dimarts, 29 de setembre de 2015

LA CRISI DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

La socialdemocràcia ha estat la paraula emprada, des de fa uns mesos, pel socialisme francés. Hi van haver moltes queixes a causa del canvi, tot i que jo no endevinava el perquè de tant de revol, i més encara quan ja feia molt de temps que s’estava utilitzant, la paraula, per definir la majoria de partits i d’idees de centreesquerra europeus, inclòs l’espanyol PSOE i les seues sucursals.
Aprofitant l’avinentesa, ahir vaig estar revisant alguns textos de Walter Benjamin; textos diferents als d’estètica, que estan sempre al capçal del meu llit. El cas és que vaig llegir una obra molt fragmentada i difícil de recompondre; una peça titulada El concepte d’història. Doncs, en un parell de passatges, Benjamin fa un breu repàs a eixa polèmica paraula: socialdemocràcia. Però, per fer un par arrere, abans vos convide a llegir altre article del BLOG titulat “Idees, ideologies i ideals”. Ací trobareu els fonaments de la diferència entre les paraules.
Per a Benjamin, el canvi de socialisme a socialdemocràcia és mal intencionat i, fins i tot, perniciós perquè significa transformar una idea en un ideal. Per entendre-ho millor, Walter opina que la idea esdevé d’una realitat del passat oprimit del proletariat i, amb el canvi, s’oblida eixe passat per apuntar un futur feliç, ideal. Amb la transformació, el rerefons es perd i, per tant, el present es difumina de cara al futur, però, com tots sabem, sense present no hi ha futur! Una volta eliminada la força del present, el futur passa a ser un horitzó poc motivador.
La força que mou el dia a dia canvia per una tèrbola idea futura d’un ideal i, com a conseqüència, el motor es frena. L’única solució que apunta Benjamin és la idíl·lica situació d’un progrés constant, que seria l’únic pilar sobre el qual se sustentaria l’ideal però, si entrem en una època de crisi, què passa? Doncs, passa, simplement, això que percebem a diari: la crisi de la socialdemocràcia. Jo pense que el mal, com bé diu Walter, està en el si mateix del moviment, i més quan ―se suposa― els progres hauran llegit un xicotet llibre de Marx que es diu Les crisis del capitalisme. Benjamin, lúcid com sempre, ja va posar el dit a la ferida, anticipant la desfeta que ara s’intenta analitzar però, si es vol saber com s’estudia el passat, a més del xicotet detall que jo aporte, val la pena llegir tot el llibre.
 
Salvador Sendra Perelló

dilluns, 28 de setembre de 2015

AMOR, RELIGIÓ I PUROS HAVANS

Colpit per la follia més irracional, Apol·lo, enamorat, va perseguir Dafne fins que la va capturar. Eros llançà una sageta que travessà el seny del deu ordenat, harmònic i racional, tornant-lo una bèstia instintiva que buscava satisfer eixes pulsions més baixes, més que fóra amb la possessió de l’enamorada i contra els seus desitjos. Cegat, orb, corre i corre fins que l’atrapa i, ella, queda transformada en llorer com narra Ovidi a les seues Metamorfosis i descriu Canova en una bella escultura, a Villa Borghese.
Si el déu del seny el perd a la recerca d’allò més bàsic, potser significa que la passió té el seu perill. Eros dispara i encerta, més per revenja que per premiar la víctima, i esta pot ser la primera premissa. La ferida que produïx és profunda i transformadora de l’individu just en allò més bàsic i més irracional que, per assolir la humanitat, s’ha de superar, diuen. L’afectat deixa de ser una persona integra i passa a ser un malalt, i a lliurar-se als instints, gairebé animals, i a les passions més bàsiques, guiat pel fort febre del desig.
Lucreci, a Rerum Narura, ja defuig l’amor adduint que és un sentiment massa fort que actua fins i tot contra el plaer perquè, quan hi estàs afectat, la intensitat de la sensació obstruïx la resta de canals que, de manera més sublim, al cap i a la fi, són els que ens permeten apreciar la realitat del plaer, de la bellesa o, fins i tot, de la felicitat. Cal recordar que el plaer és la finalitat última dels epicurs, doctrina que seguia el mateix Lucreci, i que, amb esta afirmació, coarta una important vessant humana.
Si ens endinsàrem en l’anàlisi de la poesia de Lucreci, encara que fóra per damunt, aviat admetríem que es tracta d’un estil arcaic i sense massa concessions, si es compara amb altres de la seua època i lloc; racional com pocs, i filosòfic. El contingut, sobre tot el dels primers dos llibres, és vertaderament interessant en este aspecte però, a partir d’ací, s’endinsa en una reflexió psicològica angoixant ―i dic angoixant per la seua necessitat negadora de la realitat humana. L’ésser humà té la capacitat de racionalitzar però, si es fa en tots els camps, també té la capacitat de morir en vida. Lucreci es va suïcidar, diuen, tot i que hi ha poques al·lusions al respecte.
Apol·lo, després de l’intent fracassat de posseir Dafne, tornà a la racionalitat i a l’ordre, ja per sempre més. El premi al control fou concedir-li el llorer, com a símbol del fracàs i de l’esforç inútil però, per contra, una icona de l’èxit per a qui s’esforça a aconseguir això: condecoracions. Dionís és l’alternativa a Apol·lo, i no va tindre mai cap encontre amb les sagetes d’Eros, que jo sàpia; i ara ho heu pensat correctament: perquè no li calia! Dionís era vida i instint, present i acció. Però, jo mateix, que sempre he estat molt vinculat a Epicur, o no he acabat d’entendre els seus missatges o fou Lucreci qui anava una mica despistat. De moment, seguiré fumant Hoyo de Monterrey de la gama Epicure per una simple raó: perquè m’agrada ―tot i que m’enamore.
 

Salvador Sendra Perelló

diumenge, 27 de setembre de 2015

TOUS LES BOUTONS BOUTONÉS


Monsieur Hollande,

Il y a quelques jours que je suive ses annonces en cherchant une photographie sur son veste. Avant, j’ai observé que la France a certains problèmes politiques avec le FN et, vous-même, vous les avez avec l’ancien président et son parti, appelé depuis quelques mois, Les Républicains. Vrai, mais mon analyse va plus loin que la simple argumentation politique parce que je suis sûr que votre position peut, encore, être pire.

Sarkozy est célèbre parce qu’il s’habille correctement et, aussi, il a certaines obsessions avec les chaussures. Mais, et vous ? Qui est-ce qui vous habille chaque jour ? Si est vrai ce que j’ai vu, je crois qu’on doit prendre une décision vite sur la personne que vous aide à vous habiller : elle n’est pas bonne pour votre future carrière politique.

Dans les photographies, j’ai pu voir que vous avez boutonnés tous les boutons de la veste ! Cette vision, pour moi, dévient l’évidence de votre défaite parce qu’on ne peut pas s’habiller comme ça ! Et pire, encore, si on est le président de la République…

Peut-être, nous sommes encore au temps d’apporter quelque solution au grand problème des sondages mais, déjà, vous finirez votre relation avec Gallet et chercherez une autre femme avec bon goût pour vous habiller ; l’image est très important et on doit réviser ses boutons.

