divendres, 25 de setembre del 2015

LA VISITA DEL FAUNE

Una persona em va dir que pensa sovint amb un faune. Este ser és un estrany híbrid mitològic, a mig camí entre l’home i la bèstia, que s’identifica amb el déu grec Pan. Les seues connotacions són positives; elements singulars lligats a la natura que ens protegixen i profetitzen bons auguris; són alegres i lliures però, realment existixen els faunes?
Sí que deuen existir perquè, després d’haver llegit Berkeley, amb deteniment, ja no m’ha quedat cap dubte. Piero di Cosimo, el fantàstic i original pintor del Renaixement italià, té un quadre, La mort de Procris, en què pinta un faune vetlant el cos de la malaurada dona, víctima d’un accident de caça... Di Cosimo era un ser especial que vivia de manera especial, o siga, un faune del seu temps. El quadre només detallava la percepció que l’autor tenia sobre sí mateix, decididament.
Berkeley no haguera pogut posar cap objecció als meus arguments perquè, els sentits que ens permeten conéixer la realitat, en el cas de di Cosimo, aportaven la informació sobre el mateix faune: si ell es percebia com un faune, doncs era un faune!  I Debussy, altre descriptor de faunes, en el seu Prélude feia referència a l’apreciat ser mitològic, inspirat per la fabulosa poesia de Mallarmé. I, així, estirant, estirant, arribaríem fins al mateix Ovidi, possiblement la primera font dels autors esmentats supra.
La llibertat del faune és inqüestionable, cosa que exercix fins al límit. I, dins d’eixa llibertat extrema, hi ha la possibilitat d’estar on es vol; el faune està on li dóna la gana. Perquè, quina és la major prova de llibertat que fer-se vore on es vullga? I, el faune, com es pot comprovar, ho aconseguix. En la pintura, l’interpreta Piero di Cosimo, en la  poesia, ho fa Mallarmé , en la música, Debussy... Llevat d’Ovidi, que toca gairebé tota la mitologia, la resta s’identifica amb el ser híbrid i, per tant, el percep mitjançant els sentits perquè ―no ens enganyem― es percep a si mateix.
La persona de referència, de moment, no ha plasmat cap visió particular del faune perquè no és d’esta espècie, però, sense dubte, l’ha percebut, des de l’exterior, i sense contactes a priori. El faune, per tant, l’ha visitada, i ho ha fet en els pensaments; no n’hi ha res a dir perquè la percepció és anterior al coneixement previ de l’objecte. Els artistes faunístics també reberen les oportunes visites ―o fou la influència de Les metamorfosis d’Ovidi―, com molta altra gent, encara que no ho diga, i les traslladaren a les seues obres per pura identificació. La migdiada del faune, en estos casos passa a ser la migdiada amb el faune ―touché! La creació del nou mite s’ha iniciat de nou, sense poema, sense pintura, sense música; només en una simple conversa, que també és un art això de conversar. Ara, la qüestió es troba a saber si la persona del text està en el procés de transformació faunística.  

Salvador Sendra Perelló