dimarts, 31 de març de 2015

Perquè jo no sóc socialista.

Escrivia fa pocs dies un post Salvador Sendra titulat “Qui diu que és socialista t’enganya”. I efectivament jo no sóc socialista. No perquè no vullga enganyar a ningú, simplement perquè no hi crec. Salvador Sendra, no va voler doner cap definició de socialisme donat que “no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia”. Certament, no caldria però jo sí vaig a acotar el terme perquè s’ha manipulat tant que fins i tot els partits social-liberals (ex socialdemòcrates i ex socialistes) continuen dient-se socialistes. El socialisme és només la col·lectivització, el control per la societat, dels mitjans de producció. Qualsevol altra cosa, deixa de ser socialisme, si s’admet la propietat privada dels mitjans de producció, s’accepta el capitalisme i per tant ja no s’és socialista. Hom podrà dir, com Pedro Sánchez, “nosotros los socialitas” o “yo soy socialista” però com diu Salvador Sendra, menteixen perquè ja no són ni socialdemòcrates.
Jo no sóc socialista, no perquè crega que els mitjans de producció hagen de ser necessàriament privats, sinó perquè no entenc com els mitjans de producció poden ser socialitzats, no entenc a qui han de pertànyer. La societat en abstracte no és res, no és ningú. El que siguem societat són grups humans, la nostra societat és el grup humà més pròxim, aquell amb el que ens relacionem i interactuem. La societat no pot posseir res en conjunt a no ser que es dote d’estructures, estructures per prendre decisions, estructures per organitzar el treball, estructures per fer manteniment, etc., d’allò que comparteix. En la majoria de els corrents socialistes, inclòs el comunisme, l’Estat ha de desaparéixer, si l’Estat desapareix, ¿què és la societat? Les societats modernes on hi ha una divisió de treball, on calen grans infraestructures, on cal que l’Estat preste determinats serveis, l’Estat és imprescindible. Ara bé, és discutible l’actual forma d’Estat i la seua estructura de piramidal i de dalt cap avall, on les persones són súbdits i no ciutadans. Jo crec que només les societats amb pocs membres i poc complexes poden tenir formes que prescindeixen de l’Estat, Estat entés com a institucions per gestionar allò que pertany a tots els membres d’una societat per simples que siguen.
Si l’Estat és necessari, i cap país comunista o socialista ha aconseguit prescindir d’ell, i l’Estat posseeix els mitjans de producció, ¿no es corre el risc que el treballador acabe sent alienat, aquesta vegada por la classe dirigent de l’Estat en compte de pels burgesos? De fet als països socialistes eixe paréixer ser que era un handicap, que els treballadors tampoc sentien com seu el fruit del seu treball. Canviar un amo, burgés, per un altre, Estat, no pareix haver estat una solució. Això no obstant, seguisc i seguiré llegint autors marxistes doncs les seues contribucions al pensament i les seues crítiques a aquesta societat són impagables.
Jo, tampoc sóc liberal. Només heu de mirar que he escrit a aquest blog dels liberals i dels neoliberals. I molt menys sóc feixista, no dedique ni un comentari a aquesta ideologia perquè és perdre el temps, és una burrada. De les tres grans teories polítiques fruit de la Il·lustració, cap d’elles em satisfà. Tampoc em satisfà l’anomenada Quart Teoria Política que presenta el rus Alexander Dugin. Té propostes molt interessants: en sembla interessant el fet de com presenta el Dasein (Ser-ahí) de Heidegger per fonamentar la seua teoria; també en sembla interessant que el subjecte de la seva teoria siga el ethnos però llunys de la raça o de la nació presentada pel feixisme, sinó agafa la posició de Lévi-Strauss, l’antropòleg francés, que diu que cap cultura, per poc desenvolupada o endarrerida que semble, és inferior a cap altra. Això no obstant, el fet que pretenga un retorn a la tradició (quina tradició?) resulta xocant.
Jo no sóc socialista, perquè sóc incapaç d’autodefinir-me. Ninguna teoria dóna un suport ideològic al què jo intuïsc al voltant de què i com deu ser una societat. No és que tot siga necessàriament dolent, totes les ideologies (llevat del nazisme que no va aportar res) han fet aportacions positives i totes tenen coses detestables. Jo no em pose etiquetes perquè la teoria política que em valdria encara està per inventar-se. Sé que jo no seré capaç de crear-la, però a la vegada sé que és una necessitat crear-la, i com vaig dir a un altre post, Noves teories polítiques, cal fer-la des d’un nou paradigma.
 
Òskar "Rabosa"


diumenge, 29 de març de 2015

LES UNIVERSITATS NO SERVIXEN PER A RES

Pensava que mai no havia de fer meua esta afirmació però ja va sent hora que algú diga les veritats i, per començar, és açò el que hi ha: si tanquen les universitats, no passa res. En realitat, es tracta d’una formació professional l’ensenyament que reps quan et formes a la facultat, i més encara quan el llistó per aprovar va abaixant d’any en any en la mesura en què el de la mediocritat va apujant.

Jo creia en el sistema fins que em van regalar un llibre: Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral. Sobre Teognis de Mègara, de Nietzsche. En llegir-lo, em vaig adonar que jo era una persona mediocre, amb una formació pèssima i que no tenia la més remota idea de res, tot i ser llicenciat i tindre un parell de màsters ―pense que eixa era la meua formació en el moment de llegir el llibret de referència.  Em vaig haver de replantejar la vida i esforçar-me per millorar una miqueta més, simplement per decència!

Nietzsche va escriure eixe llibret en molt poc de temps; pense que en un parell de mesos. Nietzsche el va redactar com a treball de final de batxillerat però, això no és res: el va escriure en llatí! ―No caldria escriure més, la veritat, perquè, simplement, hauríem de vore el nivell que tenen els nostres batxillers o, fins i tot, els universitaris, però seguiré― No obstant això, el més important de l’escrit és que contradia les teories dels filòlegs de l’època, dels catedràtics i de gent per l’estil però, a més, ho feia bé i amb raó.

Ara estan dient de fer els graus de tres anys i ens estirem els cabells pensant que s’acaba el món. Fa cent anys, un batxiller sabia més que qualsevol universitari de hui, màster inclòs. I això no sufoca ningú, pel que sembla. Però, diré més: estic segur que qualsevol tesina d’ara no aprofundix tant en l’anàlisi dels principis i les raons com ho fa este llibret. Tractar la poesia de Teognis és interessantíssim, com ho és la de Safo o la d’Alceu, però fer-ho en la llengua original és un privilegi de pocs, com també ho és escriure les conclusions en llatí, encetant una teoria pròpia com a fruit d’una formació filològica important. I tot açò realitzat per un batxiller.