Vraiment, je crois que Sarkozy a une meilleure conseillère et ça provoque une meilleure position dans les sondages. Les élections sont près, souvenez-vous ! Maintenant nous sommes au temps pour nous réussir de toutes les mauvaises nouvelles et nous mettre en position de gagner les prochaines élections. Seulement une chose, pour finir : je crois que Ségolène Royal s’habille très bien. Travaillez sur les chaussures ; travaillez sur les boutons. Vous-même…


Un ami

divendres, 25 de setembre de 2015

LA VISITA DEL FAUNE

Una persona em va dir que pensa sovint amb un faune. Este ser és un estrany híbrid mitològic, a mig camí entre l’home i la bèstia, que s’identifica amb el déu grec Pan. Les seues connotacions són positives; elements singulars lligats a la natura que ens protegixen i profetitzen bons auguris; són alegres i lliures però, realment existixen els faunes?
Sí que deuen existir perquè, després d’haver llegit Berkeley, amb deteniment, ja no m’ha quedat cap dubte. Piero di Cosimo, el fantàstic i original pintor del Renaixement italià, té un quadre, La mort de Procris, en què pinta un faune vetlant el cos de la malaurada dona, víctima d’un accident de caça... Di Cosimo era un ser especial que vivia de manera especial, o siga, un faune del seu temps. El quadre només detallava la percepció que l’autor tenia sobre sí mateix, decididament.
Berkeley no haguera pogut posar cap objecció als meus arguments perquè, els sentits que ens permeten conéixer la realitat, en el cas de di Cosimo, aportaven la informació sobre el mateix faune: si ell es percebia com un faune, doncs era un faune!  I Debussy, altre descriptor de faunes, en el seu Prélude feia referència a l’apreciat ser mitològic, inspirat per la fabulosa poesia de Mallarmé. I, així, estirant, estirant, arribaríem fins al mateix Ovidi, possiblement la primera font dels autors esmentats supra.
La llibertat del faune és inqüestionable, cosa que exercix fins al límit. I, dins d’eixa llibertat extrema, hi ha la possibilitat d’estar on es vol; el faune està on li dóna la gana. Perquè, quina és la major prova de llibertat que fer-se vore on es vullga? I, el faune, com es pot comprovar, ho aconseguix. En la pintura, l’interpreta Piero di Cosimo, en la  poesia, ho fa Mallarmé , en la música, Debussy... Llevat d’Ovidi, que toca gairebé tota la mitologia, la resta s’identifica amb el ser híbrid i, per tant, el percep mitjançant els sentits perquè ―no ens enganyem― es percep a si mateix.
La persona de referència, de moment, no ha plasmat cap visió particular del faune perquè no és d’esta espècie, però, sense dubte, l’ha percebut, des de l’exterior, i sense contactes a priori. El faune, per tant, l’ha visitada, i ho ha fet en els pensaments; no n’hi ha res a dir perquè la percepció és anterior al coneixement previ de l’objecte. Els artistes faunístics també reberen les oportunes visites ―o fou la influència de Les metamorfosis d’Ovidi―, com molta altra gent, encara que no ho diga, i les traslladaren a les seues obres per pura identificació. La migdiada del faune, en estos casos passa a ser la migdiada amb el faune ―touché! La creació del nou mite s’ha iniciat de nou, sense poema, sense pintura, sense música; només en una simple conversa, que també és un art això de conversar. Ara, la qüestió es troba a saber si la persona del text està en el procés de transformació faunística.  

Salvador Sendra Perelló

dijous, 24 de setembre de 2015

Compromís-Podemos: un pacte per a què?

Aquest post naix després d’un intercanvi de comentaris amb un amic, molt vinculat a Compromís, arran del post sobre Mònica Oltra i el seu lideratge. Allí no vaig entrar en la qüestió del pacte per a les eleccions generals, sols vaig posar de manifest com acabarà imposant-se la voluntat de Mònica –i pel que em diuen de la cúpula de Compromís, inclòs Enric Morera- enfront de les bases del Bloc. Allò que té interés, més que jutjat que si és bo o roín un pacte Compromís-Podemos, és: per a què es farà el pacte. Òbviament, aquest post és merament especulatiu, perquè no tenim cap informació sobre què pretén la cúpula del Compromís amb el pacte. Això ens impedeix també jutjar si és bo o roín.
Hem de començar amb una tautologia, tot pacte abans d’unes eleccions es fa perquè ambdues parts isquen guanyant. En aquest pacte saben exactament què guanya Podemos, però jo no sé encara que guanya Compromís. Per part de Podemos busquen aconseguir el nombre més gran d’escons al Congrés dels Diputats, ells busquen ser la primera alternativa de Govern i després dels decebedors resultats a les eleccions autonòmiques i de l'èxit de les candidatures populars, busquen integrar el nombre més gran de partits amb qui puguen tenir afinitats. Com han fet amb Catalunya Sí que es Pot, per a les eleccions del 27-S, trencant amb la defensa a ultrança que havien fet de la seua marca a les autonòmiques de maig passat. Per a ells, el pacte no té més raó de ser que arreplegar vots i sumar escons per posar-los al servei del Pablo Iglesias.
Més dubtes genera els beneficis per a Compromís. En els comentaris, el que m’apunten és el següent:
S'arribarà a un entente per anar amb Podemos i inclús fer confluir en una candidatura a EU, fregarem el milió de vots i deixarem tocat el bipartidisme al PV, no digueu que bo val la pena?
Si aquesta fora la intenció real, és a dir, “deixar tocat” el bipartidisme, ¿aleshores en què es queda Compromís? En un partit compromés amb acabar el bipartidisme amb benefici de Pablo Iglesias i que governa a la Generalitat amb un dels partits del bipartidisme, el P$x€. A mi personalment en resulta un pèl incomprensible, però si realment l’únic objectiu és acabar en el bipartidisme, pot valdre la pena.
No obstant això, sorgeixen altres dubtes que devien ser aclarits. Per exemple, ¿vol Compromís ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o només un partit d’esquerres d’àmbit regional? ¿Si vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià, quin serà el seu paper en la coalició en Podemos? ¿Tindrà la coalició Compromís-Podemos un grup propi al parlament o s’integrarà dins del grup de Pablo Iglesias? Estarà sotmès en qualsevol de les dues opcions a la disciplina de vot d'allò que “el macho alfa” diga? ¿Si tenen grup propi, tindrà un portaveu de Compromís? Queda clar que Baldoví ha donat certa visibilitat a Compromís –no ho ha fet mal l’home-, integrar-se al grup parlamentari de Podemos seria perdre eixa visibilitat en els debats importants i si fan grup propi no és el mateix que el portaveu siga d’un partit que l’altre, sempre anirà etiquetat. Així doncs, caldria saber abans de res si Compromís vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o un partit regionalista d’esquerres i girar a l’òrbita de Podemos.
A una entrevista feta a Valencia Plaza, Josep Nadal explica el següent:
Igual que Podemos quiere un proceso constituyente a nivel español, nosotros lo queremos a nivel del País Valencià. Y el ámbito de decisión debería quedar claro y ser respetado. Eso tendría que haberse explicado para que la gente de dentro de Compromís que piense que puede perder soberanía, valencianidad… estuviera tranquila. Es algo que creo que no ha quedado suficientemente claro y hay personas que tienen miedo de que un movimiento estatal como es Podemos acabe fagocitando a un movimiento autonómico como es Compromís. No se ha disipado bien ese temor: hemos fallado desde Compromís y también lo han hecho desde Podemos, porque este proceso no debe hacerse desde arriba, sino desde abajo. Si no, al final parece todo un pacto de conveniencia simplemente para sacar más diputados de los que logramos cada uno por separado.
Aquestes declaracions posen de manifests els dubtes que s’estan generant entorn de aquesta qüestió i que abans hem exposat. Sorprén que Nadal manifeste clarament que “volem obrir un procés constituent al País Valencià”. En primer lloc, no tinc clar que “volem” abaste a tot Compromís; però si és així, ¿quin sentit tindrà anar amb Podemos a una sola candidatura? En segon lloc, ¿obrir un procés constituent és voler la independència? És una tautologia, ja ho sé, només pot obrir un procés constituent qui siga un Estat, però com no ho diu clar, cal fer la pregunta. Certament, Compromís no sembla un partit independentista. En tercer lloc, òbviament els pactes es couen des de dalt i després es porta a la “plebs” perquè es ratifique, però jo crec que a Compromís li cal un debat –no sé si des de baix- a fons: ¿quins són els seus objectius –és obrir un procés constituent o no-; és ser un grup d’esquerres d’àmbit regional; és un partit enfocat a la construcció i vertebració nacional a llarg termini; etc.? Això perquè no es pot saber si convé un pacte o no sense tenir clar quins són els objectius. En quart lloc, sí, realment sembla que va tot en interés de Podemos, per treure més escons del que traurien per separat.
Un pacte amb Podemos no és ni bo ni roín. Per a saber això hauríem de saber el per a què. De moment no es sap, almenys al públic no ha arribat i per això si caldria un debat a fons. Sé que el debat en profunditat no tindrà lloc, sé que aquest post no serveix per a obrir cap debat tampoc, ni tan sols a xicoteta escala. Com vaig dir al post anterior, es farà lo que diga i com diga Mònica.
 
 
Òskar "Rabosa".

dimarts, 22 de setembre de 2015

Mònica i l'exercici del lideratge.

Mònica Oltra és la líder sense cap mena de discussió de Compromís. Es dirà que molta decisió de la militància, moltes primàries, molta consulta oberta, però a l’hora de la realitat el que val és el que Mònica diu. Entre altres coses perquè Mònica ha sigut el gran factor del creixement de Compromís. Sé que molts militants i alguns dels amics de Compromís no estaran d’acord, que el treball fet, que el fet de no tenir imputats, etc., ha sigut decisiu. Cert que tot això ha influït també, però tot ha sigut capitalitzat per Mònica Oltra. Més que Compromís, qui ha eixit reforçada de les passades eleccions de maig ha sigut Mònica Oltra.
Des de fora, resulta evident que a Compromís eren perfectes coneixedors de què Mònica Oltra era la líder. Les primàries es van pactar a gust d’ella, amb quotes per partits, ningú li va disputar el lideratge com número u, fins i tot, Enric Morera va fer un pas enrere. Als líders no se’ls discuteix, només se’ls ratifica, com en el cas de Podemos, amb tots els processos oberts de primàries i assemblees no s’ha fet més que allò que Pablo Iglesias ha dit. No sé si l’ambició de Mònica Oltra és tan gran com diuen alguns, siga com siga, el paper de líder l’ha assumit i l’ha exercit sense complexos, deixant que els altres només ratificaren el que ella havia decidit.
Ara s’ha obert un front a Compromís, en teoria es resoldrà per decisió de la militància, però una vegada més crec que la resolució serà “lo que diga Mònica”. I és que no pot ser d’una altra manera. El front obert dins de Compromís és pel pacte amb Podemos a les eleccions generals. És sabut que Mònica Oltra té ganes de pacte, vol el pacte. El Bloc a fet una consulta i el resultat ha sigut aclaparador, els militants del Bloc han dit que “no volen eixe pacte”. Això després que el partit de Mònica Oltra, Iniciativa pel Poble Valencià mitjançant la seua Mesa Nacional, aprovés anar junts amb Podemos. No ha tardat Mònica Oltra a donar resposta. I la resposta han sigut la d’una líder que està segura de la seua força. Segons el Levante-EMV: “en todo caso va a determinar la postura del Bloc, no puede determinar la de Compromís.” Traduït a clar valencià: el Bloc que diga el que vulga, Compromís farà el que jo diga.
El “no” del Bloc té, a parer meu, una explicació lògica. Els afiliats al Bloc són gent de molts anys, que si bé no veuen amb mals ulls a Compromís, ja que els ha permés eixir de l’ostracisme polític i d’alguna manera volen que la seua feina de trinxera, en els anys més foscos del País Valencià, siga reconeguda ara que ha arribat l’èxit. Molts d’ells, per no dir la majoria, desconfien del lideratge d’Oltra.
Mònica Oltra per la seua banda sempre ha tingut el seu propi projecte i el Bloc no ha sigut més que instrument útil per engegar-lo. L’èxit de Compromís s'aconsegueix per haver arribat a gent que mai ha votat Bloc. Ara ella capitalitza l’èxit, es sap líder i es reconeix com a símbol de Compromís -de la mateixa forma que Pablo Iglesias és Podemos-. Si ella desafia clarament al Bloc, és perquè sap que els “nous” són d’ella. Fixeu-vos amb un matís cabdal, ella parla que el vot del Bloc condiciona al Bloc, no a Compromís; no diu que no condiciona a Iniciativa –el seu partit-, diu Compromís. La part més grossa no sols no condiciona als més menuts, sinó que és menystinguda. El Bloc no pinta fava, ve a dir. És el que tenen els líders, arriba un moment que han de marcar el territori. I Mònica ho ha fet ara.
Perquè Mónica es permet jugar tan fort? Perquè es permet desafiar? En primer lloc, per assentar el lideratge, per a ser indiscutible i indiscutida; en segon lloc, perquè sap que el Bloc si no accepta anar amb Compromís-Podemos, i es presenta per ell mateix, tornarà a l’ostracisme; en tercer lloc, es sent més forta que mai per poder desafiar un Bloc que desconfia d’ella.
Al mes de maig vaig escriure un post-paròdia on posava a Mònica Oltra com una princesa guerrera, després de les eleccions ja ha deixat de ser princesa, és Reina. Perquè el seu regnat siga llarg, ha d'acabar amb qualsevol dissidència i enfortir el seu lideratge. S’ha posat mans a la feina. Déu salve a la Reina!

Oskar "Rabosa".

dilluns, 21 de setembre de 2015

IDEES, IDEOLOGIES I IDEALS

Tres paraules que, tot i la proximitat del seu lexema, són molt diferents i irreconciliables en essència. Sobre la idea, ja tracta de manera intensa i extensa Edwin Panofsky  en els nombrosos escrits sobre estètica i sobre les representacions que plasmem i que ens acuden a la ment. A partir d’un ideal creem un particular que, a l’hora, és acceptat perquè continua mantenint els trets de la idealitat identificadora. Realment, Panofsky volta i revolta les teories platòniques del coneixement i de la representació, i les estudia en l’art medieval i renaixentista, en les seues plasmacions, i endevina els a priori de les peces i del moment.
Les ideologies són dolentes. Si les haguera d’explicar, de manera breu, només ho podria fer des de la funció del vel que filtra una part important de les imatges que percebem. El problema, però, es troba en la incapacitat d’apreciar la realitat d’allò que veiem ―excepte si mirem el vel mateix― perquè, tot i que canviem de paisatge, la tela ens obstaculitza la visió i ens el representa coartat, sempre. A la ment em vénen els vels de les novies, per exemple, on el filtre, sublim, però filtre, s’aparta en el moment de besar el marit i obrir-se a la llum vertadera. Hi ha altres vels que no comentaré però que segur que els penseu; en realitat, no sé quina és la seua funció ni m’importa, de moment.
Els ideals es poden interpretar com els fins últims; aquells que es troben en la línia de l’horitzó i que sempre, per molt que avances, seguiràs veien en eixa línia inabastable. Supose que el camí a seguir ve indicat per la perspectiva ―del passat―, tractada a partir del significat que li aporta Ortega y Gasset. Els ideals ―principis―, per a Groucho Marx no eren tan sòlids o, fins i tots, realment febles, tot i que evidents. Groucho, segurament els interpretava des de la idea de la societat americana en què es va criar i els analitzava mitjançant l’experiència que li va donar l’ascens social. No obstant, la possibilitat de fer les anàlisis des d’una perspectiva enganyada es real perquè, qui sap si el seu voltant més directe no li creava, en la percepció del món, una mena d’ideologia?
No tindre televisor té coses bones i de roïnes. Les pel·lícules que recorde dels germans Marx són de quan era molt xicotet, però totes em transmeten la incomoditat d’allò absurd. Segurament, per a Panofsky, si Groucho tractava l’absurditat amb tan d’èxit, això podia significar que la idea que voltava el seu món era realment absurda, tot i que podia estar vinculada a la ideologia... Però jo sóc europeu i, les pel·lícules, sembla que tenien èxit per tot arreu, cosa que ens fa prescindir del terme ideològic, a priori, o enllaçar-lo amb l’expansió i assimilació de la forma de vida americana que ha arribat a fer que ens siguen familiars les estupideses que tracta Marx.
Finalment, i per arrodonir l’escrit, vull qüestionar l’assimilació de la immigració que arriba per tot arreu ―ara que està de moda― basant-me en la nostra carència d’idees. A partir d’esta premissa, ens resultarà impossible extraure les ideologies dels nouvinguts que tant ens preocupen perquè, al final de tot, en el nostre horitzó, sembla que l’únic ideal està en la mera supervivència. A més, amb uns principis tan reduïts, tan febles i tan mancats, resulta normal que ens tornem cada volta més conservadors si la nostra única finalitat a conservar és la trista manera de viure. És tot.


Salvador Sendra Perelló

diumenge, 20 de setembre de 2015

Atenció: parlen els estafadors!

Normalment no m’agrada utilitzar les fal·làcies ad hominem al encetar o enmig d’un debat, però a vegades cal posar en context les declaracions d’alguna gent. Especialment si són estafadors professionals. El que diferència l’estafa dels altres delictes econòmics (furt, robatori, apropiació indeguda, etc.) és l’engany. L’estafador aconsegueix fer-se amb els béns d’una altra persona mitjançant l’engany. Els estafadors són per definició mentiders i manipuladors.

Òbviament, els banquers a l’Estat espanyol, i arreu del món, han demostrat ser uns consumats estafadors. Han enganyat i, per tant, han mentit i manipulat als seus clients com els ha vingut de gust. Són uns mentiders i uns manipuladors. Sí, perquè malgrat que no hi haja cap condemna el cas de les preferents és una estafa. I hom es preguntarà perquè no els done el benefici de la presumpció d’innocència, perquè no dic allò de què són presumptament uns estafadors. Bé, ho explicaré breument i amb els arguments d’un dels processalistes, diferències ideològiques a part, més brillants que he conegut: la presumpció d’innocència és una ficció legal per tal de reconéixer els drets fonamentals als reus. Perquè és evident que si hom li fot un tret a una altra persona al mig del carrer i a sang freda, és un assassí, l’haguen o no condemnat els tribunals.

El que han fet els bancs és una estafa, per tant, els dic que són uns estafadors, encara que vergonyosament no hi haja cap condemna. Aquest és un exemple clar d’estafa, però podríem estendre-nos més: venda de CDO’s i altres derivats per camuflar que són pufo; cobrament de comissions il·legals i que després no tornen els diners; totes les pràctiques il·legals de clàusules sol, cobrament d’interessos usuraris...; etc. I no entrarem en la resta de pràctiques sàdiques de la banca, com els desnonaments, perquè hauríem de fer un post excessivament llarg i no és el tema. El terme bankgàngsters a mi em sembla la forma correcta d’anomenar-los.

Aquests banquers estafadors -i per tant, mentiders i manipuladors- gaudeixen a l’Estat espanyol d’uns priviligis indignes de “societats democràtiques”. Tenen protecció de l’Estat en cas de fer de fallida –rescats ho anomenen-, els fan si cal doctrines judicials a mesura –doctrina Botín-, anomen membres del Tribunal Suprem –Isidre Fainé posa al Tribunal Suprem a Sastre Papiol-, privilegis al fer les lleis que els afecten –tots els avantprojectes de les lleis que els afecten passen primer per les seues assessories jurídiques-, etc. En poques paraules són els amos, o uns dels amos, del “xiringuito”.

Una vegada que ja saben qui són aquesta gent –aquests no es cal trucar de matinada- ara podem posar en context les declaracions que han fet les dues principals associacions de la banca -Asociación Española de la Banca (AEB) i Confederación Española de Cajas de Ahorro (CECA)- posicionant-se clarament contra la independència de Catalunya. Precisament han dit que en cas d'independència portaria l'eixida de l’euro i greus riscos d’estabilitat financera per tant els portaria a reconsiderar la seua estratègia d’implantació a Catalunya. Com interpretar aquestes declaracions? Què cal llegir del que diu uns estafadors, i per tant, mentiders i manipuladors? Jo he tret aquestes conclusions:

a) Aquesta gent vol mantenir els privilegis que els ha atorgat la II Restauració Borbònica, és a dir, impunitat davant dels delictes, protecció amb els abusos, privilegis al fer les lleis, poder al anomenar jutges, protecció judicial, etc. No els interessa la independència de Catalunya, a un Estat nou tal vegada no mantindrien tants privilegis, si bé és cert que la trencada CiU ha sigut un partit que sempre els ha fet costat.

b) Perdre els estafadors -i per tant, mentiders i manipuladors- no és cap catàstrofe, al contrari, la desaparició d’aquesta colla de delinqüents és una benedicció per a un Estat naixent.

c) No cal patir si se’n van aquestes entitats, d’altres ocuparan el seu lloc, la banca ètica i cooperativa ja ha dit que ells desmarquen d’aquest comunicat. Segurament és una ocasió immillorable per demostrar que els bankgàngsters no calen per a una economia sana i a un país naixent.

d) Qui té més a perdre són les entitats bancàries que se’n vagen. Perdran la possibilitat de fer negocis a un lloc que actualment és el 20% del PIB espanyol.

e) També s'ha de tenir en compte qui ha corejat les declaracions de la bancgàngsters: el PP que aplica les polítiques neoliberals que afavoreixen a la banca i ha posat a Sastre Papiol al TS; el P$x€ que va indultar al número 2 de Botín, que la banca li ha condonat deutes per 30 milions, etc; Ciudadanos que són neoliberals de soca-rel i a més a més Albert Rivera ha sigut treballador de La Caixa. En definitiva, tots els que han saludat amb alegria aquestes declaracions són qui els permeten els privilegis.

f) En tot cas, qui pot fer cas d’uns estafadors, i per tant mentiders i manipuladors?

Sembla que per les xarxes socials s’ha estés l’expressió “Bon vent i banca nova”, parafrasejant el “Bon vent i barca nova”, doncs no pot ser més encertat. Si amb la independència s’acaben els bankgàngsters, els catalans tindran un motiu per més per votar independència.


Òskar "Rabosa"

dissabte, 19 de setembre de 2015

PARIS, BERLIN O RABAT?

Parlant amb el meu cosí i la seua parella, dissabte, després de dinar, va eixir el tema de la identitat dels pobles, o de les nacions; tant fa. Personalment, per deformació, em considere francés quant a mirada perquè, per tot arreu, hi veig les petjades parisenques. Per contra, l’altra deformació és la germànica, quant a pensament i lectures. De tota manera, este punt de vista és el de hui... demà pot canviar perquè sóc lliure per fer-ho i no he de donar explicacions a ningú.

Quan vam tractar la identitat espanyola, de sobte em vaig quedar sorprés perquè, ací, no hi ha hagut il·lustració; si cal, algun novator o altra gent com Feijoo, Jovellanos o Mayans, preil·lustrats o il·lustrats, tots deixebles del corrent erasmista que va ser ràpidament desactivat, o transformat, en el millor dels casos. La importància de l’estudi de Mestre Sanchis, per exemple, rau en el simple fet de trobar espurnes lluminoses entre la penombra contrareformista, més que a demostrar la possible flama que pren d’estos focus aïllats; afrancesats ―ara podria seguir amb la Guerra del francés i tot això de l’odi i l’enveja. Els estudis de Sanchis reprenen la formidable tesi de Bataillon lligada a recerca de les petjades erasmistes, poc evidents perquè es van transformar o reprimir, i que s’han d’interpretar des dels seus canvis.

En definitiva, es pot concloure que, si repassem la visió afrancesada de Madame d’Staël quan analitza l’Alemanya, la seua tesi es basa en dues parts: la il·lustració teòrica és alemanya mentre que la pràctica és francesa; i les dos interactuen. França fa realitat el somni alemany, podríem dir. La repercussió ―en contra de les tesis de Mestre Sanchis― pren forma de Révolution sota el símbol de la guillotina. A França hi ha una notable reducció de nobles i de privilegis, amb la consegüent separació ―a més del cap del cos― d’eixe important passat medieval de Carlemany que ara tant es reivindica, mentre que, a Alemanya ―recordem que només és teòrica―, la guillotina no actua i el vincle medieval continua viu hui dia.

L’Alemanya actual s’articula sobre petjades de l’Edat Mitjana, com ho són els Länder, representats en la seua cambra territorial i amb poder polític real. A França, la République postil·lustrada elimina tot vincle medieval i s’articula mitjançant la racionalitat provincial. España manté els seus Länder, sense poder estatal real (amb un Senado inútil) i una divisió provincial il·lustrada des de les Cortes de Cádiz. Però, el més greu de tot és que, ací, l’Edat Mitjana va ser àrab, Erasme ens va rebutjar per semititzats, la Il·lustració va passar per les foranes i va tornar El Deseado.


Salvador Sendra Perelló

dimecres, 16 de setembre de 2015

CARLES RIBA I LES BOMBES

Realment, no m’agrada entrar en terrenys moguts per ideologies i passions, per humanes que siguen. I no ho és per mi, que intente fugir d’estes pulsions ―instints, diria altre― a l’hora de fer anàlisis de qualsevol tipus, sinó per la resta, perquè els pot afectar en major o menor mesura. A més, i per descarregar responsabilitats quant a afirmacions sobre temes de què es desconeix l’actualitat més actual, allò millor que es pot fer és citar textualment; i citar qui hom pensa que té un coneixement major de l’assumpte. Jo, per tant, cite l’actualitat de Carles Riba:
1. A Catalunya el separatisme, inclús entre els intel·lectuals, no ha existit mai com a orientació política. Ha estat un sentiment que ha nascut de la desesperança política, i ha mort en renéixer l’esperança. Noti’s el que ha passat en 1931; més especialment, l’esdevingut després del juliol de 1936. La més còmoda avinentesa que Catalunya havia conegut feia segles per a separar-se, és desdenyada; amb la majoria, i certament amb els més representatius, dels seus intel·lectuals davant, Catalunya es llança a una lluita comuna per la llibertat i, després, per la independència hispàniques.

2. [...] Catalunya ha estat sempre democràtica i liberal. Els imperialismes els ha combatuts, o, replegada en ella mateixa, els ha desdenyats. El seu propi imperi mediterrani fou més aviat una federació. No acceptà, per exemple, de Napoleó, la independència. Davant del feixisme italià es revoltà tot d’una amb la burla o amb la teoria adversa, teoria adversa sostinguda, curiosament, per polítics de dreta que avui, sense convicció, giren cap a ell els ulls.

3. Catalunya no es pot plànyer precisament de persecucions, sinó, ofensa més subtil ―de suplantació i, més subtil encara, de silenci. Els seus valors universals han estat callats, no per Castella, sinó a favor de Castella, en progressió creixent segons la creixença d’un imperialisme hispànic que les dinasties austríaca i borbònica afermaven abusant del nom de Castella. Si Juan Manuel partí sovint de Ramon Llull, un Garcilaso i un Herrera coneixien i imitaven Ausiàs March. Han estat les “superestructures” ―el terme és molt feliç― que han silenciat i negat la llengua i la literatura catalanes, els pensadors catalans [...], etc.
L’article seguix aportant informació, tot i que, allò que més m’ha cridat l’atenció ha estat la nota al peu de pàgina, on explica que, el 12 de maig de 1938, Carles Riba defensava la seua tesi doctoral en una sala de la Universitat de Barcelona amb els vidres trencats a causa de les bombes de la Guerra Civil. Esta entrevista, feta el mateix dia i publicada per un periodista del Noticiero Universal, va ser deformada i censurada en gran mesura i, íntegra, de nou, es publica a Riba, C. (1991): Polítics intel·lectuals i altres assaigs (I). Ed. 62, Barcelona, pp.18 i ss.


Salvador Sendra Perelló

dimarts, 15 de setembre de 2015

Rebel·lió i obediència.

