divendres, 29 de maig del 2015

XAVI CASTILLO SE’N VA A L’ATUR

I 100! En van cent, d’articles, en este BLOG. A banda, he estat molts anys escrivint en altres llocs però això forma part del passat, de quan creia amb la amistat i amb els objectius comuns per damunt d’altres oportunismes. El metge m’ha dit que seguisc millorant però que no ho deixe, de moment, i que complete el tractament amb algun licoret, dinars i sopars especials i converses de sobretaula al voltant de si existix vida més enllà.
Óscar m’ha dit que té un fardet de Partagás nº 4 acabats d’arribar de Cuba, i que això també em pot ajudar en el tractament; jo confie en ell perquè sol encertar en estes coses i haurem de quedar per iniciar el procés. D’una banda, hui és un dia alegre, per totes estes coses, però, d’altra, hui és un dia trist. M’angoixa pensar el futur de Xavi Castillo perquè s’està quedant sense referents per a treballar, i estes coses m’afecten.
De ma güela Consuelo he heretat això: eixa sensació d’angoixa i de sofriment que ella en deia patir. Doncs, sí, patisc per Xavi perquè és una persona faenera que està destinada a l’atur. Personatges com els que hem gaudit fins ara no es podran trobar mai més, i ell n’és conscient, i jo, també. Han estat uns anys brillants per a tots nosaltres on hem pogut gaudir d’un seguit de moments que ara hem d’anar assaborint des de la memòria. Rita és fantàstica però Camps tenia molt de potencial, no m’ho podeu negar. Rus, en qualsevol altre lloc (Itàlia) haguera triomfat com la Coca-Cola.
Alacant també tenia els seus referents, encara que sense la tirada dels primers, o Castelló, amb l’insubstituïble Carlos Fabra, que tantes vetllades de glòria ens ha donat. Canal Nou va fer que totes estes personetes passaren a ser com de casa, al matí, a migdia, a la vesprada i a la nit: a tothora! Però, fins i tot açò s’ha acabat. Realment, no sabem allò que tenim fins que no ho perdem.
A Catalunya, com que no podien gaudir d’açò, es van haver d’inventar un programa que es diu Polònia però, com bé deia Xavi Castillo, ací, la realitat supera la ficció i els nostres personatges han sigut tan fantàstics que amb Notícies Nou n’hem tingut prou. El pobre Xavi, mai no ha arribat al nivell de Rita, de Camps, de Rus o de Fabra, i això és una realitat.
Però no vull angoixar-vos més perquè no patiu, com Consuelo, perquè pot ser que n’arriben de millors, o de bons, o de mediocres, o, simplement, que n’arriben ―redéu, quina angoixa i quina tristor! Però ho deixaré ací perquè jo volia escriure un article divertit per celebrar els 100 i m’estic enfonsant, de nou. Oscar, quan m’has dit de tastar eixos Partagás acabats d’arribar de Cuba?
 

Salvador Sendra Perelló