Des que la cacera s’ha convertit un esport ha deixat de ser una activitat noble. Ningú que mate un animal per esport fa una activitat noble, és més, la cacera per esport és un acte abominable. Més des de la invenció de les armes de foc, on un subjecte absolutament covard pot matar un gran animal sense posar en risc la seua vida ni la seua integritat física, si així fos, no ho faria.
No és que les armes de foc hagen convertit la cacera en un esport per se. Fins no fa molts anys hi havia gent que caçava amb escopeta d’una forma totalment respectable, amb respecte pels animals. Al meu poble hi havia un home que sempre, que eixia a la muntanya o al camp, portava l’escopeta al muscle, no tirava cap tret si no tenia la peça segura i no matava mai peces de més, només les que li calien per a menjar. Tampoc matava si preveia que la peça cauria a un lloc on no la podria arreplegar. Respectava les èpoques de cria de les perdius, per a ell matar no era cap esport. La major part de carn que havia menjat en la seua vida era carn de cacera.
La gent, els pobles que maten per menjar tenen un gran respecte pels animals que cacen. És més els pobles que necessitaven la cacera solien tenir els grans animals dels quals s’alimentaven com sagrats. Solien tenir ritual per atraure’ls, o una vegada morta la peça tenien ritual per mostrar respecte cap a la vida que havien tret. Eren conscients que havien de respectar tota forma de vida, no mataven més peces de les que els calien a ells i al seu poble, perquè ningú matava només per a ell. També intuïen que la natura està en un equilibri que cal respectar, i que matar per matar era trencar eixe equilibri. Sabien que ells formen part de la natura i que ells deuen respectar l’equilibri natural. De l’animal mort es tracta d’aprofitar tot: carn, pells per vestir-se, ossos per utensilis, tendons, etc., cada part de l’animal tindrà un ús.
La cacera com esport també naix també a l'antiguitat. En les primeres civilitzacions ja els nobles, els guerrers, de tant en tant feien partides per anar a caçar. Ells no necessitaven matar animals per menjar, però la cacera sí era un esport una part més de l’entrenament per a la guerra. Però ahí ja no era una cacera pura, ja no matava qui tenia oportunitat, qui més valent era o més coratge tenia, matava el rei o el noble que fora el cap de la partida. Els altres l’acompanyaven i el protegien, li buscaven les peces i li les deixaven preparades. El rei o el noble que feia de cap només les matava per lluir-se i per endur-se una suposada glòria. No era tan perillós com entre els que caçaven per menjar, els riscs es minimitzaven el màxim. És clar que hi havia accidents si algú s’arrimava massa a l’animal, especialment si eren animals més perillosos com óssos o lleons, però normalment miraven de matar-los de lluny, amb l’arc o amb llances que llançaven des del cavall.
A molts pobles de l’antiguitat també s’havien de matar lleons, óssos o l’animal perillós que hi hagués a zona, això per demostrar vàlua, coratge o perquè l’esperit de l’animal passara al caçador. Però ahí el caçador no es feia protegir d’altres, no jugava amb avantatge davant l’animal, no li preparaven la peça per a ser abatuda sense risc per a la seua vida. El coratge s’havia de guanyar abatent la peça per u mateix, sense maganxes.
Als s. XIX comença a arribar el capitalisme a la cacera. Matances bestials de tota mena d’animals comencen a tenir lloc, es venen les pells, es venen els ullals –marfil-, banyes de rinoceront... i es fan tota mena ornaments d’animals salvatges. Les matances són bestials. Tant és així que la caça “comercial” arriba a posar en perill d’extinció a nombroses espècies. Com tot el que és comercial, no té en compte res més que no siga el benefici i l’obtenció de lucre. Matar animals és una pràctica que ja no té cap més sentit que el lucre, els animals ja no són éssers vius, ja no formen part de la natura, ni de cap ecosistema, són un munt de diners i qui més mate més diners fa. Ja no hi ha respecte per res que no siguen els diners. Ni tan sols importa la carn. Es maten un munt d’animals, se’ls treu la pell, els ullals, les banyes, o el que siga, i es deixa que la resta es perda. Quilos i quilos de carn es perdran. Fins i tot el que era més sagrat, que és l’aliment, se sacrifica a l’altar del déu diners.
L’última fase, i la més lamentable si cap, és la cacera esportiva comercial. Una vegada es prohibeixen les grans matances comercials, per posar en risc les especies. Naix una nova versió per treure diners, la matança selectiva d’animals per gent disposada a pagar un dineral. Aquesta és una mena de cacera depravada, qualsevol covard amb un rifle amb total seguretat i impunitat mata un animal perquè sí. Per plaer de matar-lo, per fer-se una foto. Un idiota vestit de camuflatge que ha matat un animal que li han assenyalat, ni tan sols a fet l’esforç de buscar la peça, ha fet un tret i ara es posa davant de la peça amb cara babau i creient-se un heroi. El respecte que tot caçador tenia pels animals morts desapareix totalment. Es fan rituals que són una paròdia i una burla, que mostren la depravació del caçador, és una burla per a tots incloent l’Esser humà.
La notícia de la mort del lleó que era un símbol per Zimbabwe, Cecil, ha sigut l'última mostra de l’estupidesa de la cacera esportiva comercial. Però sense eixir de l’Estat espanyol hem tingut imatges d’imbècils profunds fent-se fotos amb animals, començant pel Rei jubilat Juan Carlos Borbón, i acabant per empresaris i polítics, gent que es creu poderosa i que han demostrat no sentir gens de respecte per Éssers humans o per animals. Desgraciats que es creuen els amos del món, amb una escopeta o amb una ploma. Deixe algunes fotos per què vegeu com són, de quina mena de gent estic parlant.
No és que les armes de foc hagen convertit la cacera en un esport per se. Fins no fa molts anys hi havia gent que caçava amb escopeta d’una forma totalment respectable, amb respecte pels animals. Al meu poble hi havia un home que sempre, que eixia a la muntanya o al camp, portava l’escopeta al muscle, no tirava cap tret si no tenia la peça segura i no matava mai peces de més, només les que li calien per a menjar. Tampoc matava si preveia que la peça cauria a un lloc on no la podria arreplegar. Respectava les èpoques de cria de les perdius, per a ell matar no era cap esport. La major part de carn que havia menjat en la seua vida era carn de cacera.
La gent, els pobles que maten per menjar tenen un gran respecte pels animals que cacen. És més els pobles que necessitaven la cacera solien tenir els grans animals dels quals s’alimentaven com sagrats. Solien tenir ritual per atraure’ls, o una vegada morta la peça tenien ritual per mostrar respecte cap a la vida que havien tret. Eren conscients que havien de respectar tota forma de vida, no mataven més peces de les que els calien a ells i al seu poble, perquè ningú matava només per a ell. També intuïen que la natura està en un equilibri que cal respectar, i que matar per matar era trencar eixe equilibri. Sabien que ells formen part de la natura i que ells deuen respectar l’equilibri natural. De l’animal mort es tracta d’aprofitar tot: carn, pells per vestir-se, ossos per utensilis, tendons, etc., cada part de l’animal tindrà un ús.
La cacera com esport també naix també a l'antiguitat. En les primeres civilitzacions ja els nobles, els guerrers, de tant en tant feien partides per anar a caçar. Ells no necessitaven matar animals per menjar, però la cacera sí era un esport una part més de l’entrenament per a la guerra. Però ahí ja no era una cacera pura, ja no matava qui tenia oportunitat, qui més valent era o més coratge tenia, matava el rei o el noble que fora el cap de la partida. Els altres l’acompanyaven i el protegien, li buscaven les peces i li les deixaven preparades. El rei o el noble que feia de cap només les matava per lluir-se i per endur-se una suposada glòria. No era tan perillós com entre els que caçaven per menjar, els riscs es minimitzaven el màxim. És clar que hi havia accidents si algú s’arrimava massa a l’animal, especialment si eren animals més perillosos com óssos o lleons, però normalment miraven de matar-los de lluny, amb l’arc o amb llances que llançaven des del cavall.
A molts pobles de l’antiguitat també s’havien de matar lleons, óssos o l’animal perillós que hi hagués a zona, això per demostrar vàlua, coratge o perquè l’esperit de l’animal passara al caçador. Però ahí el caçador no es feia protegir d’altres, no jugava amb avantatge davant l’animal, no li preparaven la peça per a ser abatuda sense risc per a la seua vida. El coratge s’havia de guanyar abatent la peça per u mateix, sense maganxes.
Als s. XIX comença a arribar el capitalisme a la cacera. Matances bestials de tota mena d’animals comencen a tenir lloc, es venen les pells, es venen els ullals –marfil-, banyes de rinoceront... i es fan tota mena ornaments d’animals salvatges. Les matances són bestials. Tant és així que la caça “comercial” arriba a posar en perill d’extinció a nombroses espècies. Com tot el que és comercial, no té en compte res més que no siga el benefici i l’obtenció de lucre. Matar animals és una pràctica que ja no té cap més sentit que el lucre, els animals ja no són éssers vius, ja no formen part de la natura, ni de cap ecosistema, són un munt de diners i qui més mate més diners fa. Ja no hi ha respecte per res que no siguen els diners. Ni tan sols importa la carn. Es maten un munt d’animals, se’ls treu la pell, els ullals, les banyes, o el que siga, i es deixa que la resta es perda. Quilos i quilos de carn es perdran. Fins i tot el que era més sagrat, que és l’aliment, se sacrifica a l’altar del déu diners.
L’última fase, i la més lamentable si cap, és la cacera esportiva comercial. Una vegada es prohibeixen les grans matances comercials, per posar en risc les especies. Naix una nova versió per treure diners, la matança selectiva d’animals per gent disposada a pagar un dineral. Aquesta és una mena de cacera depravada, qualsevol covard amb un rifle amb total seguretat i impunitat mata un animal perquè sí. Per plaer de matar-lo, per fer-se una foto. Un idiota vestit de camuflatge que ha matat un animal que li han assenyalat, ni tan sols a fet l’esforç de buscar la peça, ha fet un tret i ara es posa davant de la peça amb cara babau i creient-se un heroi. El respecte que tot caçador tenia pels animals morts desapareix totalment. Es fan rituals que són una paròdia i una burla, que mostren la depravació del caçador, és una burla per a tots incloent l’Esser humà.
La notícia de la mort del lleó que era un símbol per Zimbabwe, Cecil, ha sigut l'última mostra de l’estupidesa de la cacera esportiva comercial. Però sense eixir de l’Estat espanyol hem tingut imatges d’imbècils profunds fent-se fotos amb animals, començant pel Rei jubilat Juan Carlos Borbón, i acabant per empresaris i polítics, gent que es creu poderosa i que han demostrat no sentir gens de respecte per Éssers humans o per animals. Desgraciats que es creuen els amos del món, amb una escopeta o amb una ploma. Deixe algunes fotos per què vegeu com són, de quina mena de gent estic parlant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada