divendres, 27 de febrer del 2015

RESAR A L’ESCOLA

M’alegra que el govern incloga la assignatura de religió en el currículum de secundària ―i de primària, supose. La veritat és que ja calia un ministre que encarara un assumpte tan seriós com este i que perdera la vergonya per fer-ho. El meu punt de vista, però, no és el d’un qualsevol, ja que sóc docent i sé de què parle. L’única cosa transversal a totes les cultures que conec és la música, el res i la parla.
El nivell de l’educació és el que és, i no cal que entre en uns detalls que tots coneixem per no omplir línies d’assumptes que, a priori, ja són sabuts i admesos. Però, qui ha tractat amb adolescents ―i adults― sap, també, que tenen un pensament fantàstic que els acompanyarà de per vida. El ser humà és fantàstic: juga a la loteria, a la quiniela, llig l’horòscop i va a votar. I tots estos actes són de fe!
Hi ha dos assumptes pendents, en el plànol educatiu, que tots evitem d’encarar d’una manera seriosa: la socialització i la racionalització. Però, estos dos aspectes es troben molt lligats entre ells i el sistema educatiu actua en la seua contra. L’evidència és que els alumnes cada volta són més individualistes i tenen un ego molt més pujat que els seus antecessors; i açò s’ajunta a la dificultat de fer-los pensar d’una manera racional perquè se solen perdre en el jo i en la fantasia. Els dos factors anteriors ens apropen a la moral, per tractar-se d’un fet individual, i s’allunyen de tota ètica.
Quasi ja no cal seguir, veritat? Ara ja endevinem que el més pròxim a la moral és la fe i, per tant, la cirera del pastis educatiu és, simplement, l’oració. De tota manera, i perquè quede clar, diré que, si aprenen alguna cosa que els faça paper, encara que siga a resar, benvinguda siga. De fet, una amiga meua va aprovar una oposició i tinc les dos versions del resultat: la de sa mare i la seua. Sa mare em va dir que la seua filla havia aprovat perquè ella havia resat molt i perquè li havia posat ciris a la Verge dels Desemparats. La filla, quan em va vore, em va dir que havia aprovat perquè duia molts mesos tancada a casa estudiant.
La meua observació, davant les declaracions de les dos dones, va ser clara: si la filla haguera sabut resar, no li haguera calgut l’ajuda de sa mare! Eixe lligam familiar vinculat al res es pot desfer amb unes sessions de catecisme i, de pas, es millora el rendiment de l’estudiant, com he demostrat, de manera empírica, en el paràgraf anterior. Ara, per acabar, només he de dir que, després de la repercussió d’este article i de les seues contundents aportacions, si no s’aprén a resar a l’escola pública, s’haurà de fer a les acadèmies, i són molt més cares!

 
Salvador Sendra Perelló