Sovint no deixe de pensar perquè l’Ésser Humà, en la gran majoria és tan submís. Si mirem al llarg de la història les rebel·lions i les revoltes del poble contra els seus governants, incloent-hi contra els pitjors tirans, han sigut ben escasses. Si ja sé que ho podem atribuir a la llarga de la Història a la ignorància, a la superstició i la religió, etc., però no és menys cert que hui en dia la gent assumeix amb total tranquil·litat lleis tiràniques revestides de democràcia sense cap esperit crític. La llei més absurda serà obeïda per la majoria de la societat, com a molt uns pocs es queixaran a les xarxes socials i al bar, uns pocs faran soroll al carrer, però a la fi tots obeiran sense dubtar.
És difícil saber com s’ha implantat l’obediència social cega en l’Ésser Humà, haguérem de tenir estudis antropològics prehistòrics, però no hi ha. Per saber el comportament humà abans de l’aparició de ciutats-Estats i d’imperis els antropòlegs recorren a l’estudi de pobles indígenes i al comportament dels simis. No obstant això, alguns estudis suggereixen que a les societats prehistòriques no hi havia un líder de clan, sinó que hi havia un lideratge per a cada tasca, així si eixien de cacera el que més aptituds tenia per caçar exercia el lideratge, però si anaven a pescar o a recollir fruits el lideratge canviava.
L’exigència d’obediència sí que es veu clara mitjançant els mites religiosos, on els déus gelosos, egòlatres i tirans demanen obediència cega a tots els seus súbdits i castiguen durament la desobediència i la rebel·lió. Òbviament els déus d’aquests mites són un reflex dels governants humans, i els mites tenen com a objectiu obtenir l'obediència cega dels súbdits davant dels tirans. Aquests sempre han estat presents en la nostra cultura, dos mites un d’origen indoeuropeu (grec) i altre semita (jueu) defineixen perfectament que el càstig per la desobediència i la rebel·lió són sempre terribles. Aquests mites tenen com a objectiu integrar en el subconscient col·lectiu l’obediència i la submissió.
El mite de Prometeu és un mite on es prohibeix l’ajuda a qualsevol que haja sigut defenestrat per Déu. Aquest mite conta com Zeus castiga l’home sense injustament i Prometeu desafiant a Zeus pren el foc sagrat de l’Olimp i el dóna a l’home no sols salvant-li la vida sinó permetent el desenvolupament de la civilització. Prometeu és durament castigat, lligat a una penya una àliga li menja el fetge cada dia, el fetge li torna a créixer a la nit, i l'endemà torna l’àliga a menjar-li-ho. I així dia rere dia. Prometeu tracta d’ajudar aquells que són objecte de decisió tirànica, es rebel·la contra una situació injusta i acaba sent castigat. El missatge del mite és clar, desobeir al tirà és castigat durament.
El mite semita que és equivalent és el de la rebel·lió Llucifer. Encara que podríem trobar notables diferències amb el de Prometeu, no podem passar un apunt etimològic: Llucifer ve del llatí lux (llum) i ferre (portar). Per tant, Llucifer és el portador de la llum, i ahí evidenciem el paral·lelisme amb Prometeu, els dos portaven llum, foc, coneixement, en fi allò que ens fa humans. La gran diferència és que Llucifer no només porta el coneixement a l’Home, induint-lo a què menge de l’únic arbre que té prohibit, el del Bé i el Mal o del Coneixement. El gran crim que va cometre Llucifer va ser rebel·lar-se contra Déu. Abans d’induir a Adam i Eva a menjar del fruit prohibit, el que ens va permetre ser humans i no uns babaus al Paradís, Llucifer es va rebel·lar contra Déu, amb unes quantes legions d’àngels més. Els cristians solen dir que el pecat de Llucifer va ser “voler ser igual que Déu”. Cert, Llucifer es va rebel·lar contra un Déu que era un tirà, egòlatra, gelós, sanguinari, que exigeix obediència cega posant a prova als seus súbdits amb proves dignes un psicòpata, tot per veure si és obeït i estimat. Llucifer volia ser igual a Déu, acabar amb la tiranía, que ningú tingués que obeïr els seus capricis; no volia ser més que ell, ni substituir-lo. En resum, Llucifer exigia el mateix que els revolucionaris americans o els francesos: IGUALTAT. Llucifer en ser derrotat per les legions capitanejades per Sant Miquel, va ser llançat al fons de l’Abisme, a l’Infern.
Aquests dos mites tenen en comú el ser una vacuna contra la desobediència i la rebel·lió. Mitjançant els mites s’educa a la gent a la submissió, se’ls explica que rebel·lar-se ix car i que el Poder sempre guanya. El que ens diuen aquests mites és: mut i a obeir. I això ha quedat a l'epigenètica, són submisos encara que ignorem els mites. 

Òskar “Rabosa”.

dilluns, 14 de setembre de 2015

Periodisme i gènere.

