havia molta superstició, necessitat, abús i aprofitament per part d’uns pocs de la ignorància dels altres, eren costums basats en necessitats, misèria, patiments, sofriments... Sortosament, molt de tot això ha quedat enrere i no cal, ni val la pena, recuperar.
Jo preferisc un món on es celebre l’actual Halloween –amb la càrrega de hiperindividualisme, hedonisme, consumisme que té-, que un món basat en les supersticions, la por, la religió. Recordar els morts, jo no tinc cap dubte, és un exercici sa, però no té per què ser determinades dates, ni perquè els morts vinguen del purgatori a visitar-nos. Jo als meus morts els recorde sovint, quan els necessite, quan els trobe a faltar, quan em manca el seu somriure, quan em ve de gust de fer-los una abraçada... I m’agradaria pensar que poden vindre a visitar-me un dia a l’any, però no, no venen, per això els tinc present durant tot l’any, no un sol dia. I si una nit, posa-li un 31 d’octubre, pel que siga, en vénen ganes d’anar a una festa de disfresses, de bufar-me i riure’m una estona, doncs ho faig, digues-li Halloween, Carnestoltes o Festa de la Gardunya.


Òskar "Rabosa".

ELS MALS DE LA NOVEL·LA

A les primeres planes del llibre de Chateaubriand, Memoires d’outre-tombe,  hi ha un breu, però aclaridor, comentari sobre les tres fases de l’aristocràcia: la primera, de creació a partir dels mèrits, la segona de manteniment de privilegis i la tercera, de demostració i de vanitats. Quan s’arriba a este tercer nivell, la decadència és més que constatable i ja s’entreveu la desfeta. I sol passar, i se sol repetir, tot i que ja sabem el resultat abans d’arribar-hi perquè són casos que ja han passat i han tornat a passar.
La bonica poesia de Maragall, El comte Arnau, tracta amb meravellosa complexitat, d’una banda, el trànsit del noble per estes tres etapes de la seua carrera, així com, d’altra banda, el text es desplaça des de l’oralitat a la prosa de la narració, passant per la poesia. Borges tracta, també, els períodes de la literatura d’una manera molt sintètica que és, al cap i a la fi, la que fa servir el relat del comte (oral, poesia i prosa). Però, si superposem les etapes, l’oral es troba lligada a la creació del mèrit o, si és el cas, de l’heroi. La poesia enllaçaria amb l’època dels privilegis, on ja hi ha gent il·lustrada que tracta el text oral de manera diferent, l’escriu i el transmet amb una clara i acurada intenció artística. La prosa, o siga, l’ocàs, s’hi troba vinculada a la ciutat, a la burgesia i a la individualitat en la seua lectura; deixa de ser una representació pública, amb més o menys gent, per passar a ser un acte íntim i solitari de la massa.
El comte, un guerrer valent que va lluitar contra els sarraïns, es va recloure al seu feu i es va capficar en la gestió dels privilegis, tot i ser un lluitador, en essència. La vida no tenia sentit i prompte es va posar a fer obres inútils que els seus vassalls no entenien, ni per què les feia ni per què aprofitaven. Finalment, el comte, rebutjat pels vassalls, fugí al camp a la recerca de la llibertat de què mancava al castell. Va esdevindre una persona odiada i temuda, incompresa i rebutjada. La desfeta estava garantida i, l’aristocràcia, desbordada pel poder de la massa ciutadana.
La descontextualització del personatge és un factor important de la seua fallida, com ho és quan els que interpreten els fets, ho fan des d’un punt de vista anacrònic. La desgracia d’Arnau, per tant, va ser, primer, que estava dissenyat per a la batalla i no per a la gestió. I, segon, que el temps va transcórrer sense que s’adonara d’este fet. Quan el personatge era cantat, cada trobador afegia i restava per adequar este heroi a cada indret i a cada temps. Una volta plasmat en escrit, la poesia es tractava en la cort, entre els seus o entre gent que es trobava en la seua situació però, amb la prosa, amb la ciutat, Arnau va passar a ser un element estrany per al burgés en la mateixa mesura que ho va ser don Quijote.
La narració oral, al segle XXI i ací, on vivim, ja fa temps que ha deixat d’existir. La poesia és un gènere residual, entre altres coses perquè les rimes deriven directament d’esta oralitat prèvia o perquè el seu indret natural d’existència es troba molt allunyat. Nosaltres, la massa, ens trobem inserits en la narració racional de la prosa, així com ho estem en la lectura íntima i particular. No obstant això, encara hi ha gent que desitja convertir-se en heroïna i salvar no se sap què a força de decisió i acció. Però ara ja sabem que, després de la novel·la, hi ha la decadència.

Salvador Sendra Perelló

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Excuses tardanes.

