dissabte, 25 d’abril del 2015

ÉS COM UN VALS

Ser neuròtic no és res estrany hui dia, sinó al contrari, la cosa estranya és no ser-ho. Sembla ser que esta normalitat social, la neurosi, és uns sistema adequat i útil per sobreviure en un món que no fa més que voltar sobre si mateix. Fixeu-vos en l’estupidesa de la realitat: voltar sobre si mateix, voltar sobre si mateix, voltar sobre si mateix... I això ens diu la física; que estem voltant i voltant sense més. Quina vida més estúpida, no?, per als escollits de Déu. I diuen que Moisés va tardar quaranta anys per arribar del d’Egipte fins a Jericó; que no estaria voltant ell també? Una cosa pareguda ens sol passar quan es fa l’hora de sopar i encara estem pel bar: que, voltant, voltant, voltant, no tenim hora per torna a casa.
Reflectida en la pintura, no hi ha ningú com Francis Bacon per descriure’ns els símptomes d’aquesta normalitat social, encara que siga a partir de les múltiples interpretacions d’un mateix tema que, per molt que t’agrade, cinquanta repeticions... El senyor Bacon ―”Cansalada Vinçada” en altre article d’este BLOG―, per tant, era una persona normal, com qualsevol altra, amb unes poques obsessions que multiplicava per cinquanta per poder arribar a la dosi diària de manies i problemes que necessita la persona més corrent per sobreviure en este món.
Jo també sóc una miqueta normal: també, també, també! Fa un temps, em vaig quedar amb la gana de vore un dibuix de Lucian Freud perquè, quan anava a vore’l ―pensant, pensant, pensant― em vaig enganyar de museu i se’m va fer tard per tornar enrere. Però, al poc, una amiga m’envia una foto d’una galeria de Manchester on hi havia un parell de dibuixos de Lucian i, al poc, em manen llegir un llibre que duia a la portada una reproducció d’un quadre seu que hi ha al Thyssen.
Si el meu cas haguera sigut el d’un ciutadà anormal, haguera pogut pensar que tot es deu a la casualitat o, fins i tot, ni me n’haguera adonat. Però sóc normal! I les persones normals escolten veus, pensen que els seguixen a tota hora i, a més, veuen reflectides les seues fòbies i manies allà on miren.  No em va caldre donar-li cinquanta voltes al museu per trobar-ne l’entrada, o pensar que, si el món gira, podria quedar-me assegut en qualsevol lloc i esperar que passe la porta sola.
Lucian Freud em perseguix allà on vaig, com a qualsevol altre. Tres voltes, tres; tres voltes, tres; tres voltes, tres... Encara me’n queden quaranta set però, de segur que, quan acabe d’escriure este text, ja en són quaranta sis, o quaranta cinc: qui sap. Escoltaré Txaikovsky perquè necessite un compàs de tres per quatre amb constants rotacions per a centrar-me, de nou.


Salvador Sendra Perelló