Fa no massa vaig assistir a la jornada “Una mirada de gènere als mitjans de comunicació” organitzada per l’Ajuntament de Gandia, finançada pel projecte DAME i en la que col·laborava la Unió de Periodistes Valencians. Dividida en dos parts, va ser molt dinàmica per les múltiples veus que hi vam poder escoltar, la majoria d’elles femenines.
De totes les microxarrades i de la taula rodona es podria escriure per separat, però m’he proposat fer un resum enllaçant d’ací i d’allà. Este és el resultat:
Per què abordar ‘una mirada de gènere als mitjans de comunicació’? Les raons són diverses i molts dels aspectes van estar recollits en les distintes microxerrades i en la taula rodona. Entre eixes raons trobem que en 2008 les dones ocupaven el 19.5% del llocs directius. En 2013 el percentatge a penes fregava el 10.3%, segons  l’informe anual de l’Escuela de negocios EADA. Contràriament, a l’Estat espanyol les dones suposen el 51% de titulacions superiors i el 44% de la força laboral, segons assenyala l’Informe d’USO.
Seguint este fil i centrant-nos en la realitat dels mitjans de comunicació, Isabel Olmos ens va contar que en la seua trajectòria professional ha ocupat càrrecs de responsabilitat com és una direcció. No obstant, constatava que no és el més habitual. I, tot i que Sergi Pitarch va defensar que «és fonamental que els càrrecs directius estiguen repartits de manera equilibrada», el fet és que només hi ha un 9% de dones que ocupen llocs directius als mitjans de comunicació, com assenyalava Elena Cívico.
Mariola Cubells, Elena Cívico i Isabel Olmos
Una de les raons que va donar Olmos perquè això passe és perquè les persones de confiança es trien per inèrcia i, solen ser homes els que trien altres homes. També apuntava que, a les plantilles dels diaris hi solen haver més homes que dones. Tot i que, comentava Marina Vallés,  la majoria de redaccions comarcals estan plenes de dones, així com les aules de les universitat de periodisme o comunicació audiovisual. Contràriament, confirmava, a les direccions continua havent-hi més homes que dones.
Mariola Cubells declarava que en esta qüestió té sentiments trobats perquè té la sensació que «moltes voltes no volem [les dones] participar en el món directiu justament perquè és molt masclista». Afegia Violeta Tena que un altre problema és que «les dones tenim l’esquema dels homes» molt arrelada perquè malauradament vivim en una societat masclista.
Violeta Tena fixava la mirada en una altra dada interessant sobre periodisme i gènere, el fet que les fonts d’informació són també majoritàriament masculines. Per canviar este hàbit ens recomanava una eina molt útil per buscar expertes en tots els àmbits, una eina facilitada per l’Institut Català de la Dona, el Cercador d’expertes.
Júlio Gómez, Sergi Pitarch, Alicia Izquierdo, Amparo Garcia, Violeta Tena i Elena Cívico
No es va deixar de costat el llenguatge, el redactat subtil de molts articles o de molts programes de televisió que és masclista. Per canviar això els i les periodistes hem de posicionar-nos críticament i modificar comportaments; com és el cas de determinades seccions que estan estereotipades com la de moda o societat, seccions habitualment redactades per una dona.
En contraposició a la televisió i el seu missatge estereotipat i masclista que no accepta dones lletges al seu si, així com els encasellaments comentats dels diaris,  Mariola Cubells defensava el paper que les dones poden jugar des de xarxes socials com twitter i facebook perquè es pot «crear una narració que pot convulsionar consciències». Explicava que, «si tu pots crear un relat des d’una veu femenina autoritzada» està molt bé perquè les xarxes són espais on les dones poden opinar de tot: de política, de cultura, d’economia... i ho poden fer amb veu autoritzada. Tot i que posava l’accent en què tot el que es publica s’ha de poder defensar. De fet ens assegurava que ella no diu res a la xarxa que no puga defensar. En el seu cas ha triat utilitzar la ironia per a transmetre missatges àcids i crítics. I anima encaridament a les dones a utilitzar les xarxes per a empoderar-se llançant missatges contundents.
En arribar a la conciliació familiar, Concha Pastor, va deixar clar amb una sola pregunta al que ens enfrontem les periodistes: «Mamà, quantes cuidadores hem tingut?», li preguntaren els seus fills de 8 i 4 anys. La resposta, ràpida i instintiva: «No és tant quantes heu tingut, sinó les que tindreu», replicà Concha als seus fills. Esta breu conversa és el reflex de moltes llars on tant home com dona treballen. I on, com és habitual, el pes de la criança recau del costat femení. Trobar l’equilibri entre feina i família continua sent ben difícil i s’ha de tirar mà de moltes persones de l’entorn per criar els fills i les filles, afirmava Concha Pastor. Més enllà anava Amparo Garcia, qui assegurava que, a partir dels 30 anys les dones comencen a desaparèixer de les redaccions, justament perquè no hi ha conciliació.
Concha Pastor, Elena Cívico i Macu Gimeno
Macu Gimeno ho confirmava, les dones continuen encarregant-se més de la criança dels fills i les filles i també dels familiars dependents. Al que se li afegix un 24% de mitjana salarial menys entre el que cobrem les dones i el que cobren els homes.
La situació empitjora si eres autònoma. El relat de la fotoperiodista Eva Máñez va ser el més colpidor. Afirmava que el concepte d’emprenedora que actualment es “penja” a aquelles persones que treballen, majoritàriament en règim d’autònom, és «el pitjor concepte per a avocar-nos a la precarietat més absoluta» perquè és una manera de precaritzar el mercat laboral posant sobre els muscles de les treballadores i els treballadors la responsabilitat de tenir èxit en el món laboral situats en el precipici — sense xarxa a sota.
Marina Vallés, Elena Cívico i Eva Máñez
Ens exposava el seu cas. Ella és fotoperiodista i treballa per a diversos mitjans de premsa escrita com a autònoma. Això suposa que la poden acomiadar en qualsevol moment. Això significa que «no pots conciliar res de res» perquè la feina ix d’una dia per a l’altre. També suposa que, si en un moment donat patira algun tipus d’assetjament a la feina, no tindria cap suport contractual per a poder-ho demostrar.
Paral·lelament, ens contava que, de les dotze dones fotoperiodistes valencianes que hi ha, agrupades en el grup ‘Dones objectives’, actualment 4 col·laboren en diaris i només 1 té contracte de treball. Amb estos exemples Eva Máñez volia negar l’afirmació estesa que, qui treballa com a freelance és més lliure que qui té un contracte de treball. Perquè, assegura, «treballant de freelance el que es té és més por» per la inestabilitat que suposa.
Julio Gómez feia observar que el problema de la inestabilitat laboral en el món periodístic valencià és generalitzat. Ho deia perquè la xifra d’atur del periodisme valencià és sagnant. Esta se situa en el 60%.
Marina Vallés afirmava en la seua xerrada que els mitjans de comunicació són un reflex de la societat i que, «si estem com estem serà per alguna cosa». Per a intentar canviar eixe manera tan autòmat de dividir seccions, redaccions i tot el que comporta, des del diari Levante han creat un Observatori sobre les notícies de dones que hi publiquen, del tractament que hi fan de la figura de la dona en eixes notícies. Assegurava Isabel Olmos que este està funcionant molt bé perquè s’està creant consciència i això permet controlar els continguts. És una manera útil de visibilitzar el que s’invisibilitza pel costum i la inèrcia.
Així, es podria concloure que, per anar canviant la mirada de gènere als mitjans de comunicació, caldria: a) començar a prendre consciència de la mirada actual, b) donar protagonisme a la  creació de narracions contundents amb veus femenines autoritzades i  c) acudir sense complexos a fonts informatives femenines siga quina siga la matèria. Tot això, i bastant més, fa falta per trencar els estereotips femenins que continuen dominant als mitjans i anar incorporant, a les televisions, les ràdios, els diaris i les xarxes socials, una mirada de gènere real i potent. 

Sara Garcia López.

Links ralacionats:


“Una mirada de género en los medios de comunicación” – 9 SEPTIEMBRE - PROYECTO DAME

dijous, 10 de setembre de 2015

PASTISSOS SENSE SUCRE I SALSITXES SENSE PORC

El barri jueu, els barris jueus, és, per a mi, un lloc de culte, vaja on vaja arreu del món. Recorde viatges en què busque i rebusque en les portalades de les cases alguna petjada del seu passat que em situe en una perspectiva interessant per fer les anàlisis de l’entorn. Sol passar, com es pot comprovar, que en dites portes hi haja creus, verges o, fins i tot, inscripcions de «Viva la Virgen», o d’un tipus semblant. Eixes marques ens diuen que la casa pertanyia a famílies de jueus conversos que volien demostrar, amb senyals evidents, que estaven realment convertits, tot i que solia ser fals.
Un dia, a Orihuela del Tremedal, el poble del conegut comunista ―perdó: columnista― Jiménez Losantos, estava fotografiant un símbol quan va arribar un home que deia que la casa li pertanyia i que no sabia què significava eixa creu. Li ho vaig dir i va entrar a casa torbat, com si no creguera que els seus avantpassats, segurament, expulsaren la vertadera família propietària. La història és contundent, algunes voltes, i és fàcil endevinar els motius, el motiu: la religió!
Ara, fa uns dies, parlant amb Lluís i Óscar, recordava els passejos pel barri jueu de Venezia, per a mi, el millor indret de la ciutat, i la possibilitat que oferix de poder assaborir els pastissos i alguns menjars hebreus de sempre. El paladar també permet endinsar-se en el temps més remot, com les olors i la música. A l’hora que recordava Venezia, repassava mentalment una conversa anterior, a Portugal, a Lamego, amb una família que em va recomanar un menjar ben curiós: la alheira.
Els jueus demostraven, exhibien, la seua conversió amb tota mena de simbologia que la seua creença rebutjava, com la creu o la Verge, mentre que, a l’interior de l’habitatge, seguien realitzant els seus ritus i fent les seues festes. Però, de la mateixa manera que en algunes fortificacions apareix la estrela de David com a senyal que el picapedrer era hebreu, pense que esta persona havia de compartir àpat i temps amb la resta de treballadors, majoritàriament cristians. I sembla que, a l’hora de dinar, els jueus menjaven una salsitxa, de nom alheira, que simulava la de porc, tot i que no ho era, per no posar en perill la seua conversió i, per tant, la seua vida o les seues propietats. Qui sap si a Orihuela del Tremedal, a la família de la casa de la creu, els van pillar festejant el sàbat. 


