dijous, 10 de setembre del 2015

PASTISSOS SENSE SUCRE I SALSITXES SENSE PORC

El barri jueu, els barris jueus, és, per a mi, un lloc de culte, vaja on vaja arreu del món. Recorde viatges en què busque i rebusque en les portalades de les cases alguna petjada del seu passat que em situe en una perspectiva interessant per fer les anàlisis de l’entorn. Sol passar, com es pot comprovar, que en dites portes hi haja creus, verges o, fins i tot, inscripcions de «Viva la Virgen», o d’un tipus semblant. Eixes marques ens diuen que la casa pertanyia a famílies de jueus conversos que volien demostrar, amb senyals evidents, que estaven realment convertits, tot i que solia ser fals.
Un dia, a Orihuela del Tremedal, el poble del conegut comunista ―perdó: columnista― Jiménez Losantos, estava fotografiant un símbol quan va arribar un home que deia que la casa li pertanyia i que no sabia què significava eixa creu. Li ho vaig dir i va entrar a casa torbat, com si no creguera que els seus avantpassats, segurament, expulsaren la vertadera família propietària. La història és contundent, algunes voltes, i és fàcil endevinar els motius, el motiu: la religió!
Ara, fa uns dies, parlant amb Lluís i Óscar, recordava els passejos pel barri jueu de Venezia, per a mi, el millor indret de la ciutat, i la possibilitat que oferix de poder assaborir els pastissos i alguns menjars hebreus de sempre. El paladar també permet endinsar-se en el temps més remot, com les olors i la música. A l’hora que recordava Venezia, repassava mentalment una conversa anterior, a Portugal, a Lamego, amb una família que em va recomanar un menjar ben curiós: la alheira.
Els jueus demostraven, exhibien, la seua conversió amb tota mena de simbologia que la seua creença rebutjava, com la creu o la Verge, mentre que, a l’interior de l’habitatge, seguien realitzant els seus ritus i fent les seues festes. Però, de la mateixa manera que en algunes fortificacions apareix la estrela de David com a senyal que el picapedrer era hebreu, pense que esta persona havia de compartir àpat i temps amb la resta de treballadors, majoritàriament cristians. I sembla que, a l’hora de dinar, els jueus menjaven una salsitxa, de nom alheira, que simulava la de porc, tot i que no ho era, per no posar en perill la seua conversió i, per tant, la seua vida o les seues propietats. Qui sap si a Orihuela del Tremedal, a la família de la casa de la creu, els van pillar festejant el sàbat. 


Salvador Sendra Perelló