dijous, 12 de març del 2015

LIDERAR I CAÇAR TALENTS



I tant! I gana que tenen alguns i algunes de perdre-la de vista, però, pel que es pot apreciar, la cosa va per a llarg. Una dona com Esperanza, sense necessitats materials, tan sols se’n mou per altres, de necessitats: les espirituals. Una cosa semblant, salvant les insalvables distàncies, és el que li passa a Rita. Ara bé: potser les necessitats espirituals que les motiven causen més addicció que les altres...
Esperanza va deixar la política ―i el funcionariat― per dedicar-se a l’empresa privada i, si no recorde malament,  ho va fer en una companyia que es dedicava a la recerca i la caça de talents. A mi, personalment, em va captar l’atenció perquè eixa dona ja tenia la gràcia d’escollir els idonis, d’entre tots i totes, quan es dedicava a la política. Quasi tots els implicats en el cas Gürtel, els va escollir per a gestionar la cosa pública. A Rodrigo i la seua cort, si la memòria no em falla, també els va apujar fins a la presidència de Bankia i així, així, podria forçar-me més per trobar-ne d’altres.
L’ull d’Esperanza per localitzar talents està més que provat. L’empresa on treballava ho devia saber perquè tot apunta que el seu detector també és infal·lible, pel simple fet de contractar-la, a ella. No sé la sort que haurà corregut este negoci però espere que encara funcione i que no hagen tancat ningú a la presó. No obstant això, cal fer crítica, també, per criticar... I és ací on hem de demostrar que som seriosos, els lectors i jo.
Les empreses privades fan servir uns noms peculiars per definir alguns dels seus càrrecs o treballadors; fins i tot  els directius: freelance, inversor, emprenedor, mànager... Però, us heu aturat per vore què hi ha al darrere de tota esta nomenclatura? No seguiré per este camí perquè em pot crear enemics i el lector ja ha extret les conclusions pertinents. Per tant, i tornant a això que esteu pensant ara, el problema d’Esperanza no ha estat que no sàpiga escollir els seus càrrecs, o la seua cort, sinó que és un simple problema d’adequació perquè, si haguera estat en l’empresa privada, tots ells haurien estat persones d’èxit; referents, fins i tot, si oblidem, per un moment, que són uns acabacases.
La gestió pública es mou per altres línies, diferents a les de l’empresa privada, i més a España, on el més paregut a un empresari d’èxit és un especulador. I, si es posa eixe empresari a gestionar la cosa pública, es té un alt percentatge de probabilitats de situar-hi un emprenedor agosarat, com els que ha posat Esperanza. De fet, estic segur que si traguérem els percentatges dels càrrecs designats per esta dona, a dit, per gestionar diners públics, no s’allunyarien del percentatge d’empresaris que es dediquen a la especulació. Aleshores, Esperanza ha encertat en els nomenaments, tot i que s’ha enganyat assignant les faenes. Segurament,  pensaria que estava col·locant-los en l’àmbit empresarial més competitiu mentre ells es veien vivint a cos de rei a la salut de tots i totes. Sembla que competien, sí, però per a vore qui es pegava la millor vida; i ho feien bé!

Salvador Sendra Perelló