Nietzsche sabia llengües; si més no, llatí, grec clàssic i alemany. Cap d’elles valia per a res quan les va aprendre perquè n’hi havia de molt més importants però, el que és més destacable és que podia omplir-les de contingut. El problema de hui és simple: encara que sapiem moltes llengües, no tenim res interessant a parlar, perquè no sabem de res, i això és trist. Ara, ens trobem en un sistema corromput perquè, d’una banda, fins i tot els universitaris tenen una formació deficient i, d’altra banda, les llengües s’ensenyen sense cap contingut perquè els mateixos professors som uns necis, i els estudiants, uns malcriats. Jo pense ―i ho faig a contracor― que, amb una formació professional decent, hi hauria més que suficient per a tots; i més barata.



Salvador Sendra Perelló

dissabte, 28 de març de 2015

LA MIGDIADA DELS CRÍTICS



El Prélude à l’après-midi d’un faune és una de les obres més belles que es poden escoltar per la seua forma simple lligada a un estil vertaderament captivador i reconfortant que et trasllada automàticament, faça el temps que faça, a qualsevol dia d’estiu, calorós i assolellat, on es busca una ombra on deixar-se caure per passar les hores centrals del dia. Debussy ens ho transcriu com ningú, ajudat d’un protagonista, el faune, meitat home meitat bèstia.

L’obra de Debussy enllaça amb el poema de Mallarmé, sobre el qual s’inspira, i desemboca en el ballet de Nijinski. Si Mallarmé ja era una revolució, Debussy ho va seguir sent i, finalment, Nijinski encara hi va afegir unes voltes més de rosca a la meravellosa migdiada. A cap de les tres peces els sobra res  i no cal que vos ho diga jo perquè ho podeu comprovar pel vostre compte. 

La part humana ―diguem-ne racional― s’esgota i se sol recuperar fent servir l’altra part ―l’animal― de tant en tant. Apol·lo i Dionís en una mateixa persona, en un mateix cervell i en una societat comuna. Quan la part animal s’esgota, se sol recuperar dormint o menjant perquè l’energia d’esta vessant, tot i ser renovable, se sol esgotar amb el temps com si fóra una bateria. La racionalitat, però, quan entra en declivi s’apropa a la religió; una espècie d’albelló on tot i cap i que penetra el ser humà fins a fer-lo submís i covard.

Debussy fugia d’etiquetes quan el volien qualificar d’impressionista, i no m’estranya. Si la seua font d’inspiració per a la composició de l’obra era el poema de Mallarmé, això significa que eixa època impressionista de l’autor estava més que superada i, de dir-se d’alguna manera, la peça s’hauria d’etiquetar de simbolista. No obstant això, Debussy sembla massa íntegre per a un etiquetatge semblant... No se li’n posa cap i tots contents! Però, en la seua peça, el faune no és altra cosa que eixa connexió simbolista, com va fer ja, al Renaixement, un dels meus pintors preferits de l’època: Piero di Cosimo. Procris mor, en el quadre de Piero di Cosimo, i un faune roman al seu costat, amb gossos que vigilen el regne dels morts i altres símbols alquímics.

Intentar etiquetar el pintor florentí és difícil. Intentar etiquetar Debussy, també ho és. Cosimo era un salvatge ―o siga, una persona normal― i menjava, follava, dormia i, de tant en tant, feia coses anormals. Mallarmé era semblant: maudit. La anormalitat, al final, és allò que etiqueten els crítics perquè és el que entenen i el que poden explicar des de l’estudi. La migdiada de la raó provoca sers humans, naturals i maudits, amb totes les seues conseqüències, música captivadora, poesia de gran volada i dansa de moviments impensables. Però, el despertar de la raó provoca crítics.


Salvador Sendra Perelló

divendres, 27 de març de 2015

UNS FOLLANT I MOLTS MIRANT

Vaja per davant que interpretar que una escultura ridícula que representa un home amb herba a la boca, agenollat, de quatre grapes, una dona grosseta sodomitzant-lo i, per acabar, un gos, (o un llop), penetrant esta senyora, al meu gust, és una autèntica merda ―i faig servir este vocable per posar-me a l’altura de l’artista. El mal gust, l’escassa definició de la peça, la baixesa estètica i la misèria del contingut, al meu parer, és suficient argument per censurar l’escultura i l’escultor, si més no, per salut pública.
Admire el director de l’exposició que acaben d’acomiadar perquè ha tingut el valor de dir això que qualsevol persona amb dos dits de front està pensant: «això no és art; és una merda»! I és una merda perquè no se li endevina la més mínima qualitat estètica, ho mires per on ho mires. A mi, el que m’escandalitza d’este grup escultòric és que hi haja algú que considere que això es pot exposar en un lloc públic. Qui ha sigut el comissari d’eixa exposició? Per favor, digueu-m’ho perquè, si el veig pel carrer, vull apartar-me i fer-li reverències.
L’artesà que se sent escultor per fer un cagalló d’eixes dimensions deu pensar que ens escandalitzem perquè representa unes figures follant, a estes altures... Per l’amor de Déu! Jo m’escandalitze d’algunes coses, com per exemple, quan vaig a alguna conferència sobre art i escolte les estupideses que s’hi exposen. L’Església i el sexe estan més que amortitzats i no m’explique com pot, encara, haver-hi gent que no s’haja adonat. Realment, pensen escandalitzar algú o volen fer-nos sentir ridículs?
El director d’eixe museu ha tingut suficient caràcter per prohibir la mediocritat superlativa pel bé dels visitants. Al segle XXI, i a Europa, eixa brutícia no exaltaria ni un col·legi de primària! I ara, el més graciós es que hi haurà gent que hi vaja a vore l’escultura eixa en la mateixa mesura que jo estic perdent el temps escrivint sobre la seua misèria. L’artesà mediocre ha esdevingut artista per un temps, mentre l’home de trellat ha estat acomiadat i el museu s’ha convertit en un femer: coses de la vida!


Salvador Sendra Perelló

dijous, 26 de març de 2015

QUI DIU QUE ÉS SOCIALISTA, T’ENGANYA

Una mentida és una mentida i, com és el cas, sense pal·liatius. Si algú et diu: «sóc socialista», t’està mentint i és molt fàcil de demostrar. Des del punt de vista filològic, només cal dir que <<sóc>> és la primera persona del singular del verb SER , del present d’indicatiu. D’esta descripció, cal assenyalar que l’indicatiu ens transmet una realitat, mentre que el subjuntiu ens aporta una suposició o un desig, el condicional, una condició, etc. Respecte el present, cal dir que es referix a ara, en este mateix moment.
Ser socialista, per tant, és, simplement, practicar el socialisme. Sobre la definició de socialisme, pense que no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia, per exemple. Ara bé, si a mi m’agrada vore ballar i vaig sovint a vore espectacles de ballet i, a més, conec tota la història de la dansa i els seus protagonistes, se’m pot considerar ballarí? Doncs, no; evidentment! Ser ballarí és, per tant, practicar el ballet en la mateixa mesura que ser socialista és practicar el socialisme.
Des del punt de vista filosòfic, no cal ni entrar en el fons de la qüestió perquè per això existix la lògica, i amb l’exemple filològic inicial, està més que demostrada la seua incoherència. Però, i des de l’enfocament històric? Doncs, només cal argumentar que estem al segle XXI i ja està tot dit. Contundent, no? Però, és el que hi ha quan s’aplica la racionalitat ―he escrit racionalitat!― perquè, l’últim reducte del socialisme és el de la ideologia, cosa que s’allunya de la realitat i, per tant de la forma indicativa del verb. Aleshores, sempre pot quedar el passat «vaig ser socialista» o  el futur «seré socialista», les dos correctes perquè «jo t’acabe de conéixer i jutge allò que veig, escolte o aprecie».
Quin desastre més gran i quina depressió per aquells que s’hi identifiquen. Que no patisquen perquè «feta la llei, feta la trampa»: està la socialdemocràcia, i esta sí que és encertada, real i està ben fonamentada en la seua essència. Als francesos, els ha costat d’entendre, però no està bé fer maganxes jugant al solitari ni mentir sabent que hi ha qui creu el que dius perquè es guia per dogmes o, simplement, per fe.
 
Salvador Sendra Perelló

dimecres, 25 de març de 2015

L’ABRAÇADA DE BRAHMS

Els astres estan en una conjunció favorable per aïllar mont Saint-Michel, a la Bretagne, com heu pogut observar en fotos i pel·lícules vàries, creant un espectacle digne de marcar un any francés. Però, sembla que eixa mateixa alineació estel·lar m’ha acompanyat quan anava a treballar, a migdia, conduint per la carretera i amb l’Albufera com a decorat.
Mentre conduïa, he escoltat Brahms, com moltes altres voltes. Hui ha estat la Simfonia III, la meua preferida d’este compositor. Però, a causa de l’agrupació planetària, he estat capficat amb Nietzsche ―com quasi sempre, vaja― per això que a la sort se li ha d’eixir a camí... La cosa està que, pensant amb l’última lectura del filòsof-filòleg, he endevinat la raó per què Nietzsche va abraçar Brahms quan va trencar la relació amb Wagner.
La Simfonia III de Brahms és magnífica però, a més, suposa el reconfort del guerrer que, després de perdre una batalla, busca eixe indret on refer-se de les ferides per seguir en la guerra. Nietzsche, estic segur que es va vore abraçat i reconfortat per esta peça. Ara bé, no m’haurà passat a mi la mateixa cosa? Perquè no m’explique que, després d’haver-la escoltada nombroses voltes, ha estat hui ―i no altre dia― quan m’he adonat de la seua màgia.
Ha estat una temporadeta forta, lluitant i batallant en diferents fronts i contra nombrosos elements, com li va passar a Nietzsche. També, m’ha colpit amb més força el foc amic i, com a Nietzsche, la covardia d’aquells en què havia dipositat major confiança, i que han optat per esquivar els problemes quan hi havia l’oportunitat de fer canvis de profunditat en els projectes comuns. La llibertat s’anteposa a tot, la d’uns i la d’altres, tant per enfrontar-se com per abandonar; tant per atacar com per apartar-se, discretament, a refer-se dels danys o, simplement, a deixar passar el temps.
Altres voltes ha estat Mahler ―com ja sabeu― però els símptomes del mal augmentaven més que disminuïen; Mahler era un de verí i no un remei. Esta volta ha estat Brahms, i encaixa a la perfecció amb els esdeveniments. Ara entenc Nietzsche i la seua abraçada al mestre alemany quan havia d’agarrar força per començar de nou, i ha estat, simplement, gràcies als astres ―com sinó!― perquè entre el Rhein i l’Albufera no hi ha gaire diferència.

 
Salvador Sendra Perelló

dimarts, 24 de març de 2015

El govern dels millors.

"Vamos a hacer el Gobierno de los mejores"
Pablo Iglesias
Aquesta és una frase que últimament repeteix prou Pablo Iglesias i que si la poseu al vostre buscador vos portarà al titular d’una notícia de Público. En principi, està notícia ens pot semblar bona, qui no vol el Govern dels millors? I porta implícita una crítica als actuals dirigents: no són els millors. Cosa que, a la vista de la mediocritat i la imbecil·litat regnant a la política, no és d’estranyar. Però, aquesta frase amaga més coses.
El govern dels millors, què vol dir Pablo Iglesias? La primera possibilitat és que només han de poder ser triats per al Govern “els millors”, cosa que equivaldria a carregar-se la "democràcia” per una restricció del sufragi universal passiu –el dret de qualsevol ciutadà a ser escollit per exercir càrrecs públics-, i com que ells promouen primàries, encara que en l’Assemblea van fer un “putxeraso de cuidao”, hem de descartar en principi aquesta opció. La segona opció és que ell, confiat amb què guanyarà –i les guanyarà- unes primàries a Podemos, arribarà al Govern i ell triarà els millors per a fer Govern, Govern encapçalat per ell que és el més millor –ego per creure-s’ho no li’n falta-.
Ell triarà els millors per fer un Govern, és el cal concloure. Però qui són els millors? És el millor qui més en sap d’una cosa? Per exemple, com ministre d’economia posarà al millor economista de l’Estat espanyol? Com sabem qui és el millor economista de l’Estat espanyol? El que més cites a escala internacional tinga? Aleshores, seria Xavier Sala i Martin, però dubte que el vulguen donat que és liberal i ha tingut fortes topades amb Vicenç Navarro, a qui ha arribat a desqualificar personalment –com va sempre que algú no li llepa el cul i li rebat els seus arguments, ho sé per experiència personal a les xarxes socials. És difícil saber qui són els millors, així: és el millor el qui més sap d’una cosa específicament o és algú que no sap massa de res però té facilitat per coordinar i liderar grups de treball? O què és millor hom que sap molt o un que és honrat? En sap més algú que és professor a una Universitat o algú que treballa a una empresa privada?
En tot cas, ¿no pensava Zapatero que els seus i les seues ministres no eren les millors, encara que digueren Leire Pajín o Bibiana Aido? No pensa Rajoy que Montoro, Báñez o Mato són els millors? Hem de fer el mateix amb Pablo Iglesias, confiar que en què ell triarà els millors perquè ell sap qui són els millors?
El concepte del govern dels millors sempre porta moltes trampes, perquè normalment no és un concepte que case bé amb el de Democràcia. Què són els sistemes de govern aristocràtics? El concepte de què un grup de persones que és millor que la resta i que ells deuen exercir el govern, de fet aristocràcia significa etimològicament just això, el govern dels millors.
Plató al seu llibre de La República proposava un model d’Estat on el cap era el Rei-Filòsof, perquè ell també pensava que havien de governar els millors. Ell proposava un model d’Estat més semblant al d’Esparta que no pas a la democràcia d’Atenes. Com a Esparta ell proposava que els xiquets foren educats per l’Estat, i que pertanyeren a l’Estat més que als pares i a les mares, cadascú seria educat segons les seues aptituds: els més intel·ligents i racionals acabarien sent els filòsofs; els més forts i valents, guerrers; i la resta, artesans o treballadors.
Així arriben a la conclusió que el govern dels millors no és una idea molt democràtica. Perquè la Democràcia suposa que tots som igual, el govern dels millors suposa que uns són millors, que estan per damunt, que els altres. Si realment es creu amb el govern dels millors, tal vegada per a assolir-lo la democràcia no siga el millor camí. I vist el que ha passat a l'Andalusia és per plantejar-se models de govern alternatius.