Pocs dies fa, finalment, car per a mi era una notícia desitjada, Tony Blair, ha demanat perdó per la Guerra d’Irak del 2003. Recordem que aquella guerra tenia com a objectiu declarat acabar amb el règim de Saddam Hussein atès que posseïa armes nuclears i estava al darrere de l’atemptat a les Torres Bessones neoiorqueses al 2001.
En principi, tot va anar ràpid. Un grupuscle musulmà radical fins a aquell moment desconegut, Al-Qaida, o el nucli, la cèl·lula, per traducció, desafiava al país més poderós de la Terra atemptant contra ell de manera brutal. Els atemptats de l’11-S contenen una gran càrrega icònica. Les Torres Bessones eren una famosa estampa de la ciutat dels gratacels, i eixe dia van desaparéixer per sempre més, enduent-se amb sí a més a més, la vida de unes aproximadament tres-mil persones. Per si fóra poc, aquell mateix dia, Al-Qaida també va estavellar un tercer avió no gens menys que al Pentàgon, l’edifici de la seu de la Defensa americana atacada!
Estats Units va bramar de fúria que venjaria aquells atacs al seu territori i totes les traces apuntaven a un saudí, Osama bin Laden, refugiat a l’Afganistan, com a cap i cervell dels atemptats... No obstant, i per certes circumvolions que mai va saber explicar massa bé, es va decidir atacar l’Irak. Osama bin Laden, amagat, trobat i executat més d’una dècada més tard, es deuria riure de pensar que ell continuava viu i que altres pagaven per les seues malifetes. Eixos altres inclouen, per exemple, el gens modèlic dictador iraquià, Saddam Hussein. Repetim allò de les estranyes circumvolucions que ningú va saber explicar: ara Saddam Hussein, passava a disposar d’armes de destrucció massiva i era sense cap dubte un perill per al món occidental. Pensat i fet, s’invadeix Irak el 2003, molta gent, molts països, no estan d’acord i no veuen la necessiat d’invadir Irak. La Gran Bretanya i el Regne d’Espanya, al cap del govern del qual es troba el conservador José María Aznar, sí decideixen ajudar a l’amic nord-americà en la seua campanya bèl·lica.
El resultat és conegut, en pocs díes es fan amb el control del país, derroquen a Saddam Hussein, que fuig i s’amaga. Mesos més tard se’l troba, és jutjat i condemnat a morir penjat. La qüestió és que la causa explicitada per la invasió de l’Irak, era que disposava d’armes de destrucció massiva. Han passat els anys i diferents comissions investigadores no han trobat dites armes ni evidència de l’existència de les mateixes. Hui en dia, Irak és un estat inviable, quan abans només era injust, i la violència, que s’arrossega ja llargs anys, és major que en temps del deposat dictador...
Tony Blair ha demanat perdó, ha reconegut que l’eliminació d’un poder fort com el de Saddam Hussein ha dut a l’aparició de poders alternatius i més nocius, com ara el de Estat Islàmic. S’ha desfet un país i s’ha encés en flames una regió que ara mateix vessa de conflictes i destrucció de tota mena. Tony Blair no estava sol, però només ell ha demanat perdó.
A la Guerra d’Irak, el Regne Unit i per tant Tony Blair com a cap de govern, van acudir com a aliats dels Estats Units. Tot es va pactar a una cimera a l’arxipèlag portuguès de les Açors. Allí, George Bush fill, Tony Blair i José María Aznar, més el president del país amfitrió José Manuel Durâo Barroso, decidiren atacar Irak. La resta es coneix.
Ho repetim, Tony Blair ha demanat perdó. ¿Algú creu però que Bush vaja a fer-ho? ¿Algú s’imagina Aznar retractant-se? Vora un any més tard, la mateixa Al-Qaida, com a revenja pel suport espanyol a la Guerra d’Irak, provoca un altre atemptat, també l’11 però no de setembre sinó de març, i a Madrid. Balanç, uns dos-cents morts. A la televisió eixia Aznar assegurant que Irak disposava de bombes de destrucció massiva (veure enllaç) i que devia per tant ser invadit. Immediatament després dels atemptats de l’11-M a Madrid, eixia Ángel Acebes (veure enllaç) assegurant que era ETA i no Al-Qaida. La resta de mitjans d’informació mundial ja donaven per descomptat que era Al-Qaida i no ETA atés que esta primera havia reivindicat l’autoria al·ludint a la participació espanyola en la Guerra d’Irak.
Estos dos vídeos/enllaços com a recordatori que els polítics poden mentir de la manera més descarada possible fins i tot en qüestions de vida i mort, i com en ambdós casos i no és casual, és gent del mateix partit, el PP, que s’ha cregut el salvapàtries quan de fet la història demostra que el seu paper és més el d’incendiari que el de bomber. 



Lluís Alemany Giner

Bucarest a 26 d’octubre del 2015.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

LIBERALISME I ESGLÉSIA: UNA RELACIÓ D’INTERÉS

Pense ―vull pensar― que el Papa Francisco és un dels exponents dels residus d’allò que es coneixia com a Teologia de l’alliberament, però vull remarcar la paraula pense perquè estic fent, simplement, una reflexió a  partir de les idees i dels records, sense cap preparació prèvia i sense cap altre element bibliogràfic. I em du a pensar-ho el fet que siga jesuïta, argentí i que, a més, tinga eixe vincle tan fort amb els més desfavorits.
No és casualitat que haja estat escollit com a cap de l’Església un home amb estes característiques quan gran part del món cristià, catòlic, està travessant una època dolenta en què les desigualtats és polaritzen, el capitalisme, en la seua versió més dura, ha estat la causa i, a més, la tendència s’inclina cap a la retallada dels drets de la ciutadania. Però, quina haguera estat l’altra possibilitat, de no ser proclamat Francisco? Segurament, una tornada enrere.
Juan Pablo II, el Sant, era l’altra cara de la mateixa moneda. El seu sistema per afeblir el socialisme va influir en la resta de governants conservadors i la intenció era clara i universal. Amb la deriva del socialisme cap a la socialdemocràcia, els reductes de l’educació i l’ajuda social es podien afeblir, també, i discretament. L’educació, de manera molt simple: sol·licitant la llibertat d’elecció de les famílies ―subratlle les paraules llibertat i famílies. L’ajuda social, també: traient-la del pressupost i distribuint-la, a partir de donatius, des de la xarxa religiosa. El liberalisme va encaixar entre els conservadors amb esta simple fórmula perquè, què hi ha més conservador que la família? Algú m’ho pot dir?
Família, liberalisme i religió anaven de la mà en els fastuosos encontres. La família, que és l’element més conservador que hi ha, va abraçar el liberalisme perquè, el segon, li oferia la possibilitat de refermar-se a partir de la misèria, quan el socialisme semblava recular i no era ja rival a l’hora de protegir els ciutadans. La religió, aprofitant els enderrocs de la URSS ―recordeu el Tetris?― per mostrar allò que passa als laics, i sense rival en la socialdemocràcia, si més no, quant a idees, va endevinar un indret on créixer: l’últim reducte, social i educatiu, amb una mica d’idea, estava ja guanyat de bestreta.
Quan l’estat ja no es fa càrrec dels seus ciutadans, estos es reclouen en la família o la recreen en forma de màfia o mara; una relació de sang i sentiment inexplicable de manera racional. La família ―tradicional, en diuen―, extremadament conservadora en essència, es captada per la religió a partir d’unes poques concessions i donatius, i utilitzada com a cavall de Troia per dinamitar les restes de la gran família socialista però, a més, per introduir el liberalisme en els indrets, abans vetats, més conservadors. A més, i per més gràcia, el preu ha estat de zero euros perquè, tant les visites dels papes com les escoles concertades, les paguem entre tots i totes, així com els diners que destinen a l‘ajuda social. La faena dels religiosos és la de pensar i, realment, ho fan molt bé! Qui, sinó, s’oposa a la llibertat d’elecció?
El Papa Sant no va poder exhaurir els teòlegs de l’alliberament, tot i mantindre’ls molt ofegats, però sí que els va deixar sense quasi marge de maniobra de cara al futur. No sé si Francisco, de ser allò que deia a l’inici del text, intentarà desfer tota esta trama teològica i política per una simple raó, però de pes: perquè és un dels mals del capitalisme que els alliberadors tant rebutjaven.
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 20 d’octubre de 2015

