Esperanza va
deixar la política ―i el funcionariat― per dedicar-se a l’empresa privada i, si
no recorde malament, ho va fer en una
companyia que es dedicava a la recerca i la caça de talents. A mi,
personalment, em va captar l’atenció perquè eixa dona ja tenia la gràcia
d’escollir els idonis, d’entre tots i totes, quan es dedicava a la política.
Quasi tots els implicats en el cas Gürtel, els va escollir per a gestionar la
cosa pública. A Rodrigo i la seua cort, si la memòria no em falla, també els va
apujar fins a la presidència de Bankia i així, així, podria forçar-me més per
trobar-ne d’altres.
L’ull
d’Esperanza per localitzar talents està més que provat. L’empresa on treballava
ho devia saber perquè tot apunta que el seu detector també és infal·lible, pel
simple fet de contractar-la, a ella. No sé la sort que haurà corregut este
negoci però espere que encara funcione i que no hagen tancat ningú a la presó.
No obstant això, cal fer crítica, també, per criticar... I és ací on hem de
demostrar que som seriosos, els lectors i jo.
Les empreses
privades fan servir uns noms peculiars per definir alguns dels seus càrrecs o
treballadors; fins i tot els directius: freelance, inversor, emprenedor,
mànager... Però, us heu aturat per vore què hi ha al darrere de tota esta
nomenclatura? No seguiré per este camí perquè em pot crear enemics i el lector
ja ha extret les conclusions pertinents. Per tant, i tornant a això que esteu
pensant ara, el problema d’Esperanza no ha estat que no sàpiga escollir els
seus càrrecs, o la seua cort, sinó que és un simple problema d’adequació
perquè, si haguera estat en l’empresa privada, tots ells haurien estat persones
d’èxit; referents, fins i tot, si oblidem, per un moment, que són uns acabacases.
La gestió pública
es mou per altres línies, diferents a les de l’empresa privada, i més a España,
on el més paregut a un empresari d’èxit és un especulador. I, si es posa eixe
empresari a gestionar la cosa pública, es té un alt percentatge de probabilitats
de situar-hi un emprenedor agosarat, com els que ha posat Esperanza. De fet,
estic segur que si traguérem els percentatges dels càrrecs designats per esta
dona, a dit, per gestionar diners públics, no s’allunyarien del percentatge
d’empresaris que es dediquen a la especulació. Aleshores, Esperanza ha encertat
en els nomenaments, tot i que s’ha enganyat assignant les faenes. Segurament, pensaria que estava col·locant-los en l’àmbit
empresarial més competitiu mentre ells es veien vivint a cos de rei a la salut
de tots i totes. Sembla que competien, sí, però per a vore qui es pegava la
millor vida; i ho feien bé!
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada