dissabte, 28 de març del 2015

LA MIGDIADA DELS CRÍTICS



El Prélude à l’après-midi d’un faune és una de les obres més belles que es poden escoltar per la seua forma simple lligada a un estil vertaderament captivador i reconfortant que et trasllada automàticament, faça el temps que faça, a qualsevol dia d’estiu, calorós i assolellat, on es busca una ombra on deixar-se caure per passar les hores centrals del dia. Debussy ens ho transcriu com ningú, ajudat d’un protagonista, el faune, meitat home meitat bèstia.

L’obra de Debussy enllaça amb el poema de Mallarmé, sobre el qual s’inspira, i desemboca en el ballet de Nijinski. Si Mallarmé ja era una revolució, Debussy ho va seguir sent i, finalment, Nijinski encara hi va afegir unes voltes més de rosca a la meravellosa migdiada. A cap de les tres peces els sobra res  i no cal que vos ho diga jo perquè ho podeu comprovar pel vostre compte. 

La part humana ―diguem-ne racional― s’esgota i se sol recuperar fent servir l’altra part ―l’animal― de tant en tant. Apol·lo i Dionís en una mateixa persona, en un mateix cervell i en una societat comuna. Quan la part animal s’esgota, se sol recuperar dormint o menjant perquè l’energia d’esta vessant, tot i ser renovable, se sol esgotar amb el temps com si fóra una bateria. La racionalitat, però, quan entra en declivi s’apropa a la religió; una espècie d’albelló on tot i cap i que penetra el ser humà fins a fer-lo submís i covard.

Debussy fugia d’etiquetes quan el volien qualificar d’impressionista, i no m’estranya. Si la seua font d’inspiració per a la composició de l’obra era el poema de Mallarmé, això significa que eixa època impressionista de l’autor estava més que superada i, de dir-se d’alguna manera, la peça s’hauria d’etiquetar de simbolista. No obstant això, Debussy sembla massa íntegre per a un etiquetatge semblant... No se li’n posa cap i tots contents! Però, en la seua peça, el faune no és altra cosa que eixa connexió simbolista, com va fer ja, al Renaixement, un dels meus pintors preferits de l’època: Piero di Cosimo. Procris mor, en el quadre de Piero di Cosimo, i un faune roman al seu costat, amb gossos que vigilen el regne dels morts i altres símbols alquímics.

Intentar etiquetar el pintor florentí és difícil. Intentar etiquetar Debussy, també ho és. Cosimo era un salvatge ―o siga, una persona normal― i menjava, follava, dormia i, de tant en tant, feia coses anormals. Mallarmé era semblant: maudit. La anormalitat, al final, és allò que etiqueten els crítics perquè és el que entenen i el que poden explicar des de l’estudi. La migdiada de la raó provoca sers humans, naturals i maudits, amb totes les seues conseqüències, música captivadora, poesia de gran volada i dansa de moviments impensables. Però, el despertar de la raó provoca crítics.


Salvador Sendra Perelló