dissabte, 5 de setembre del 2015

POLICROMIA MEDIEVAL

Umberto Eco no defuig, ni nega, la influència que, sobre ell, exercix Borges. Són constants les referències de l’italià cap a l’argentí i, a més, en el seu estil es pot apreciar cada petjada borgiana. A mi m’encisa Borges, tot i que la seua qualitat no es pot apreciar en cap dels meus textos. Eco també m’agrada i, per proximitat ―supose―, el faig servir més assíduament.

En un dels textos del professor, hi ha referències a la Commedia, concretament a uns passatges del Paradiso. Eco, com també va apreciar el meu estimat cosí Javier Pons, se centra en la crítica de De Sanctis (Historia de la literatura italiana) sobre el tercer terç del fabulós llibre de Dante. Esta crítica apunta dos febleses: les escasses lectures del Paradiso i el monolitisme estilístic de l’autor en la darrera part de la Commedia. En realitat, diu Eco que el lligam entre les dos parts de la crítica no és altre que el poc ―escàs― coneixement de De Sanctis sobre l’època en qüestió: l’Edat Mitjana.

Els matisos del blanc celestial, diu De Sanctis, no semblen suficients per expressar tota la policromia dantesca, i més quan venim de l’Inferno, del Purgatorio i de l’exterior, on s’hi aprecien massa més varietats. La bellesa, per a Eco, d’este passatge, suposa, precisament, açò: el lligam del text amb la cultura medieval, més ensinistrada en la percepció dels detalls on, per a nosaltres, a partir del segle XIX, només hi ha uniformitat. A més, Umberto s’esplaia detallant casos i efectes de la llum sobre els elements, incloent-hi les ànimes.

Jo no m’haguera plantejat mai entrar amb tanta intensitat en l’anàlisi del contingut, entre altres coses perquè necessite molta capacitat de síntesi per moure’m pel segle XXI. Simplement, haguera dit que el romànic era un art policromat i que el temps ha esborrat allò que cobria eixes pedres que han arribat fins a nosaltres. La percepció de la foscor medieval, des del nostre punt de vista, potser té una explicació tan simple com eixa: el temps li ha esborrat una llum i uns matisos que no som capaços de recompondre. Ara veiem pedra nua on abans hi havia color, i museus on abans hi havia vida.

Pense en Borges i en De Sanctis, i en la crítica que l’escriptor invident haguera fet a l’obra del segon. Imagine un text policromat, creat des de la ploma de l’argentí. Pense la gran quantitat de matisos que hagueren afegit, superant fins i tot el text d’Eco i la percepció dels mateixos hòmens, i dones, medievals.


Salvador Sendra Perelló