EL BATEC DEL TEMPS

Escrivia una frase a l’arena, a la platja, entre ona i ona. Només reculava unes passes per fotografiar el cartell, l’ona següent l’esborrava sense donar-me el temps necessari per aconseguir el meu objectiu: traure l’escrit i l’ona en el moment adequat; tocant-se. I, així, una volta i una altra; un esborrat i un altre fins que, al final, ja quasi esgotada la paciència de què disposava, vaig fer la foto, que no era la somiada però bona era!
Escriure columnes, o articles com el present, és una cosa semblant; a partir de les lectures, o de les experiències del moment, s’ha de fer el text perquè, de vegades, si ho deixes córrer, altra idea solapa l’anterior i li anul·la la força o la intenció primària. La vida batega i, amb ella, es canvien els objectius, els missatges, els contextos, etc. Quan hi ha alguna cosa per apuntar, per fer, per gaudir, s’ha de pensar sempre eixa ona que arriba i ho esborra, de no actuar. La plasmació és l’única manera per mantindre-ho present en el futur, bé escrit, bé dibuixat, bé fotografiat, bé besat... Perquè la memòria, en un segment tan diminut de temps, no ho aconseguix enregistrar.
El risc marca el límit entre l’escrit i la imatge capturada. La nostra racionalitat no té temps d’avaluar l’acció o, si el té, el fet desitjat supera el seny. El perill té la forma de l’ona marina i, la víctima, la forma de la sabata. El risc, però, a l’hora d’aconseguir el resultat que romandrà gravat, al mòbil o a l’ànima, tant fa, s’hi troba present i la repercussió futura pot acabar en forma de constipat o de silenci i oblit: qui sap!
No sempre tenim la possibilitat d’escriure i reescriure un missatge a l’arena, i no sempre tenim la possibilitat d’avaluar-ne les repercussions; moltes voltes la possibilitat és única i singular, i la preparació espontània, i és en estos casos on s’hi juga el tot o el res del moment i del futur. Un punt d’inflexió a la vida de cada u que no és res, ni serà res, però implica un instant on la felicitat i l’acció pot superar la voluntat i la premeditació, i això, simplement, és la vida. Estic llegint Maragall; això és tot.


Salvador Sendra Perelló

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Catalunya, independència sí o no, i perquè


Al nostre company i diblogador Lluís Alemany li ha estat publicat un article a la publicació romanesa, Q Magazine. Tot seguit el repoduïm. Com que dita llengua no es accessible als lectors de Diblogacions us oferim també la traducció a Diblogacions. A més, baix trobareu l'enllaç per accedir a la publicació Q Magazine.

*****
Catalonia, independenţă, da, nu şi de ce

de Lluis Alemany Giner

27 septembrie 2015 a marcat o zi de alegeri importante în Catalonia. Regionale, în principiu, dar însemnând mult mai mult de fapt.

Au fost prezentate ca un fel de plebiscit asupra posibiliei sau/şi viitoarei independenţe a Cataloniei ca stat independent de cel spaniol. Alegerile au avut ca rezultat victoria partidelor care reprezentau poziţii pro-independenţă, astfel că învingătorii vorbesc de iniţierea unui proces destinat disocierii de Spania imediat şi care ar trebui să conducă în câţiva ani la naşterea unei noi naţiuni în lume.
Cum s-a ajuns la această situaţie? Din afară, pentru mulţi, Spania este – simplificând – o ţară asociată zilelor festive şi în care se merge în vacanţă. O tânără democraţie ieşită din cenuşa lungii perioade de dictatură a lui Franco. Ce determină deci o regiune anume să voteze disocierea de restul statului? Există două feluri de motive: economice şi istorice.

Dată fiind condiţia mea de cetăţean spaniol ce a locuit, studiat şi lucrat atât în Madrid, cât şi în Catalonia, şi vorbind limba ambelor regiuni (un lucru deloc minor, după cum vom vedea), pot explica ambii factori.
Ce trebuie să ştim în primul rând despre Catalonia? Că are o limbă proprie, catalana, diferită de spaniolă, sau aşa cum ar trebui de fapt să o numim, castiliană. Ambele sunt limbi latine şi au deci multe cuvinte comune, dar catalana se găseşte, având în vedere poziţionarea geografică sau legăturile istorice, mai aproape de franceză sau de italiană decât de castiliană. Se calculează că totalul vorbitorilor de catalană este de unsprezece sau douăsprezece milioane de persoane în statul spaniol, pe un teritoriu, cornişa mediteraneană, care presupune opt sute de km, de la Perpignan, actualmente în Franţa, până în Alicante. Într-un fel este asemenea Portugaliei, de partea cealaltă a Spaniei.

Imprimarea de cărţi sau studierea catalanei în şcoli a fost interzisă încă din 1715 după pierderea războiului Succesiunii, care i-a opus pe Burboni şi pe Habsburgi. Victoria finală a candidatului francez a presupus importarea modelului centralist francez în detrimentul modelului federalist austriac. Astfel, o limbă cu tradiţia literară, şi care fusese folosită în administraţie, de exemplu, a fost proscrisă de pe o zi pe alta. Această interzicere oficială a limbii catalane a durat din acel 1715 până în 1978, când, după moartea dictatorului Franco, se scrie o constituţie care depenalizează editarea ei şi folosirea oficială. Faptul că după secole de interzicere a limbii catalane ea este încă vorbită de milioane de persoane înseamnă că are o importantă valoare simbolică pentru cei care o folosesc. Chiar dacă se cunoaşte şi se vorbeşte şi castiliana în Catalonia, locuitorii ei încă apreciază catalana. Acesta este un factor care cântăreşte prea puţin în Spania. Puţini ştiu că practic ansamblul vorbitorilor de catalană la nivel statal este de unul la patru. Orice canadian ştie că în Quebec se vorbeşte franceza, ca să nu mai vorbim de cazul elveţian, dar cei mai mulţi oameni din regiunile din Spania unde castiliana este limbă maternă ignoră câţi oameni vorbesc catalană în alte regiuni.

La nivel economic vedem de asemenea că sunt divergenţe. Madridul, precum şi restul teritoriului naţional majoritar, cu excepţia Ţării Bascilor, s-a dezvoltat mai târziu. Spania intră în secolul XX aflându-se cu mulţi paşi în urma altor state din Europa. În timp ce Spanaia se afla în mijlocul războaielor coloniale, Europa se ocupa cu Revoluţia Industrială. Poate din cauza apropierii geografice a teritoriului catalan sau al spiritului întreprinzător, această regiune s-a industrializat, spre deosebire de celelalte regiuni naţionale, de la început. S-a creat astfel un fel de opoziţie între un centru agricol şi administrativ (şi vorbitor de castiliană) faţă de o regiune catalană industrializată şi exportatoare.

Catalonia a văzut în ultimele decenii cum se încerca o diminuare a atribuţiilor guvernului său recent recuperat precum şi cum anumite ziare sau mijloace de comunicare conservatoare care încă visau la o Spanie imperială şi vorbitoare doar de castiliană încercau să o pună într-o lumină proastă. Este un şoc al personalităţilor şi limbilor.

Cel mai probabil, victoria poziţiilor pro-independenţă la alegerile din 27 septembrie nu va duce la o independenţă a Cataloniei ci la o poziţie întărită la negocierile viitoare, cu cineva mai deschis la schimbări de tip federalist sau cote mai ridicate de autoguvernare decât cele pe care este dispus să le conceadă guvernul conservatorului Partid Popular al lui Mariano Rajoy.

*****

La traducció de l'article.

*****

Recentment, tingueren lloc unes eleccions en principi regionals, a Catalunya, Espanya, la qual significació era però molt major. Es presentaven com una mena de plebiscit sobre la possible i/o futura independència de Catalunya en tant que estat independent de l’espanyol. Dites eleccions donaren com resultat la victòria dels partits que representaven posicions proindependentistes en demèrit d’aquells de filiació estatal espanyola. Així les coses, els vencedors parlen d’iniciar el procés destinat a desvincular-se d’Espanya de manera immediata y que deuria conduir a la naixença d’una nova nació al món, concretament al continent europeu, el qual després de la implosió del gegant soviètic o les guerres balcàniques, no coneixia, amb l’excepció formal de Kosovo, nous territoris al si de les seues fronteres.

És probablement difícil per al lector estranger comprendre cóm s’ha arribat a esta situació. Vist des de fora, per a molts, Espanya és –simplificant- un país al que es relaciona amb festivitats i al qual es va de vacances. Per a d’altres, més ben informats, es tracta d’una jove democràcia sorgida de les cendres del llarg periode de dictadura franquista. Què portarà doncs a una regió específica a votar la desvinculació de la resta de l’estat? Hi ha per a això motius de dos tipus: econòmics i històrics.

La meua condició de ciutadà espanyol havent residit i estudiat o traballat siga a Madrid la capital estatal, siga a Catalunya, la regió proindependentista, a més de parlar la llengua d’ambdues regions (un factor no menor, com veurem), em capacita per a explicar tots dos factors.

Comencem doncs pels factors històrics, atès que són els precedents en el temps, i veurem que malgrat allò que la gent creu saber, a Espanya no es parla “espanyol”, així com a Suïssa no es parla suís o al Canadà no es parla canadenc. A Espanya, per exemple, ningú declara parlar espanyol sinó castellà. Per qüestions històriques, en allò que abans era l’anterior Hispania romana, trobem avui tres estats: Portugal, Espanya, i la minúscula Andorra als Pirineus, que té un estatut especial i que naix de la necessitat de neutralitat mútua francoespanyola. Tenim per tant, un mateix territori i dos estats reals, als quals sumar quatre llengües, tres d’elles d’origen llatí. D’oest a est, el galaicoportugués, el castellà i el català, a més a més del basc que no és d’origen indoeuropeu, i que es parla a una petita regió del centre-nord peninsular, vora l’Atlàntic.

Específic de l’estat espanyol que és el que ens interessa, és observar que si sumem els parlants de les més amunt mencionades llengües diferents al castellà, més d’un quart de la població total de l’estat espanyol, no té el castellà com a llengua materna. Aprofondint, vegem que prop del 90% de la gent que no és castellanoparlant, parla català, atès que Galícia és una regió poc poblada, la llengua de la qual es troba a més, en retrocés. Per al cas del basc, apuntar que es circumscriu a una regió geogràficament reduïda, i que el nombre de parlants segons les últimes estimacions, no arriba a una cinquena part de la població resident a dita regió, que, via maneres democràtiques ara mateix, terroristes en el passat, també cerca independitzar-se d’Espanya. L’estudi del desig comú independentista basc excel·leix però les atribucions del present article, centrat al cas català a la llum de la recent victòria electoral proindependentista.

Catalunya com a regió naix per imperatiu franc, més enllà dels Pirineus. Catalunya és travessada des de l’antiguitat per la Via Augusta, el cordó umbilical per excel·lència connectant la Península Ibèrica a Europa, car és a través de dita regió, que els Pirineus, una formidable barrera/frontera natural, són més accessibles. Aprofitant la facilitat per accedir a Europa travessant Catalunya, els musulmans del Califat de Còrdoba solien desplaçar-se-hi cada any a la recerca de riqueses o territori. Al 732 dC arribaren fins i tot a Poitiers, a les portes de París, on foren finalment derrotats per Carles Martel, l’avi de Carlemany. Per tal d’evitar ésser conquerits pel poderós Califat de Còrdoba, els francs decidiren crear una marca, una mena d’estat associat a mena de tap, que impedira en el futur l’accés dels musulmans  a Europa. Altres regions d’Espanya, van patir fins a huit segles de dominació musulmana, com ara Granada, que va estar sota dominació musulmana fins al 1492, mentre que Barcelona o majorment la resta de Catalunya per damunt de l’Ebre, ja era cristiana al 801 o poc més tard.

Dita afluència de soldats francs a més de la proximitat geogràfica amb França o el Mediterrani, va fer que la llengua catalana, malgrat ser territorialment veïna de la castellana, tinguera més en comú amb la francesa o italiana, que amb aquesta. Un motiu seria que el centre-nord de la Península Ibèrica, on s’origina el castellà, és una zona seca i pobra en recursos agrícoles –i no existien altres-. Això determina que la gent de les vores mediterrànees o el cims pirinencs, on s’origina el català, mai va emigrar ni mantenir contactes massius amb Castella, i sí amb la més propera França, o amb Itàlia, sempre ben comunicada via marítima des de milers d’anys enrere. Vejam doncs un exemple, si algú té fam, dirà en castellà, “quiero comer”, que en català seria vull menjar, més a prop al francès “je veut manger” o a l’italià “voglio mangiare”. Per a un castellà, demà és “mañana”, mentre que la paraula catalana, de nou, s’assembla més a la francesa “demain” o a l’italiana “domani”. Vegem per tant, que el grau d’intercomprensió castellano-català no és evident, i que per a un català, el fet de dominar el castellà té més a veure amb l’estudi de la llengua a l’escola o amb el fet de sentir-la o veure-la escrita a tot arreu als mitjans de comunicació, que a un fet de simple naturalitat atés el veïnatge d’ambdues llengües. Un holandès o un danès poden poden comprendre mal que bé l’alemany, o viceversa, ara, això no implica que dites llengües siguen ultrassemblants i a l’abast de tothom sense estudis, sinó tan sols veïnes.

