dijous, 5 de febrer del 2015

Politeness, educació anglesa

Cada poble té maneres diferents d’encarar les coses. Vejam-ho millor amb eixemples d’alguns dels que han governat els destins de la humanitat al llarg del temps.
Front a un parlament espanyol esvalotat, sorollós i caòtic, un assenyat novel·lista com el tinerfeny Benito Pérez Galdós, no podia deixar d’observar el germen de la decadència nacional. Es podria argumentar que quan ell feia les seues observacions vora finals del segle dinou i principis del XX, aquell llarg “annus horribilis” en el qual semblava que l’esport nacional espanyol era la pèrdua de colònies, prestigi i importància a nivell mundial a la galop, era impossible mantenir la calma front a tantes calamitats. Ell però ho veia a l’inrevès i apuntava que a aquell grau de desfeta s’arribava per motius propis. El malgovern, la vana prepotència i la imprevisió eren per tant, prèvies. Premises i no conseqüències. Mentre Espanya decaia, França i Anglaterra muntaven a la modernitat.
Cada país ho faria però a la seua manera, excloent certs aspectes i implicant-hi altres. Per als francesos, llatins, impràctics, la cosa es va quedar en el camp de les idees. La Il·lustració va proporcionar el marc teòric per a escapar a l’immobilisme del món medieval. Els francesos van somiar en ciutadans lliures davant la llei i agermanats entre ells mentre que els anglesos, germànics insulars, això de la teoria, les idees i conceptes, els semblava majorment xerrameca. A grans trets sí, però no a tots.
 Els britànics o anglesos per la preponderància de dit poble sobre la resta dels de les Illes Britàniques, eren més aviat pràctics. L’anglicanisme, d’arrel protestant, també ajudarà diran alguns, però la veritat és que la major part de britànics han estat al llarg del temps més preocupats per guanyar diners que per pregar a Déu o construir grandiloqüents frases à la française, plenes de grans idees. La Revolució Industrial és un fenòmen britànic i posteriorment alemany, holandès o belga si es vol, però no francès.
Amb una altíssima densitat poblacional gran part de la població va emigrar cap a les colònies o ex colònies com ara Austràlia, el Canadà, la Índia o els Estats Units d’Amèrica. Els que hi van romandre van viure situacions d’extrema pobresa, però no vaig a ser ara jo qui explique això, quan es pot llegir a Dickens.... Altres britànics, les classes altes, sí eren més refinats, i fins i tot –oh, my God, quelle horreur!- francòfils. Estos britànics de classe alta no havien però perdut totalment el sentit del vells guerrers bàrbars anglo-saxons que un dia des d’Alemanya i la península de Jutlàndia, van invadir la vella Britannia romana. Disposaven de les més prestigioses i sofisticades universitats del seu temps, on els seus “cadellets” podien aprendre a seguir dominant el món. Cap pare excusava però la pràctica del rugby... Una de calç i l’altra d’arena, refinament als estudis i vida social però també passió, violència i colps... Es tractava de passar per qualsevol vicissitud vital, qualsevol tràngol, amb allò que ells deien “the natural simplicity of gods”, com si res...
Els temps però, anaven evolucionant i les dones reclamaven el seu lloc a la societat, aquella vella aspiració francesa d’égalité, igualtat, que certament no s’acabava d’aplicar mai. Així les coses, la Gran Bretanya va ser un dels primers països al món en acceptar les dones al parlament, tot i que no li ho van posar inicialment fàcil, sent freqüentment rebutjades o menystingudes. Una d’estes pioneres del parlamentarisme femení britànic, lady Margaret Astor, per exemple, va tenir sonades picabaralles dialèctiques amb l’omnipotent primer ministre Winston Churchill. Vegem-ne una i no era la primera, per entendre el grau de correcció formal però mala bava que els britànics de classe alta podien arribar a gastar:
“Si jo fóra la seua dona, senyor Churchill, li posaria verí al té”
A la qual cosa molt dignament ell respongué:
“I si jo fóra el seu home, senyora, segurament el beuria”.
 

Lluís Alemany Giner
Brasov a 29 de gener del 2015.