Òskar "Rabosa"

dilluns, 23 de març de 2015

L’HEPATITIS C (I JUAN MAESO)

No m’agradaria estar malalt d’hepatitis, i menys encara d’hepatitis C. Sembla que es tracta d’una malaltia ben fotuda, que comporta un alt risc de contraure’n d’altres, encara pitjors, com el càncer. No sé més d’esta malaltia ni vull saber-ne perquè a Internet, quan busques, se’t planten els cabells ―o et cauen! Però jo l’he treta, la malaltia, perquè recorde Juan Maeso, i m’estranya que ningú en parle, i més quan es troba tan relacionat amb este mal.
Els afectats diuen que hi ha una medecina que, en una gran majoria dels casos, et pot curar i salvar de la crema, a més de millorar, substancialment, la qualitat de vida del malalt perquè, si la malaltia desapareix, supose que també ho faran els símptomes. La polèmica respecte este medicament és l’alt cost que se li atorga; monetari, em referisc. I el govern de l’Estat, segons diuen, va aprovar una llei per subministrar el medicament però no la va dotar de finançament, per la qual cosa, una competència transferida a les autonomies l’haurien de pagar ells amb els seus fons. A eixa aprovació van contribuir el gran nombre de persones mobilitzades, cosa que cal recordar.
El problema d’esta malaltia, a banda dels que ja he enumerat, té un nom ―Juan― i un cognom ―Maeso―, i això no es pot deixar de banda. Als més jóvens, i als més despistats, els diré que eixe home era un metge, anestesista, que treballava en diferents hospitals de València. I a la Comunidad Valenciana, ―perdó, Comunitat― també, si no recorde malament, tenim les competències transferides però, a més, som el conillet de les índies del PP amb això del model Alzira, o Dénia, tant fa. Però, tornant a Juan, només vull recordar que va contagiar 275 persones amb este virus.
Maeso va condemnar 275 persones a malalties cròniques, i ho va fer treballant en diferents hospitals públics i privats valencians, i així ho diu la sentència que el va condemnar. Per tant, em puc aventurar a dir que alguna cosa no va funcionar bé en l’administració; la mateixa que està patint les retallades directes, o les indirectes, en forma de càrregues per l’esperada vacuna. Personalment, pense que este detallet, que ningú anomena, és important i s’ha de tindre en compte.
A les 275 persones i a totes les altres, excepte a una...
 

Salvador Sendra Perelló

dissabte, 21 de març de 2015

L’ÀNIMA DE MAHLER

En morir, diuen els científics que es perden al voltant de vint-i-un grams de pes; s’evaporen. Aleshores, l’ànima que s’envola, en este precís moment, es pot sospesar i, a més, allunya eixe fals mite que afirma que el ser humà és només carn i os. L’ànima és allò que el crea i li dóna força, virtut, trellat o, en el cas d’estar maleïda, els antònims dels anteriors mots. Fora d’ella, hi ha la pols modelada amb aigua, de forma humana i transformada en vianda i ossos.
Mahler era un gran creador fins que va conéixer Alma; aleshores va esdevenir el millor artista possible. Mahler era un ser humà format de teixits i matèries diverses que aplicava el cervell per moure els dits i, així, fer sonar instruments i prendre notes. Alma era semblant a Mahler; un ser humà però, això sí, amb un no se què que la feia animosa, anímica i animal alhora. Quan es van conèixer, una va influir en l’altre i l’altre va multiplicar el seu potencial.
Mahler va engreixar vint-i-un grams i eixe sobrepés va ser determinant per a la seua obra i per al gaudi dels qui disposem d’una hora al dia per dedicar-li. Les anades i tornades del compositor es poden observar en les seues peces però són coses del dia a dia. No obstant això, un dia l’home va emmalaltir; diuen que tenia la salut fràgil... L’ànima anava i s’allunyava de la carn de Mahler però sempre mantenint eixe fil d’argent que els unia, i eixa és la vertadera raó de la malaltia.
Un dia, Alma decidí canviar de vida i Mahler s’enfonsà en la penombra. Però, malgrat el canvi anunciat, l’ànima romangué amb ell fins que s’apagà la vida, minvat de mica en mica, prima i cansada. Aleshores, el músic perdé vint-i-un grams i el seu cos tornà a ser mortal. Poc abans d’això, treballava la seua última simfonia que tractava sobre la Commedia de Dante. Mahler, de la mà d’Alma, transitava pel Purgatori i, a l’entrada del Paradís, quan l’acompanyant el deixà perquè no hi podia entrar, ell va decidir de romandre fora. La temuda profecia de les novenes simfonies es va tornar a complir.
Alma, una volta que abandonà Mahler, va seguir animant, animada i animal, fins que ja corrupta i desgraciada, en l’aparença, abandonà la vida, allà lluny, a New York. En morir, el seu cos no va perdre ni un gram i la perplexitat de qui la va conéixer unes dècades abans era evident. En tot el temps que va sobreviure el seu primer marit, Alma va seguir amb el cognom de Mahler, tot i refer nombroses voltes la seua vida, passejant altres inquiets viatgers pel Purgatori de la Commedia fins deixar-los a la porta del Paradís.