La proximitat geogràfica a França i per tant a Europa, farà a més a més, que Catalunya, tinga un perfil econòmic propi. Les grans extensions territorials del centre de la Península Ibèrica propicien grans explotacions ramaderes o agrícoles, latifundis, que un territori petit i accidentat com el català, a cavall del Pirineu i la mar Mediterrània, no es pot permetre. Mentre que el castellà serà agricultor, pastor o noble, escales alta i baixa de la piràmide social, el català serà, en molts casos, mercader. No disposant de terra que cultivar, s’embarca en direcció a Itàlia o els diferentes ports del Mediterrani. Cataluña es suma ja des de l’inici a la Revolució Industrial, mentre que Espanya, lluita infructuosament per salvar el seu imperi, que va perdent paulatinament, ara Mèxic, ara el Perú o l’Argentina, per citar només alguns exemples. La invasió napoleònica donà el cop de gràcia a l’Imperi Espanyol, desfermant els processos independentistes latinoamericans; un país immers en una guerra interna al seu territori, no pot lluitar a l’exterior.  

Al segle XX, Espanya hi arriba amb un endarreriment multisecular respecte a la resta de nacions europees, amb l’excepció de les regions basca i catalana. Per a la primera fou fonamental el carbó i acer que allí es produïa i que va ser explotat pels seus veïns anglesos, mentre que a Catalunya ho fou la seua tradició mercantil. Un exemple significatiu del caràcter distint de castellans i catalans, que tant han xocat al llarg de la història, i que ara, els podria fer mamprendre camins separats: durant les invasions napoleòniques, els espanyols en conjunt, i ahi incloem fins i tot majoritàriament els catalans, lluitaren per recuperar la seua independència. A la major part del territori hispà, tot allò francès passà a ser sinònim no tan sols d’estranger sinó també d’infecte, quelcom a erradicar de la manera més ràpida i brutal possible. La serie de gravats anomenats “los desastres de la guerra”, de Francisco de Goya, mostren a un poble lluitant fanàticament per posicionaments retrògrads com ara la reinstauració de la Inquisició –cosa que es va aconseguir- o l’absolutisme monàrquic, deixant de banda els postulats il·lustrats emanats de la Revolució Francesa, que acabarien triomfant a tota Europa primer i a la resta del món posteriorment. A Catalunya, en canvi, no tans sols no es rebutja per principi qualsevol aspecte només perquè és estranger o pitjor encara francès, sinó que se’l adopta sincrèticament si així sembla convenient. El mètode de vinificació “champenois”, per exemple, arribà a la Península Ibèrica de la mà de les tropes napoleòniques. A Catalunya, a diferència de a la resta de regions de l’estat espanyol, no se’l rebutjà sinó que se’l acceptà fins al punt que el cava, el producte català imitació del champagne francès, és hui en dia el vi espumant més consumit al món.

Com en altres parts, com en el famós cas del dualisme Milà-Roma o Lisboa-Oporto, també a la Península Ibèrica es va donar una oposició entre una capital suposadament ociosa i burocràtica, Madrid, amb el castellà com a llengua oficial -i la resta del país, endarrerit-, front a una regió econòmicament dinàmica, amb la seua llengua pròpia, el català. A la fi de la dictadura franquista, el català, que havia estat prohibit a les escoles desde tan abans com el 1714 (canvi del model federal multilingüe habsbúrgic al centralista borbònic francès), fou despenalitzat i es va poder tornar a ensenyar. Això sí, cada volta que guanyava les eleccions un partit conservador, com ara el PP, li posava entraves. Estes traves eren i són també d’ordre econòmic, per exemple, una persona nascuda a Barcelona, València o Alacant, territoris catalanòfons, paga peatges a les autopistes, mentre que estes són majoritàriament gratuïtes a la resta del territori nacional. Il·lustrem-ho millor, una persona viatja gratuïtament de Madrid a Sevilla o de Madrid fins a Saragossa, on es comença a pagar peatge car s’accedeix a territori català. Una persona d’Alacant o València pot viatjar cap al Sud o al centre, a Andalusia o Castella, gratis,  mentre que pagarà, si decideix, en canvi, viatjar al nord, a Catalunya.

La meua opinió personal és que la independència és altament improbable. A la major part de països europeus, que amb molts casos també compten amb regions proindependentistes, com ara les norditalianes, no els interessa recolzar la independència de Catalunya, i sovint es branda a altes institucions l’amenaça de “balcanització”. Així les coses, aquesta victòria independentista a les eleccions catalanes, al meu parer, a penes servirà per desgastar al govern conservador i anticatalanista de Mariano Rajoy, a l’espera d’un interlocutor eixit de futures eleccions, més disposat a concedir majors cotes d’autogovern o caminar vers un tipus d’estat de caire federalista.



Bucarest a 12 d’octubre del 2015

Link a l'article original en romanés, aparegut a la revista Q Magazine:

diumenge, 18 d’octubre de 2015

LA GRAN OMISSIÓ

El jazz ja no m’agrada però vaig a repensar-me esta afirmació a partir d’ara, ja que, un dels escriptors preferits de la meua joventut deia que, la vida, sense el jazz, no tenia sentit. Esta persona, a més de novel·lista, poeta, articulista i crític de música, era trompetista i amic d’Albert Camus. Efectivament; es tracta de Boris Vian! I, amb Vian, he passat grans moments, i escoltant jazz, també. Quan hom abandona la novel·la, abandona la música més lliure, tot i que, ara, l’entenc des d’altre punt de vista.

Allunyar-me de Cortázar no em va costar gaire, al contrari que de Vian, molt més pròxim a mi, segurament per l’idioma. De l’argentí, em sorprén el silenci sobre les lectures i els vincles amb la literatura del francés; pense que intencionats per evitar reforçar, més encara, eixe evident lligam d’estil. Però escric sobre este tema a causa d’un article que vaig llegir sobre la publicació d’una biografia de Cortázar, una mica polèmica. Sembla que la infantesa d’ambdós escriptors no va ser tan diferent... Més precoç, però, Boris!

De Julio, crida l’atenció que l’efervescència personal arribà ―segons confirma el biògraf― a partir d’un tractament hormonal, ja ben majoret, que intentava solucionar una dolència de la infantesa. La medicació, sembla que va desbocar l’escriptor transformant-lo en un seductor acord amb els paràmetres de bellesa del moment. Els argentins que he pogut llegir tenien molt present el físic i la seducció, com palesa agradablement Bioy Casares, per exemple. Vian, però, era d’altre format de seductor i, com no, més acord amb la seua edat física. La mental, sembla qüestionada, com li va passar, també, a Cortázar.

La fantàstica literatura de ficció i d’aires de llibertat creadora, la música jazz, la trompeta, el gust dels «bons vivants», Paris, la poesia... Massa condicions comunes per a no haver-les vinculades, de moment, ni haver-les tractades des d’un punt de vista literari comparatiu rigorós. No obstant, la meua opinió és això: una opinió. I, a més, sembla que els lligams més evidents van ser amagats pels mateixos protagonistes d’este article. Competència o classe? De moment, ja he trobat una diferència quasi insalvable: Vian preferia el swing al hard bop! Este insalvable entrebanc pot estar a l’inici d’una gran omissió.


Salvador Sendra Perelló

dimecres, 14 d’octubre de 2015

LA PÀTRIA DELS APÀTRIDES

Acabem de deixar córrer una setmana farcida d’exaltacions patriòtiques i nacionals, d’identitats i de sentiments, de banderes d’ací i d’allà. Realment, no hi ha cosa que em faça més por, i més desencís, que això que he observat els darrers dies i que, si més no, afecta la ideologia i els sentiments. Vaja; com la fe! I jo, de moment ―i gràcies al do humà de la racionalitat― no sóc creient, tot i que practique, de tant en tant. Vull recordar que les ideologies, els sentiments, les passions o la fe, pertanyen a l’àmbit de les creences, per si de cas.
Rellegint Hölderlin per ultimar la defensa de la meua tesina, hi ha hagut una cosa que m’ha sorprés més que altres voltes... Segurament, perquè és la data que és i perquè, darrerament, a França també tenen un embolic seriós, així com a Alemanya.  La sorpresa ha estat quan he arribat a una observació intel·ligent i valenta on el poeta es considerava amant de les evolucions i no de les revolucions. El fet de ser alemany diu molt de l’exposició perquè els majors il·lustrats hi pertanyen, mentre que els executors de la teoria van ser els francesos.
La revolució, però, pot ser un punt des del qual es pot iniciar una nova evolució, com diuen que passa a França però, malauradament, hi ha qui opina que esta Révolution no és una conseqüència directa de la Il·lustració, com també he llegit fa poc, i açò sí que em preocupa més! Ser un revolucionari hauria d’estar relacionat amb una formació il·lustrada ―per no vore’s sense resposta a la segona pregunta― però, a més, la Révolution no es pot entendre sense la deguda contextualització ni sense la fase prèvia d’incubació. Les identificacions amb els èxits révolutionnaires, de ser un fet aïllat, estarien en la mateixa tessitura que les nacionals i que l’exaltació dels sentiments patris, tot i que no se’ls puga ubicar en un lloc determinat.
Si ara ens proposem comparar el model exportador dels èxits de la Révolution ―perquè estem tractant els èxits i no els fracassos― amb els de la Hispanidad, per exemple, hauríem de deixar clar que, per als territoris de recepció, el segon model no es tracta d’una evolució, sinó d’una revolució del seu mode de vida, i que dita revolució no es troba lligada a cap evolució pròpia. Per tant, una persona amant de les evolucions no es pot considerar còmode amb el model de la Hispanidad, mentre que sí que pot considerar adequat el model de la Révolution, fins i tot a l’Amèrica hispana, perquè hi ha un substrat il·lustrat. Aleshores, a partir de la revolució provocada per la necessitat de liberté, égalité i fraternité, sí que es pot observar una evolució pròpia, i el fet matriu és, per tant, la pàtria dels apàtrides―per donar-li un distintiu sentimental en unes dates tan assenyalades.
 
Salvador Sendra Perelló

dimarts, 13 d’octubre de 2015

APUNTS PER AL FUTUR D’EUROPA

La filosofia, ara, al segle XXI, sembla que torna cap a la moderació i cap a la recerca del plaer més sublim, íntim i provocat per l’educació, si més no, això diuen els meus filòsofs de capçalera. A tot això se li ha d’afegir la dosi adequada d’ètica perquè, al final, tots volem que la cosa funcione i que puguem conviure i avançar junts cap a un món millor, agarradets de la mà, dansant i cantant a l’ocàs de la humanitat perquè ―recordeu― el món s’acaba! D’altra banda, hi ha els pensadors dolents; els perniciosos que ens diuen que hi ha la lluita per la supervivència, i que no podem deixar-nos portar pels corrents actuals que acceleren el procés de destrucció de l’statu quo actual i em de fer front als esdeveniments. Enmig de tot açò, la resta...
Els primers que he esmentat es troben en els corrents més progressistes mentre que, els segons, ho estan en els més conservadors, i això es detecta ràpidament. Però, encara em ressona l’observació tan precisa de Walter Benjamin sobre el progressisme i a la qual vaig dedicar un dens escrit titulat “La crisi de la socialdemocràcia”. Per sintetitzar-lo, el filòsof alemany deia que la socialdemocràcia era en si una paraula perniciosa que canviava la realitat del socialisme per la il·lusió del progressisme. I, en el canvi, hi anava inclòs el descomptat avanç social i el creixement econòmic. Ara, una volta arribats als punt d’inflexió, és fàcil saber on rau la crisi de la socialdemocràcia actual: hi ha aparegut un fenomen anomenat crisi i altre anomenat immigració.
Resoldre la crisi d’idees és tan fàcil com crear-ne, d’idees! No es pot resoldre una crisi d’idees creant ideals perquè, com hem pogut comprovar, els ideals estan mancats de base racional, real, i solen caure en mans d’aquells que entenem com a visionaris. Ara, a més, quan la tendència encara es troba vinculada al pessimisme, els ideals ens sonen a música celestial i poden esdevindre, ràpidament, decepcions, a les quals podem posar el nom de Zapatero o de Hollande, per exemple. D’altra banda, des del meu punt de vista, els governants progressistes que encara funcionen són els que contraposem a un passat vergonyós i ridícul, com el de Berlusconi, per exemple, on qualsevol cosa és millor.
Anglaterra ja ha donat el pas adequat amb l’elecció d’un candidat laborista situat a l’esquerra de la línia seguida fins ara. Tot i que Blair també venia d’una joventut en l’ala esquerrana, tots sabem on va acabar... Però ara, amb el nou candidat Jeremy Corbyn, sembla que el laborisme intenta buscar idees des de la realitat i no des de la idealitat, a l’hora que pretén abandonar la influent herència de Giddens que condemnava la socialdemocràcia a la desaparició, ja que els últims reductes on podia subsistir ―parle de l’educació i la sanitat―, ens conduïen cap al model del desgavell aplicat a la Comunidad Valenciana de Camps i companyia, on, per cert, passa com a Itàlia: qualsevol cosa és millor. Quan tinga temps, i gana, buscaré d’on es nodrix eixe tal Corbyn per explicar-vos-ho però, de moment, veig clar que seguirà la línia inicial de Blair: aproximació a Europa i pau amb Escòcia. O siga, dos coses que, realment, importen poc. 


Salvador Sendra Perelló

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Miscel·lània: pensaments despensats (7).

Sovint no sé si la meua dificultat, i el poc goig que sent, per relacionar-me socialment es deu a la meua introversió, a la meua misantropia o a ambdues coses a proporcions iguals o desiguals.
*****
Acabaré sent un asceta, preferisc una vida ascètica a viure rodejat de tanta estultícia.
*****
Si el nom fa la cosa i a les coses les enumerem, la forma que tenen els economistes i els polítics de convertir a les persones en coses és canviant-los el nom per un número o donar-los nom de cosa -com per exemple capital humà-.
*****
Per afinar el nas i poder captar l'olor, l'essència, d’aquest món, no hi ha res com llegir a Cioran, concretament “Breviario de podredumbre”.
*****
Afirma Cioran
“En todo hombre dormita un profeta, y cuando se despierta hay un poco más de mal en el mundo...”
El que no diu és que en aquells que el profeta no desperta hi ha la necessitat de seguir a un profeta. Profetes i seguidors, tots junts empitjorant el món.
*****
Alguns antropòlegs i estudiosos socials lamenten la pèrdua de la transmissió cultural oral, intergeneracional, posen de manifest la falta de comunicació tant fora com dins de la família. Aquestes formes de comunicació transmetien una forma d’estar-en-el-món, ara eixe paper el fa la TV i ho fa també de forma oral adornat amb boniques -o lletges segons convinga- imatges. En realitat no ha canviat res, o millor dit gaire bé res, només la relació entre l’emissor i el receptor -sense espai per a la imaginació- i una nova configuració d'estar-en-el-món.
*****
Cervantes va errar al escriure la famosa imatge de Don Quijote, els gegants i els molins. En realitat els molins si eren gegants, però ell els va veure com molins i en passar per davant, els gegants el van esclafar com s’esclafa a un escarabat. El mateix passa hui en dia, on veiem grans edificis i centres de negocis no hi ha més que monstres sense escrúpols, però continuem enlluernats per paperets de colors, teletes i drapets, llumetes i parauletes, mentre ens esclafen com a escarabats.
 
Òskar "Rabosa"

diumenge, 4 d’octubre de 2015

PRIVILEGIS I VANITATS

El simple fet d’escriure la llei ja és, si més no, una evidència de la feblesa d’un règim. Nosaltres, per exemple, quan llegim la legislació grega de Dracó, ens sorprenem de la fermesa i la desproporció de les penes que aplica en comparació amb els delictes. El primer que hauríem d’entendre és, però, la necessitat del moment i les condicions en què s’aprovaren dites normes; de segur que encara ens sorprendria més la dificultat de sobreviure i la consciència de preveure qualsevol desequilibri que pogués causar la mort a tota una família per un robatori d’aliments, per exemple: dura lex sed lex, que dirien els romans.

Que la transcripció de la llei evidencia la decadència d’un règim, és evident, si ens molestem a aplicar la lògica: per a un governant fort, la llei és allò que ell mateix dicta, de manera oral. El mateix Moisés va haver de transcriure la legislació en les famoses Taules a causa de la incertesa que provocaven, en el poble jueu, els seus dictats. I eixe és un important símptoma de feblesa per al segon patriarca, si el comparem amb el primer, Abraham, a qui no vi va caldre humiliar-se d’eixa manera, davant del poble. Moisés, intel·ligent com era, va guardar les taules a l’Arca de l’Aliança, cosa que encara li donava una mica de poder pel simple fet de guardar la clau.

Allò que deien els faraons era llei; allò que deien els patriarques jueus era llei. Però, en un dels passatges inicials de les Mémoires d’Outre-tombe, de Chateaubriant, hi ha una frase que sorprén i que descriu la realitat de la noblesa: «L'aristocratie a trois âges successifs : l'âge des supériorités, l'âge des privilèges, l'âge des vanités : sortie du premier, elle dégénère dans le second et s'éteint dans le dernier». El moment de la superioritat en què és acceptada sense qüestionar res, és la primera. Una volta iniciat el declivi, entrem en la fase dels privilegis, i és ací on es redacten les lleis pel simple fet que els governants ja no se senten tan superiors i comencen a estar qüestionats. Els privilegis, per tant, s’han de garantir de manera escrita, on hi ha unes poques concessions envers el poble que els blinda.

Ara ens queda la llei escrita; una recopilació d’articles i sentències que es remunten fins a saber quan i que, segons ens diuen, funciona i és la base legal per al creixement, la democràcia i la igualtat. Però, i si apliquem la llei pendular, que sí que és natural i encertada? Doncs, veiem que quan les coses estan unides tendixen a separar-se, i a l’inrevés; o que quan són massa restrictives, passen a alliberar. En una època en què privilegis i vanitats es fonen entre la gent que entenem com a superior, a causa del seu estatus, ens adonem que la tendència legal tendix a la fermesa i la restricció, cosa que em fa pensar que dita activitat legal s’ha invertit i que s’endevina una nova era destinada a garantir els privilegis i les vanitats d’alguns, tot i que fan algunes xicotetes concessions, com sempre.


Salvador Sendra Perelló


dissabte, 3 d’octubre de 2015

VIDA D’ARTISTA, MORT DE REVISTA

Un dels grans artistes que he tingut el plaer de conéixer ―més que fóra el simple fet de vore’l en vida i demanar un gelat al seu costat― malgrat la gran diferència d’edat que ens separava, era pintor i va viure una vida molt pareguda a la dels maudits francesos. D’existència realment intensa, Eladio Calleja va assaborir cada moment, cada minut, i ho va deixar plasmat en alguna de les seues obres, així com en els seus escrits. La meua idea no és la de fer cap investigació de la seua vida i obra ―cosa a què em dedicaré més avant―, sinó que es queda, simplement a escriure uns apunts que he extret, de pura casualitat, mitjançant la lectura de la vida de Verlaine.

Sobre l’obra d’Eladio, cal dir que va ser honesta i que, quan va assolir l’estil i el mètode propi, es pot considerar molt brillant. Cal atendre que, a partir del segle XX, i més quan ens endinsem en les peces abstractes, conceptuals, l’obra no es pot entendre sense l’artista. La vida i l’obra passen a ser elements dissolubles però inseparables. En la filosofia passa el mateix, com bé explica Onfray en les seues investigacions biogràfiques que, després, adjunta a l’escorcoll de l’obra literària.

Si l’obra de Calleja té una clara línia ascendent que arriba fins a la recerca d’allò més sublim, partint dels elements més bàsics i primaris, la seua vida, en el fons, recercava un estat quasi salvatge, mentre retornava a la follia i als excessos de manera constant. El treball i la casa no aportaven més que l’embolic dins del qual plasmava allò que realment desitjava però que era impossible d’aconseguir fora de la disbauxa i l’abús. No obstant això, pense que era honest en la plasmació de la idea i en el desenvolupament del relat, tant en els materials com en els colors i les textures. Però, allò que realment m’interessa hui, sobre la vida del gran artista, és la seua convicció.

Conten les cròniques franceses que, el dia de la mort de Verlaine, l’estàtua de la poésie, al frontó de l’Opera de Paris, va perdre el braç que sostenia la lira, i que va caure just a l’indret per on acabava de passar el taüt del poeta, en el seu funeral. La casualitat, però, va fer que,  el dia en què vaig comprar una xicoteta col·lecció de Calleja, el venedor ―i gran amic del pintor― em va contar que l’home, ja envellit i casat amb una dona molt més jove que ell li digué que si, a la seua mort, se n’anava amb algun altre, tornaria! La dona, com és normal, va refer la seua vida i, la tomba d’Eladio, després d’una forta tronada que va enderrocar un dels murs del cementeri de Benidoleig, va aparéixer enmig del camí. Honest fins a la mort i més enllà!



Salvador Sendra Perelló

dijous, 1 d’octubre de 2015

Keynes, Piketty i els puntals del capitalisme.

Vaig sentir una conferència de Julio Anguita on deia que els tres grans economistes, a parer seu, eren Adam Smith, Karl Marx (aquest resulta obvi en algú que es defineix comunista) i John M. Keynes. D’aquest darrer deia que era la seua doctrina havia aconseguit apuntalar i donar-li més vida al capitalisme. A mi em va estranyar un poc eixa afirmació, però ara l’entenc.

Ho entenc gràcies a estar llegint The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà) de Edward Gibbon. Gibbon va escriure una obra al segle XVIII, la primera de les quatre parts va aparéixer el 1776 –el mateix any que Adam Smith va escriure The wealth of nations (La riquesa de les nacions), i encara continua sent una obra de referència per als historiadors que vulguen endinsar-se a les raons de la caiguda de l’Imperi romà. En l’obra de Gibbon podem apreciar com en plena decadència, sempre apareixien emperadors que reformaven l’estructura de l’Imperi, i el feien funcionar unes quantes dècades més. Després arribaven calaveres com Còmode i ho feien tot ascles de nou, i un altre ho arreglava una miqueta, i així, la vida d’un imperi decadent es perllongava.

Supose que Anguita quan parlava a Keynes que havia allargat la vida del capitalisme, es referia a això. A què Keynes havia reformat el capitalisme d’una forma que li havia permés sobreviure després del crack del ’29 i la Gran Depressió. Si alguns emperadors romans amb les seues reformes posaven puntals a un Imperi que estava en runes, Keynes va posar uns quants puntals a un sistema capitalista que també era un munt de runes.

Ara que acabe de llegir l’exitós El capital del S. XXI, de Thomas Piketty -flamant fitxatge de Podemos com assessor internacional-, on analitza les desigualtats actuals, no deixe de pensar que no és més que un altre intent de posar puntals a un capitalisme que també està en estat de roïna. Hom es sent temptant, en llegir el títol, a pensar que serà una obra que com El Capital de Marx, faça una proposta nova alternativa al capitalisme. Res més lluny, les seues propostes no van més enllà que algunes benintencionades propostes de reduir les desigualtats. No deixa de ser una proposta redistributiva de la riquesa al més pur estil socialdemòcrata, mitjançant un impost sobre el capital que s’hauria d’aplicar en l'àmbit mundial. A més, encara que no desenvolupa com serien, també manifesta que s’hauran de buscar noves formes de compartir el capital -part públic, part privat-.

No sé si les propostes de Piketty arribaran a aplicar-se en la realitat, com les de Keynes -encara que quan Keynes va escriure la seua Teoria General del Treball, l’interés i els diners, les seues mesures ja s’estaven aplicant de facto a alguns països, com a l’Alemanya nazi-. Si les de Piketty arribaren a aplicar-se, no serien més que uns quants anys més d’aire pel capitalisme, fins que els del “laissez faire, laissez passer” o el “greed is good” tornaren amb un altre eslògan nou i lluent. Més puntals. I no sé si val pena. Si val la pena llegir el llibre de Piketty, perquè ajuda a comprendre les desigualtats. Però queda coix amb les seves propostes.

He dit que no sé si val la pena que s’apliquen les porpostes de Piketty, per a que el capitalisme perllongue la seua existència, perquè, jo ja he dit en altres posts, no crec que ningú puga acabar amb aquest sistema, que el millor que pot passar es que s’enfonse pel seu propi pes i preparar-nos per al després, si en som capaços. La proposta de Piketty seria admissible com a pas previ d’una demolició controlada, però no va per ahí el mateix Piketty. Així, només queda deixar que els desplome, no posar puntals, sinó traure’ls. I si de cas soscavar els fonaments.



Òskar “Rabosa”.