dimarts, 7 de juliol del 2015

QUARTOUR POUR LA FIN DU TEMPS

Estic escoltant un dels meus músics preferits, Olivier Messiaen, i la manera en què tracta un dels meus temes predilectes, el final del temps. L’arribada d’un tema i de l’altre per dos línies totalment alienes, encara fa que prenga tot un major sentit, si és que el pot assolir. La idea del final, com ja he escrit en nombroses ocasions, és un tema transversal a la nostra cultura i que afecta la manera en què veiem el món. Jo, personalment, l’he tractat des de la perspectiva del socialisme i des del capitalisme, si atenem la societat, així com des de la religió, la psicologia i la filosofia.
El marxisme no s’entén des de cap altra perspectiva que no siga la religiosa perquè ens ve a dir que, al final del temps, ens agrade o no, hi haurà el socialisme; per tant, una volta sublimada l’evolució, esta prendre la forma de la perfecció encarnada en la relació social. La mateixa lectura podem fer del capitalisme, que ara sembla que està més de moda i que ens pareix, fins i tot, més novella: més del mateix... Ens agrade o no, resa que el món esdevindrà un gran mercat i esta relació entre les persones serà la definitiva, i no podem fer res per aturar l’evolució fins que el temps es detinga en el mateix moment de l’èxit d’este sistema. Les dos ideologies que semblen més globals i laiques, com podeu comprovar, duen la religió cristiana en la seua medul·la i la estenen per tot arreu.
Estes raons, explicades de manera breu, coincidixen en la manera d’entendre el món a partir de l’Apocalipsi però, què veia Messiaen quan estava pres en un camp de concentració? Ell escrigué el Quartour quan la seua esperança de vida era més bé escassa, i cal tindre en compte que el compositor era una persona molt religiosa. De moment, a mi en crida l’atenció el missatge tan personal i íntim amb què descriu el seu ocàs, o el del món; qui sap? Messiaen no ha escrit cap doctrina ni cap text que afecte la totalitat, sinó, més bé al contrari: ha escrit unes notes personals i intimes per reflectir eixe final tan previsible. Però, el final del temps afecta a tots, no?
Mentre l’escolte ―mentre escolte el primer moviment― hi ha un rossinyol cantant fora, sobre la bassa i molt prop de la finestra. Comprove la qualitat de l’obra en rigorós directe però, atenció: passa un cotxe i espanta l’ocell. La resta, l’arribada de l’àngel, ja no m’importa perquè el cotxe ha espantat el rossinyol i ja no m’interessa res més. Tanque la finestra i escolte el final de la peça amb la pau que aporta no percebre més sorolls que la música, perquè he comprovat, minuts abans, que la fidelitat del so del clarinet i del violí ja em són suficients. Jo puc eixir quan vullga de casa però pense en el captiveri del compositor i que, a banda de la religió i de la globalitat, la interpretació del final de tot és tan simple com individual. Escolte de nou el rossinyol i obric, altra volta, la finestra. La peça s’ha acabat però la vida continua; espere que passe un cotxe...
 
Salvador Sendra Perelló