Salvador Sendra Perelló

dijous, 19 de març de 2015

Perquè Catalunya seguirà sent España.

En aquests darrers dies ha sortit una enquesta Baròmetre d’Opinió Pública, del Centre d’Estudis Catalans, on es constata un clar retrocés del “sí” a la independència. D’acord amb aquesta enquesta, segons ha aparegut a diversos mitjans, el no tindria un 48% dels vots i el sí un 44’1%, quan a l’enquesta anterior el no era 45’3% i el sí un 44’5% i va ser la primera enquesta on el no era superior al sí. A aquesta darrera enquesta la gent que es sent independentista és del 42’5% front un 54’4% que no se sent independentista. El retrocés és inqüestionable, encara que desconfiem de les enquestes.
Abans d’exposar la meua tesi del perquè d’aquest retrocés, on a les eleccions del setembre guanyarà el no -a parer meu no s’obtindran més del 50% dels vots independentistes- cal aclarir alguns de coses: 1.- Fer pronòstics polítics és com jugar a l’Euromillón i si l’encertes, és per casualitat; 2.- Això perquè el futur és indesxifrable, poden ocórrer esdeveniment no previstos, “cignes negres”, que poden voltejar la situació; 3.- Podríem agafar la fórmula que fan servir els juristes “rebus sic stantibus” (mentre les coses continuen així) o la que fan servir els economistes “cetirus paribus” (mentre la resta de condicions siguen les mateixes), però és obvi que les ambdues són inútil perquè els processos històrics estan en moviment, mai són estàtics. Per tant, pretenc establir una tesi general, que en el cas de Catalunya es respectarà si no hi cap esdeveniment futur que capgire la situació, “rebus sic stantibus”, abans del 27 de setembre, cosa que com és lògic no podem saber. Però, pense que la tesi és vàlida ara com ara, i l’expose a continuació.

Tot moviment social de ruptura té la forma de la Campana de Gauss. L'inici de la campana ve donat per un esdeveniment que fa totes les reclamacions anteriors, tot el descontentament social, cristal·litze en un moviment rupturista. A partir d’ahí el moviment anirà recollint més adeptes fins arribar al seu màxim. En eixe moment cal que hi haja un altre esdeveniment perquè la ruptura es produïsca. Si no es produeix, aleshores el moviment haurà fracassat, i la “causa” anirà perdent adeptes fins dissoldre’s, o quedar com una causa minoritària. Un altre esdeveniment podrà tenir lloc, i podrà reprendre’s la metxa, o tal vegada les elits dirigents canvien també, donant satisfacció algunes reclamacions i s’extingesca totalment el moviment rupturista. Els moviments de masses no es suporten molt de temps si no hi ha expectatives clares de ruptura. Exemples els troben fàcilment en moviments rupturistes a tot arreu, des de Plaça de Tianamen el 1989, protestes racials a Los Ángeles el 1992, moviment zapatista a Chiapas (Mèxic) el 1994, vagues a França el 1995 fins a l'anomenada Primavera àrab. Tots aquests moviments eren rupturistes i gairebé tots fan fracassar, a excepció d’alguns països àrabs, on la situació ha empitjorat respecte a la que tenien abans. No aprofundiré en com aquests processos rupturistes han tingut la forma de campana de Gauss per no fer un post etern, però si repasseu els fets o voleu que mitjançant comentaris ho esbrinem, ràpidament arribareu a la mateixa conclusió.
El procés independentista català també respon a aquests paràmetres. Les tensions entre Catalunya i l’Estat espanyol han sigut constants, ja siga per tema merament culturals –llengua- o per qüestions econòmic-socials –infrafinançament i crisi econòmica-. El punt on la campana de Gauss comença la línia ascendent és la revocació de part de l’Estatut de 2006 pel Tribunal Constitucional i l’esdeveniment rupturista es produeix el 2012 quan Mas i Rajoy no arriben a un acord pel pacte fiscal i Mas reclama un referèndum per la independència. La corba arriba al seu punt àlgid quan a la consulta de 9-N del 2014, i després comença a caure. Ja al desembre del 2014 surt la primera enquesta on el no és majoritari, tendència que es torna a manifestar a l’enquesta de fa pocs dies que hem comentat a l’inici d’aquest post. L'entrada en la corba descendent és un clar símptoma de la fallida del procés rupturista català.
A la caiguda també han contribuït altres fets com l’aparició de Podem i Guanyem i les expectatives de canvi al Govern a Madrid. Fets que poden fer que la gent veja les relacions de Catalunya i l’Estat menys tenses. D’acord amb l’última enquesta, del 42’5% dels enquestes que es consideren independentistes, un 24’1% es considera independentista de tota la vida, el 18’3% s’han tornat als darrers anys, d’ells la gran majoria ho fan per l’actitud de l’Estat vers Catalunya, per temes econòmics –siga impostos o crisi-, i perquè creuen que el canvi ajudarà a millorar. Tots aquests poden tornar a canviar d’opinió i desfer-se d’independentistes si les relacions amb l’Estat canvien o creuen que poden canviar.
La gran errada dels partits catalans ha sigut no aprofitar el moment en què el moviment independentista estava a la part àlgida de la campana de Gauss per produir l’esdeveniment rupturista. La consulta del 9-N no va ser un esdeveniment amb suficient entitat per a ser rupturista, calia que la consulta fora vinculant. El 9-N, sabent que l’Estat no permetria ningun tipus de consulta ni referèndum, havia d’haver estat unes eleccions tal com Mas va proposar després: llista única, apartidista, un programa amb punt únic, participació de la societat civil, un govern per 18 mesos, etc. La proposta pel pròxim 27-S, amb llistes separades, un punt comú i programes diferents, etc., després de les eleccions municipals i amb les estatals al cantó, no serà suficient per a ser rupturista. I que ningú s’enganye, encara que les llistes proindependència tinguen majoria de regidors als ajuntaments en les municipals, això no vol dir res. Per a la independència calen més del 50% dels vots.
El moviment independentista ha entrat a la baixada de la campana de Gauss, superat el cim és molt difícil tornar-lo a recuperar. Catalunya seguirà sent España.


Òskar "Rabosa".

dimecres, 18 de març de 2015

ELOGI A LA SOLTERIA (I ALGUN CONSELL)

I encara hi ha qui diu que no tenim problemes i que vivim d’allò més bé. Però, eixes conclusions les solen aportar els típics casats, de tota la vida, amb fills i, de vegades, néts. Eixes mateixes persones són els que no poden eixir de casa sense que les mullers els donen el vist i plau de la combinació, els sonen els mocs i els arreglen els cabells abans de xafar el carrer. Envegen qui no està casat però, en realitat, ho fan perquè se senten vertaderament dependents i captius, inútils i domesticats; sense espurna!
Perquè sàpiguen els envejosos que els fadrins també tenim problemes, diré que cada dia he de preparar-me, amb deteniment, la roba per a l’endemà perquè no tinc ningú que m’aconselle d’allò que combina i d’allò que no. No és fàcil vestir de manera decent quan no hi ha una dona per supervisar les penyores... Elles fan sense adonar-se coses que a nosaltres ens duen hores de meditació. I no vull pensar el dia que toca òpera o concert; perquè al teatre pots anar de qualsevol manera.
Jo, per exemple, hi ha dies que dubte si el vi que he comprat és un que ja he provat abans, o si em va agradar beure’l. La combinació del vi amb el menjar també és difícil però val la pena dedicar-li uns minutets per escollir bé. Però, això no és tot! Altre problema greu és el de combinar el whisky ―o el licor pertinent― amb que s’ha de fumar. I més si eres un fadrí arriscat que intenta aventurar-se en el tast i el teu ventall de puros pot variar des d’un Veguero fins a un Upmann. La solució la puc aportar i és gratuïta: comprar botelletes miniatura perquè, així, sempre tenim moltes més possibilitats de combinar.
Però, el més dur és quan has d’arribar a casa i tardes a fer-ho triant la carrilada o el patonet, el rap o les anguiles. No és fàcil endevinar què t’apetirà més quan siga l’hora de sopar perquè pots fer una paradeta al bar i que et trastoque l’hàbit. A més, cal fer, primer, un repàs mental del vi de que disposes per a no tindre un disgust en arribar. Amb els formatges sol passar un cas semblant, tot i que recomane reposar sempre el més curat; els altres són prescindibles.
I, a l’hora d’eixir de viatge o d’ajuntar-te per passar uns dies amb altres persones de la teua condició, també hi pot haver alguna indecisió. Has de ser molt responsable per obligar-te a tornar perquè el dilluns s’ha de treballar o, després d’una estada d’un mes ―o d’un mes i mig― costa molt habituar-te, de nou, a la vida diària. I més quan tens la facilitat que et dóna l’hàbit per desconnectar i adaptar-te a l’oci i a la disbauxa. Quina vida més dura! I tan dura que som uns pocs, només uns pocs, els que l’elogiem i estem disposats a deixar-nos la pell en la perseverança. I tot pel bé de l’espècie humana.
 
Salvador Sendra Perelló

dimarts, 17 de març de 2015

Jo, Res.

Res, rei en llatí és un mot que significa cosa. És curiós com en la nostra llegua “res” ha passat a significar justament el contrari, cap cosa –al castellà o traduïm com nada- i “no res": Negació de tota cosa, cosa nul·la. En llegua castellana “res” significa: Animal cuadrúpedo de ciertas especies domésticas, como del ganado vacuno, lanar, etc., o de los salvajes, como venados, jabalíes.
Tornat al món romà, res en el sentit jurídic era la cosa objecte de propietat, aquella sobre la que es podia exercir un domini total. Els esclaus eren res, i com a tals tenien la consideració de coses, no de persones. Eren, com en castellà, animals de la propietat de pater familias. El pater familias tenia el vitae necisque potestas (poder sobre la vida i la mort) de la dona, fills –encara que no era un poder incondicional- i, per descomptat, esclaus. El pater familias era el ciutadà, l’únic que tenia drets dins de roma i si era d’una família patrícia, disposava de privilegis enfront dels altres ciutadans. No és d’estranyar, doncs, que la paraula res etimològicament haja derivat en cap cosa o en animals quadrúpedes domèstics o de cacera. En català, no en tinc idea però supose, com res és cosa, acaba derivant en coses de poc valor de poca importància en no res. En castellà acaba quedant-se com en una de les coses de propietat de l’home, del parter familias, un terme general esdevé un terme particular.
Aquesta introducció, sobre el significant res és necessària per a entendre com el liberalisme també acaba convertint en “res” –amb tots els sentits vists fins ara, llatí, català i castellà- a la majoria dels homes, deixant només a les elits com l’equivalent al pater familias. Si ja sé que pot semblar contradictori, el liberalisme posa a l’individu al centre de l’Univers, i el dota de drets fonamentals que té pel mateix fet de ser un Ésser Humà. Però si eixa és la teoria que es veu, la teoria que no es veu i la pràctica que es pot observar, si alcem el vel, que la majoria dels Éssers Humans continuem sent “res”.
El liberalisme, té com objecte l’individu, però l’individu en tant que titular d’una propietat. En certa manera és el pater familias. Però el liberalisme acaba imposant-se en el seu vessant econòmic i supedita qualsevol cosa a l’economia. No és d’estranyar si en el punt de sortida tenim a l’individu propietari. L’Esser humà és convertit en un homo oeconomicus i realment el liberalisme triomfa posant al burgés al centre. Les revolucions americana i francesa són revolucions burgeses. Si la burgesia diu voler estendre els seus drets a les capes socials més baixes, és simplement per interés, no per convicció. Això queda perfectament demostrat en els EUA quan es manté l’esclavitud, i a Europa quan després de Tractat de Viena de 1815, les constitucions parlamentàries que van obrint-se pas proclamen en sufragi censatari i la burgesia explota als estrats més baixos durant la fase del conegut com “capitalisme machesterià”. Els obrers eren “res”, no eren formalment propietat dels burgesos, però de facto els tractaven com a tals. L’explotació a què van ser sotmesos va ser brutal, les condicions de treball eren molt pitjors que les condicions en què els romans tractaven els seus esclaus.
L’evolució del liberalisme i els afegits teòrics del darwinisme social amb l'eugenèsia aprofundirien en el tractament com a "res" dels estrats més baixos. Aquestes dues doctrines proposen en primer lloc que els triomfadors socialment són els més aptes, i això ho demostren perquè són més rics; en segon lloc, que els estrats més baixos suposen una rèmora per l’espècie humana, i que l’únic que fan és evitar el progrés de l’espècie, per tant cal eliminar-los, evitar que es reprodueixen. Així, acaben sent considerats no-humans, altra vegada “res”.
En la fase de “capitalisme fordista”, els burgesos s'adonen que poden augmentar d’una forma exponencial la producció de béns, però, oh my God!, necessiten consumidors. I Mr. Ford ja no pot vendré cotxes només als altres burgesos o aristòcrates europeus, ha de vendre a tots. Els “res” deuen començar a ser “res més útils” no sols per treballar, sinó també per consumir. Per això cal pagar-los millor i fer que tinguen més temps lliure així podran consumir.  Si els burgesos paguen un poc més, els "res" tenen més diners per comprar els productes, al final els diners tornem als burgesos, però en tornen més perquè els burgesos els venen els productes que ells han fet a un preu superior al que li costen, inclosos salaris dels "res". Com a conseqüència d’això també cal estendre els drets polítics i socials, tot siga perquè els “res” siguen tot el més útil possible. Durant el període 1945-1980, es tracta als estrats més baixos amb una certa dignitat, se’ls anomena ciutadans, tot pel bé de l’economia (pels interessos dels burgesos). Però a principis dels anys 80, les elits diuen que ja està bé, el món s’ha fet global i els estrats més baixos nacionals ja no fan falta, es pot anar per “res” d’altres països encara no “desenvolupats”, encara no explotats d’una forma capitalista. El “capitalisme machestarià” apareix de nou, jornades 15, 16, 18 hores, salaris per animals, sense condicions sanitàries, sense drets socials de cap tipus. Per una altra banda, les noves tecnologies permeten augmentar la productivitat d’una forma exponencial –vid. El fin del Trabajo, de Jeremy Rifkin-, i a Occident cada vegada són menys necessaris els obrers i quan són necessaris es gasten els “res” de Centreamèrica, Xina, Taiwan, Índia... –vid. El libro negro de las marcas, Klaus Werner i Hans. Weiss. Veiem alguns exemples de com ens tracte com "res":
- Ara cada vegada més, en aquesta última fase del capitalisme, els que pertanyem als estrats més baixos de la societat occidental, tornem a ser tractats com “res”. I ho veurem concisament amb una sèrie d’exemples:

- Es pot estafar impunement mitjançant les preferents, perquè la gent dels estrats més baixos, així com les seues propietats, estan al servei dels interessos de les elits econòmic-financeres, perquè ells són els autèntics pater familias

- Els desnonaments segueixen sent una tragèdia perquè, com va dir la ministra P$x€ra Elena Salgado, la dació en pagament posaria en risc el sistema financer espanyol, i això és més important que les persones, perquè aquestes són “res”.

- La reforma laboral és necessària perquè els treballadors deuen ser més productius, i les empreses deuen augmentar els beneficis, i l’única forma és baixant els costos de producció. Com aquests els formes els béns d’inversió, els proveïdors i els costos, donat que en els dos primers no es pot influir, s’influeix en els costos laborals, tractant als treballadors com mercaderies o com bens de capital, altra vegada com “res”.

- A l’àmbit de l’educació –que mereix un post a banda- cada vegada empitjora i es privatitza perquè no interessa crear gent que puga pensar, sinó que es comporten com “res”. Obeir i no pensarLa privatització de la sanitat, pel fet que gestió privada és més eficient i passen fets com que a una persona acabada de operar d’un càncer de testicle el deixen a la porta de l’hospital i l’envien cap a casa, és una mostra que el tracten com a “res”.
Podria posar exemples fins a cansar-vos, però crec que ha quedat clara la meua tesi. Si voleu, continuem mitjançant comentaris.

dilluns, 16 de març de 2015

ALERTA: VAROUFAKIS!

Ser polític no és fàcil, i Varoufakis ho està veient ara, per si no s’havia adonat abans... Ser polític ―entenent per polític, el professional de la política― és una faena per a mamons i persones incapaces. Potser, en temps de De Gaulle o Churchill, per citar-ne dos d’escollits a les urnes, Varoufakis haguera estat en el seu ambient perquè qui parlava tenia coses a dir i, qui escoltava, podia aprendre.
Diuen, a la Comissió Europea, que no veuen el ministre de finances grec com un bon interlocutor per tractar els problemes de Grècia i, per extensió, els de l’eurozona. Quina cosa eixa... Deu ser perquè, quan parla, tots l’entenem. Deu ser perquè, quan parla, té coses a dir. I estes són dos raons de pes per rebutjar-lo: ell fa funcions de polític, ara, i no de professor o de professional de l’economia.
És una llàstima que, amb el temps, una persona arribe a adonar-se que els polítics que continuen en eixa tasca al cap d’uns anys, ho fan únicament i exclusivament perquè no van a canviar res ni saben com fer-ho. I dic que és una llàstima perquè amb esta afirmació només done la raó a qui no creu en la política, però és així. Perquè, vos imagineu un polític que decidisca canviar un model productiu per avançar-se al futur? Segurament, eixa personeta tindria els dies comptats.
L’única manera de canviar un model productiu és a partir de la mateixa desfeta del model anterior ―paradigma, en deia Kuhn. Detroit, per exemple, està eixint del profund pou on es trobava des de la desfeta de la indústria americana de l’automòbil; i ho fa amb atenció a les noves tecnologies, diuen. Ara, haurà de reciclar molta població desfeta i malmesa a causa de la crisi i de la droga, en totes les seues variants, però això és altra cosa.
Grècia, però, no pot canviar res perquè no estan disposats a deixar-la fer. El seu model productiu el marca Europa i, per molta crisi que hi haja, encara hi romanen els fonaments del capital europeu. Varufakis, potser intente canviar l’economia grega al si de la UE, però ho té difícil perquè Grècia té un paper assignat, com Espanya, França o Alemanya i, si s’enfonsa el model productiu, problema de Grècia perquè la UE ho ha dissenyat tot massa bé: haver-ho pensat abans d’entrar, no?
Varoufakis ha d’anar a Estrasburg i Bruseles a mamar-la, com fan tots. No pot anar a parlar ni ha negociar perquè no hi ha res a dir ni a fer. Malauradament, el poble va per uns camins i, les elits, per altres. I el problema és que ara vénen eleccions locals i autonòmiques per ací; fins i tot d’estatals! Espere que no hi haja cap de Varoufakis entre nosaltres perquè pot vore’s aïllat entre tant de mediocre ―com descriuria Ortega y Gasset, de nou, sense canviar una sola coma de La rebelión de las masas. De tota manera, si algú ho vol intentar-ho, que no diga quina és la seua intenció fins a que siga escollit i, després, que agarre este escrit i canvie el seu nom pel de Varoufakis i el de la UE pel de l’estament superior a qui s’adrece. D’esta manera, el meu article continuarà vigent com continua sent-ho el llibre d’Ortega y Gasset.