Salvador Sendra Perelló

dimecres, 9 de setembre de 2015

Llibres de text gratuïts?


Ja fa temps que tinc ganes d’escriure sobre l’educació, però un post així i per exposar un argument amb les meues idees organitzades, necessitaria una feina que de moment en fa mandra abordar-la. No obstant això, sé que un dia ho faré. Ara, a aquest post només abordaré el tema dels llibres de text. Donat que les darreres setmanes s’ha engegat una polèmica amb la “gratuïtat” dels llibres de text (bé primer eren gratuïts, després eren subvencionats amb 200 € i finalment sembla que seran 100 € al començament del curs i 100 € al final si tornen els llibres en bon estat -si no és així algú que m'aclarisca que jo vaig perdut-).
Aquesta mesura és criticable en si, personalment no em sembla bé que es subvencione a tot el món i que no hi haja criteris econòmics. No em sembla bé que els 200 € vagen per igual als pares de xiquets amb 100.000 € d’ingressos anuals que als pares de xiquets que estan a l’atur, o treballen a mitja jornada, o tenen treballs precaris. Quan Zapatero va fer el “cheque-bebé” sense tampoc discriminar per raons econòmiques, les “riquetes” deien: “qué bien, con eso me sale el gym gratis”. Als pares de xiquets amb 100.000 € d’ingressos anuals i fills a col·legi concertat, ja tenen 200 € per fer-se una mariscada, convidats per tots nosaltres. Jo no sóc partidari de convidar “als riquets” al gym o a mariscades. Els vicis, que cadascú es pague els d’ell!
Ara bé, aquesta no és la qüestió central, a parer meu, del tema. La qüestió central són els mateixos llibres de text. Si realment es vol educar en llibertat i igualtat el primer que s’hauria de fer és fer desaparéixer els llibres de text. No subvencionar-los, cosa que només beneficia a les editorials. Cal fer-los desaparéixer. Els llibres de text estan pensats perquè els xiquets mai arriben a pensar. Dins del model escolar prussià, model que fan servir l’escola pública a l’Estat espanyol, on el més important és crear súbdits obedients, els llibres de text juguen un paper fonamental en la lobotomia dels xiquets.
Els llibres de text adoctrinen. Mostren una visió de la Història única, mostren una visió de l’economia única, sacralitzen determinades ideologies i demonitzen altres. Sense cap mena de dubte dins dels aparells ideològics de l’Estat i sent l’escola el més fonamental, els llibres de text són una arma de destrucció massiva de cervells. Aquelles idees que se’ls inocule als xiquets, els infectaran de per vida, i les idees que s’han d'inocular als xiquets venen als llibres de text.
És una mentida que els llibres de text siguen necessàries per a l’educació. És una mentida inadmissible. L’obligatorietat dels llibres de text només beneficia a editorials, a les elits que els interessa infectar a la societat amb determinades idees i als professors. Amb els llibres de text, fins i tot jo podria ser professor de secundària de qualsevol matèria, només he de repetir com un lloro el que pose al llibre i després corregir l’examen amb les solucions que diga el llibre del professor. Realment els professors no aporten res, no cal que òbriguen els camps de visió, no cal que estudien més ni que es formen. I tot això va perjudici dels alumnes, que tampoc cal que pensen ni vegen altres visions diferents de les quals s’exposen als llibres de text.
Però a més a més, els llibres de text tampoc han servit per a desenvolupar el pensament. Ni l’absència de llibres de text ha obstaculitzat l’aparició de gent que fera avançar el pensament, així Sòcrates, Plató, Aristòtil, Montaigne, Montesquieu, Kant, Rousseau, Hegel, Nietzsche, Marx, ni tants i tants altres, els va caldre mai un llibre de text. Tampoc els van necessitar els arquitectes ni enginyers que durant tota la història han fet obres magnífiques com: els constructors de les piràmides d'Egipte o les maies; els romans que construïren aqueductes, el Coliseu, les termes de Caracal·la, etc; els inques quan van fer el Machu Picchu; ni els mestres que construiren Santa Sofia a Constantinoble; ni els mestres que a l'Edat Mitjana alçaren les catedrals gòtiques; ni tampoc va estudiar amb llibres de text Brunelleschi, ni Leonardo Da Vinci, ni Bernini; i així tants i tants com vos done la gana afegir. No seguiré amb altres ambits del estudi, pensament o ciència, amb matemàtiques, física, química, etc., es faria etern només citar uns pocs noms.
Si realment es vol alliberar una societat, que la gent aprenga a pensar, el millor no és subvencionar ni donar debades llibres de text, ans al contrari, cal fer-los desaparéixer. 

Òskar "Rabosa"

dimarts, 8 de setembre de 2015

ELS CICLES DE LA MODA

Una cosa que em costa d’entendre, realment, és la moda. No ho dic per la roba i tot això, que sí que m’agrada ―i molt!― sinó per la informació del dia o, fins i tot, de l’hora. Els temes que es tracten en els informatius són d’última hora, i caduquen al poc de temps. Normalment, tenen molt poc interés i estan creats per a entretenir un espectador que se sent informat i culte. De fet, parle a partir d’informacions que no puc contrastar perquè ja fa molts anys que no tinc televisió, escolte la ràdio francesa, o música, i la premsa que tinc al Face és tota estrangera, per qüestions d’idioma, sense entrar en el contingut.
Ara, estos dies, el tema europeu més recorregut és el de la immigració, com haureu pogut comprovar. Mentre, jo he estat treballant alguns capítols del fabulós llibre de Virgili, l’Eneida; i ja han passat uns quants segles des de la seua redacció, i altres tants des de la guerra de Troia. Per estalviar-vos la lectura dels clàssics ―eixos llibres tan vells i tan passats de moda―, vos diré que Enees va abandonar Troia quan la batalla estava ja perduda. Va escapar amb son pare, Anquises, i el seu fill Ascani, cap a Macedònia i, després, a Sicília, per acabar d’immigrant a la península Itàlica.
Enees conta que va ser la deessa Afrodita qui li va indicar que havia de marxar, i ho recorda en cada lloc on l’acullen, al llarg del trajecte, com una mena d’argument de pes per no semblar un covard o un desertor. Escapa amb son pare, vell, i amb el seu fill, encara un xiquet, perquè té una missió divina, a més de salvar la vida i les vides. Hi ha escultures i dibuixos on se’l representa amb un vell en braços i un xiquet al costat. Troia, per estalviar-vos la investigació, cau en mans dels exèrcits aqueus i és destruïda; els seus habitants van ser morts o esclavitzats.
Esta setmana, però, hi ha hagut dos notícies de la premsa europea que m’han fer recordar Virgili, l’Eneida i el viatge del seu protagonista, el pare i el xiquet. D’una banda, la d’un home que transporta son pare, paquistanés, cap a Europa, assegut en una cadira de rodes i, d’altra, les nombroses imatges de la frontera Hongaresa amb pares que duen els fills al braç. He pensat que va ser Enees qui va fundar Roma; diu Virgili. No obstant això, la premsa italiana tractava, a més del tema dels immigrants, sobre el declivi de la seua capital adduint que ja no és el que era. Res més.
 
Salvador Sendra Perelló