Màgia.

Tommaso Campanella va ser un frare dominicà a cavall dels segles XVI i XVII, que pel seu racionalisme, tot i que teocràtic, va conéixer èpoques –més aviat dècades- d’empressonament. No era recomanable desafiar l’autoritat del vicerrei espanyol a Nàpols ni la posició oficial de l’església. No entrarem en detalls ara sobre un personatge que ja mereix una extensa entrada per a ell sol. Va córrer la veu que havia inventat un sistema d’emmagatzematge de vastes quantitats d’informació, i els poderosos de seguida van voler ser sabuts sense patir massa... el problema és que el frare que no va negar el mètode, va dir que no tenia res a veure amb màgia sinó amb estudi... Això li va costar una temporadeta d’encarcerament, i és que: així qualsevol!

Vegem ara a sant de què citar a l’autor de “la Città del Sole”, una república teocràtica, una readaptació al seu segle de la ciutat ideal platònica, i per a això canviarem de subjecte, de lloc i d’època.

Fa molts anys, esperant un avió a un aeroport que ja he oblidat per a anar a un altre lloc que ara mateix ignore, una breu notícia al The Herald Tribune (crec que encara no es deia International Herald Tribune), em va cridar l’atenció. A Califòrnia s’havia desmantellat una xarxa d’estafadors de vi. Sembla ser que dita xarxa guanyava venent com a cars, selectes vins internacionals, beuratges de baixa qualitat. El problema és que la xarxa portava operant molt temps i no va ser descoberta pels usuaris, val a dir les persones estafades per pagar preus exorbitants per vins mediocres, sinó per les autoritats. Ara, farà poc més d’un mes exacte, amb motiu del pont de l’1 de maig, em trobava viatjant per França amb destí a Bèlgica. A l’estació de Lille vaig comprar un bitllet per portar-me a Brussel·les, on canviaria tren per arribar fins a Gant, la meua destinació final. El tren escollit, el primer que passava, era l’EUROSTAR,  el que travessa el canal de la Manèga mitjançant un túnel subaquàtic i que connecta diàriament  dita ciutat amb París i Londres. Vaig fantasiejar un poc sobre el fet d’anar en tren per baix la mar, cosa que en el meu trajecte no succeïa, ja havia passat, i em vaig dedicar a analitzar la gentada al meu costat, severs eurofuncinaris o homes de negocis, o els estàndards de qualitat. Passada la impressió inicial i atovat per un paisatge pla i un dinar copiós, em vaig dedicar a fullejar diaris, ara francesos, ara anglesos o belgues a més d’algun altre, i vet ací que a un dels diaris anglesos, el Daily Mail, un tabloïde, veig una curta notícia que relliga siga amb l’accés fàcil que cercaven les autoritats al saber en temps de Campanella -i també ara per què negar-ho i no només les autoritats!-, que amb l’estafa dels vins a Califòrnia.

El títol, molt signficatiu de la premsa sensacionalista, deia: “Trick that turns plonk into Chablis”... val a dir, el truc, la *maganxa que converteix garrafó en Chablis, i cita un afamat vi francès. Segons un estudi del Journal of Marketing Research, s’havia donat a beure tres tipus de vins a un ampli grup de gent. El primer vi barat, garrafó, el segon mitjancer i el tercer bo, val a dir, car. Als participants se’ls hi havia dit que provarien cinc vins de preus ascendents en este ordre, 3, 6, 22, 28 i 55 lliures. En les proves lliures, no massa concluents, la gent no diferenciava massa uns i altres, però a les induïdes per preus es va comprovar com la gent apreciava clarament com a millor aquell que li havien dit que era el més car, independentment d’haver provat el de més baixa qualitat dels tres ofertats. Efecte placebo se li diu això en medicina... Sembla que la gent està disposada –fins i tot predisposada- a deixar-se influir per allò que li diuen, i vet ací la cascada publicitària del món modern.

Verdi, a la seua òpera “Rigoletto”, canta la donna è mobile... Vistes les coses, sembla que no només la dona és mòvil, mutable en el gustos, que a això es referia, sinó l’home que trau a sopar a una dona i no li importa pagar una fotracada per un vi mediocre atès que el preu se’l pensa cobrar després en carn, i a més ell, de vins no entèn res, si és car serà bo, què dimonis!  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 31 de maig del 2015