dimarts, 19 de maig del 2015

Catalunya com a cementiri.

Vénen les eleccions valencianes. Per primera volta en vora 20 anys, pot canviar el color polític del País Valencià. Jo però, no vull parlar d’això, i com quan plou i la deixem caure, esperarem a llegir els resultats el dilluns. Parlaré de Catalunya i el difícil encaix a l’estat i com una regió aïllada pot fer trontollar un govern nacional.
Eixia recentment un sondeig electoral que recollia que per primera volta en dècades, i de cara a les properes eleccions generals del 2015, només tres punts separaven a quatre partits. Molts ho han saludat com a un fet positiu atès l’agut bipartidisme entre PP i PSOE que s’ha vingut registrant des de l’així anomenada “transición”, en que es canviava el règim dictatorial –i de partit únic- del general Franco, per una democràcia pluralista de tipus occidental. Si la transició està sobrevalorada o no, no és matèria d’este article, sinó el fet de que dit bipartidisme que semblava un fet consolidat i de llarga durada en el futur a curt o mig terme, sembla ara a punt de saltar pels aires.
A certes regions però, el bipartidisme PP/PSOE (o la inversa) mai va ser però una realitat. Veiem així, que al País Basc, només ha governat una estranya aliança contra natura de dits dos partits, oposats ideològicament i acerbament enfrontats a la resta del territori nacional. La resta del temps i amb fortalesa –tot i que des de la clandestinitat- el govern del País Basc ha estat en mans del PNV o Partido Nacionalista Vasco. La confluència de dos partits tan oposats com PP i PSOE va ser a penes un fet efímer i justificat per la violència terrorista d’ETA, l’anàlisi de la qual i la manipulació estatal feta de la mateixa rebasa també i amb molt el contingut d’este escrit.
Jo vull centrar-me en una altra regió, Catalunya, on des de l’adveniment de la democràcia i com en el País Basc, sempre han guanyat les eleccions forces catalanistes. Ja sé que algú dirà que dirà que durant tres anys, del 2003 al 2006, hi va governar el PSOE i tindrà raó. Ara bé, va governar el PSOE (de fet la seua branca catalana o PSC, atès que dita formació es declara confederal, que és un altre tema a discutir), però amb recolzament dels partits més estrictament catalanistes, com ara Iniciativa per Catalunya o el encara més radical Esquerra Republicana de Catalunya. A aquell breu experiment se l’anomenà Tripartit, i després tot va tornar a l’estat natural, val a dir, al govern d’una altra força composta, Convergència i Unió, de caire dretà i lliberal en el primer dels seus elements i democristià en el segon. 
El primer partit espanyolista al parlament català, el PP, situant-se només en cinquena posició quan a la resta del territori nacional o bé es trobava en el govern en ocasions, o quan no era oposició!!!!
Vegem-ho millor amb exemples, el PP encapçalat per Mariano Rajoy va aconseguir el 2011 la majoria absoluta amb el 44’6% dels vots a nivell nacional. Tot i així, el PP, clar dominador a nivell nacional, no és més que una força menor a nivell català. Això demostra que l’estat espanyol dista molt d’estar internament cohesionat... ¿Cóm pot ser que un partit siga el predominant a escala global però que a un dels territoris el seu poder siga ínfim?
No anem a descobrir ara que el PP o la dreta espanyola en general i des de segles ja, no tolera la existència d’una regió diferent a la resta. El centralisme com a model i el passat de grandeses imperials pesen pot ser encara massa en el subsconcient de molts. El PP va voler utilitzar tot el poder de l’estat amb la finalitat d’annihilar la causa catalana i va començar per impugnar l’estatut de Catalunya el 2010. A partir d’aquell moment va començar un periode de manifestacions amb motiu de la Diada de cada cop més multitudinàries fins a concloure amb la Cadena Humana del 2013, 400 quilòmetres (que es diu prompte!), des de La Jonquera a la frontera francesa fins al riu Sénia, separació natural amb el País Valencià, on les autoritats del PP van prohibir que continuara...
El PP ara mateix, i després d’enfrontar-se amb Catalunya, té menys força que fa quatre anys. Catalunya és una regió poblada, la segona a nivell estatal després d’Andalusia, de manera que un govern que vulga guanyar eleccions nacionals no pot alienar-se el vot català.
Catalunya així, com a cementeri del PP, si no és que la nova força emergent des de Catalunya mateix, Ciudadanos, l’enterra a ella amb una més que probable coalició amb el partit de Rajoy... En eixe cas sí seria probablement la fi de Catalunya...
Borges deia que hi ha pobles com l’alemany, destinats a tocar una i altra volta amb la punta dels dits el poder, per tornar a perdre’l de manera estrepitosa... Artur Mas diu que mai Catalunya ha estat tan a prop de la independència. Units Rivera y Rajoy, costa creure-ho.
Catalunya per tant com a cementeri; no es sap encara ben bé de qui... 

Bucarest a 17 de maig del 2015.
Lluís Alemany Giner