En morir, diuen
els científics que es perden al voltant de vint-i-un grams de pes; s’evaporen.
Aleshores, l’ànima que s’envola, en este precís moment, es pot sospesar i, a
més, allunya eixe fals mite que afirma que el ser humà és només carn i os.
L’ànima és allò que el crea i li dóna força, virtut, trellat o, en el cas
d’estar maleïda, els antònims dels anteriors mots. Fora d’ella, hi ha la pols
modelada amb aigua, de forma humana i transformada en vianda i ossos.
Mahler era un
gran creador fins que va conéixer Alma; aleshores va esdevenir el millor
artista possible. Mahler era un ser humà format de teixits i matèries diverses
que aplicava el cervell per moure els dits i, així, fer sonar instruments i
prendre notes. Alma era semblant a Mahler; un ser humà però, això sí, amb un no
se què que la feia animosa, anímica i animal alhora. Quan es van conèixer, una
va influir en l’altre i l’altre va multiplicar el seu potencial.
Mahler va
engreixar vint-i-un grams i eixe sobrepés va ser determinant per a la seua obra
i per al gaudi dels qui disposem d’una hora al dia per dedicar-li. Les anades i
tornades del compositor es poden observar en les seues peces però són coses del
dia a dia. No obstant això, un dia l’home va emmalaltir; diuen que tenia la salut
fràgil... L’ànima anava i s’allunyava de la carn de Mahler però sempre
mantenint eixe fil d’argent que els unia, i eixa és la vertadera raó de la
malaltia.
Un dia, Alma
decidí canviar de vida i Mahler s’enfonsà en la penombra. Però, malgrat el
canvi anunciat, l’ànima romangué amb ell fins que s’apagà la vida, minvat de mica
en mica, prima i cansada. Aleshores, el músic perdé vint-i-un grams i el seu
cos tornà a ser mortal. Poc abans d’això, treballava la seua última simfonia
que tractava sobre la Commedia de
Dante. Mahler, de la mà d’Alma, transitava pel Purgatori i, a l’entrada del
Paradís, quan l’acompanyant el deixà perquè no hi podia entrar, ell va decidir
de romandre fora. La temuda profecia de les novenes simfonies es va tornar a
complir.
Alma, una volta
que abandonà Mahler, va seguir animant, animada i animal, fins que ja corrupta
i desgraciada, en l’aparença, abandonà la vida, allà lluny, a New York. En
morir, el seu cos no va perdre ni un gram i la perplexitat de qui la va
conéixer unes dècades abans era evident. En tot el temps que va sobreviure el
seu primer marit, Alma va seguir amb el cognom de Mahler, tot i refer nombroses
voltes la seua vida, passejant altres inquiets viatgers pel Purgatori de la Commedia fins deixar-los a la porta del
Paradís.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada