dilluns, 21 de setembre del 2015

IDEES, IDEOLOGIES I IDEALS

Tres paraules que, tot i la proximitat del seu lexema, són molt diferents i irreconciliables en essència. Sobre la idea, ja tracta de manera intensa i extensa Edwin Panofsky  en els nombrosos escrits sobre estètica i sobre les representacions que plasmem i que ens acuden a la ment. A partir d’un ideal creem un particular que, a l’hora, és acceptat perquè continua mantenint els trets de la idealitat identificadora. Realment, Panofsky volta i revolta les teories platòniques del coneixement i de la representació, i les estudia en l’art medieval i renaixentista, en les seues plasmacions, i endevina els a priori de les peces i del moment.
Les ideologies són dolentes. Si les haguera d’explicar, de manera breu, només ho podria fer des de la funció del vel que filtra una part important de les imatges que percebem. El problema, però, es troba en la incapacitat d’apreciar la realitat d’allò que veiem ―excepte si mirem el vel mateix― perquè, tot i que canviem de paisatge, la tela ens obstaculitza la visió i ens el representa coartat, sempre. A la ment em vénen els vels de les novies, per exemple, on el filtre, sublim, però filtre, s’aparta en el moment de besar el marit i obrir-se a la llum vertadera. Hi ha altres vels que no comentaré però que segur que els penseu; en realitat, no sé quina és la seua funció ni m’importa, de moment.
Els ideals es poden interpretar com els fins últims; aquells que es troben en la línia de l’horitzó i que sempre, per molt que avances, seguiràs veien en eixa línia inabastable. Supose que el camí a seguir ve indicat per la perspectiva ―del passat―, tractada a partir del significat que li aporta Ortega y Gasset. Els ideals ―principis―, per a Groucho Marx no eren tan sòlids o, fins i tots, realment febles, tot i que evidents. Groucho, segurament els interpretava des de la idea de la societat americana en què es va criar i els analitzava mitjançant l’experiència que li va donar l’ascens social. No obstant, la possibilitat de fer les anàlisis des d’una perspectiva enganyada es real perquè, qui sap si el seu voltant més directe no li creava, en la percepció del món, una mena d’ideologia?
No tindre televisor té coses bones i de roïnes. Les pel·lícules que recorde dels germans Marx són de quan era molt xicotet, però totes em transmeten la incomoditat d’allò absurd. Segurament, per a Panofsky, si Groucho tractava l’absurditat amb tan d’èxit, això podia significar que la idea que voltava el seu món era realment absurda, tot i que podia estar vinculada a la ideologia... Però jo sóc europeu i, les pel·lícules, sembla que tenien èxit per tot arreu, cosa que ens fa prescindir del terme ideològic, a priori, o enllaçar-lo amb l’expansió i assimilació de la forma de vida americana que ha arribat a fer que ens siguen familiars les estupideses que tracta Marx.
Finalment, i per arrodonir l’escrit, vull qüestionar l’assimilació de la immigració que arriba per tot arreu ―ara que està de moda― basant-me en la nostra carència d’idees. A partir d’esta premissa, ens resultarà impossible extraure les ideologies dels nouvinguts que tant ens preocupen perquè, al final de tot, en el nostre horitzó, sembla que l’únic ideal està en la mera supervivència. A més, amb uns principis tan reduïts, tan febles i tan mancats, resulta normal que ens tornem cada volta més conservadors si la nostra única finalitat a conservar és la trista manera de viure. És tot.


Salvador Sendra Perelló