Salvador Sendra Perelló

divendres, 13 de març de 2015

Banca Privada d'Andorra: intervenció contra el blanqueig o per geopolítica?

La notícia d’impacte de la setmana no ha sigut altra que el la intervenció de Banca Privada d’Andorra (BPA) per blanqueig de diners, i la seua filial espanyola Banco Madrid. Per començar cal matisar que el terme banca privada fa referència a entitats bancàries que gestionen grans capitals, no és com la banca comercial on hom pot anar obrir un compte a 20 €, domiciliar la nòmina i pagar les despeses. La banca privada tampoc té com negoci principal concedir préstecs, la seua funció és més aviat gestionar grans patrimonis, oferir productes financers exclusius i també assessorament personalitzat en qüestiones financeres i fiscals. Per tant, quan parlem de BPA no parlem d’un banc comercial, com el que podeu trobar a la cantonada, sinó d’un banc per a rics.
La notícia que ha corregut com la pólvora és que BPA blanquejava diners de mafiosos, el que més ha sonat en l'àmbit internacional és que els diners procedien d’organitzacions criminals Rússia, Xina i procedents del petroli de Veneçuela. En l'àmbit estatal, les notícies citen als Pujol, a Gao Ping, a Andrei Petrov i el càrtel de Sinaola. És a dir, delinqüents que poden sonar als espanyols, Gao Ping i Andrei Petrov tenen temes pendents amb la justícia espanyola.
La primera pregunta que cal fer-se és: Solen intervenir-se els bancs privats o els bancs d’inversió per blanquejar diners de delinqüents? La resposta és obvia: No. Si s'intervingueren els bancs que fan la funció de blanquejar diners, no en quedaria cap. És més, casos espectaculars, sovint amagats pels grans mitjans, s’han resolt amb una multa i a córrer, a seguir blanquejant diners. El cas de Wachovia va ser un dels més escandalosos, i ara amb la “llista Falciani” el Govern suís ha obert investigació per llavar diners dels càrtels mexicans, cosa que ja era coneguda que feia aquest banc de molt abans. Però aquestes pràctiques no es donen només a aquests bancs, en un article de 2010 a Bloomberg, un dels grups de comunicació de més “prestigi” en l'àmbit econòmic, ja tractava el tema:
Wachovia is just one of the U.S. and European banks that have been used for drug money laundering. For the past two decades, Latin American drug traffickers have gone to U.S. banks to cleanse their dirty cash, says Paul Campo, head of the U.S. Drug Enforcement Administration’s financial crimes unit.
Miami-based American Express Bank International paid fines in both 1994 and 2007 after admitting it had failed to spot and report drug dealers laundering money through its accounts. Drug traffickers used accounts at Bank of America in Oklahoma City to buy three planes that carried 10 tons of cocaine, according to Mexican court filings.
Federal agents caught people who work for Mexican cartels depositing illicit funds in Bank of America accounts in Atlanta, Chicago and Brownsville, Texas, from 2002 to 2009. Mexican drug dealers used shell companies to open accounts at London-based HSBC Holdings Plc, Europe’s biggest bank by assets, an investigation by the Mexican Finance Ministry found.
[Wachovia és un dels bancs americans i europeus que han sigut utilitzats per blanquejar diners. A les dos dècades anteriors, els traficants de drogues llatinoamericans han anat als bancs americans a netejar el seu metàl·lic brut, diu Paul Campo, cap de la unitat de crims econòmics de la DEA dels EUA.
American Express Bank International, amb seu a Miami, ha pagat multes el 1994 i 2007 després d'admetre que han fracassat en localitzar i informar del llavat de diners de traficants de drogues mitjançant els seus comptes. Traficants de drogues han utilitzat comptes de Bank of America a Oklahoma City per comprar tres avions que han portat 10 tones de cocaïna, segons els expedients judicials mexicans.
Agents federals han agafat gent que treballava per a càrtels mexicans depositant fons il·lícits en comptes de Bank of America a Atlanta, Chicago and Brownsville, Texas, des de 2002 a 2009. Els traficants mexicans utilitzen empreses tapadora per obrir comptes al HSBC Holdings Plc, amb seu a Londres, el banc europeu més grans per actius, segons ha posat de manifest una investigació feta pel Ministeri de Finances mexicà.]*
Si això és així, i és obvi que els bancs coneixen i fomenten el blanqueig de diners a canvi de grandíssimes comissions, ¿perquè no s’ha intervingut Wachovia, American Express Bank International, Bank of America, HSBC? Fixeu-vos bé, parlem de grans bancs, no parlem d’un banc xicotet a un país xicotet. La resposta és fàcil, no hi ha cap interés real a perseguir el blanqueig de diners del crim organitzat. Els grans bancs tenen un paper fonamental en el blanqueig de diners, ja siga drogues, tràfic d’armes, de diamants, de coltan, etc. És més, aquests bancs són els que permeten finançar i armar Al-Qaeda, Maidan, ISIS, etc., quan als EUA els convé. Que es blanquegen diners negres procedents d’activitats il·legals que suposadament es persegueixen, és un xicotet preu per poder mantenir eixa xarxa per activitats que sí interessen als governs.
Contestada la primera pregunta, la segona cau pel seu pes: Si no s'intervé cap banc que blanqueja diners, perquè BPA sí? Doncs, jo crec que hi ha dues raons: la primera BPA no és un gran banc americà ni britànic –aquests tenen butlla per fer el que es done la gana des de manipular el Libor fins al tipus de canvi del dòlar-; en segon lloc, crida l’atenció l'origen de les organitzacions criminals que es ressalta: Rússia, Xina i corrupció provinent petroli de Veneçuela. Tots països amb qui els EUA tenen unes tenses relacions als darrers temps. A cas els diners de les màfies russes, xineses o la corrupció veneçolana és pitjor que el narcotràfic mexicà? No. Aleshores, es justifica això? És clar que no. L'única explicació és que els EUA han gastat això com una operació més en la geoestratègica global. Probablement no sabrem mai quins fons hi ha ni quins fons tenen especial interés a bloquejar els EUA, però els fons del crim organitzat no. Més segur és que es busque perjudicar interessos russos, xinesos i veneçolans.
Mentre escrivia aquest post, he posat Economía Directa de Colectivo Burbuja. Encara sort que hi ha algú que ho veu tan clar com jo. 

Òskar “Rabosa”

*Traducció feta per mi.
Links relacionats:
Banks Financing Mexico Drug Gangs Admitted in Wells Fargo Deal
Crimen organizado, paraísos fiscales y bancos – Economía Directa 12-3-2015