dijous, 27 de novembre del 2014

Marcs erronis no obrin portes.

George Lakoff és un lingüista cognitiu que ha sigut molt influent en els darrers temps en els grups “d’esquerres” nord-americans. Té una petita obra considerada de referència per al discurs polític, i en la que resumeix els seus conceptes establerts a “Moral politics”, anomenada “Dont think on an elephant” (No penses en un elefant). Ahí parla dels marcs (frames) conceptuals.
Els conceptes evoquen marcs, estan dins d’un marc. Cal emmarcar els conceptes:
El enmarcado tiene que ver con elegir el lenguaje que encaja en tu visión del mundo. Pero solo tiene que ver con el lenguaje. Lo primero son las ideas. Y el lenguaje transmite esas ideas, evoca esas ideas.
Lakoff parla de com els conservadors han aconseguit imposar els seus marcs, i com utilitzen les metàfores per fer encaixar els conceptes dins del marc. Per exemple, si es parla d’alleugeriment fiscal per referir-se a la baixada d’impostos, automàticament establim un marc, ja que només es pot alleugerar el que és una càrrega, el que pesa, el que ens fa patir, una cosa que suportem com un càstig. Si en un debat polític, un dels contendents diu que aplicarà un alleugeriment fiscal, i en el torn de rèplica l’altre diu que l’alleugeriment fiscal portarà conseqüències dolentes per al conjunt de la societat, retallades, etc., el segon ja ha perdut el debat. Perquè no es pot assimilar que una cosa que és un alleugeriment siga dolent, que em lleven de damunt una càrrega no és dolent, és bo. Automàticament penses que tens un sac que pesa una tona damunt dels muscles i que llevar-te’l no pot ser dolent.
A més a més, els marcs instal·lats ja prèviament determinen el que ens creurem o no. Lakoff ho diu així:
Los conceptos no son cosas que puedne cambiares simplemente porque alguien nos cuente un hecho. Los hechos se nos pueden mostrar, pero para que nosotros podamos darles sentido, tienen que encajar con lo que está ya en las sinapsis del cerebro.
És a dir, al nostre cervell li importa una merda la veritat, li importa allò que encaixe al nostre marc. Allò que ja tenim assimilat. Per molt que ens conten, si no entra en allò que ja hem interioritzat, la veritat rebota al nostre cervell com si es tractara d'un frontó.
Tot açò ho explique perquè fa unes setmanes a una xarrada de caràcter polític em va cridar fins a quin punt la mercantilització de la societat afecta el discurs dels polítics. Per defensar l’educació pública es recorren a criteris mercantilistes. El ponent d’aquella xarrada va dir: “Segons demostra un estudi de la Universitat... [no recorde quina] per cada euro públic que s’inverteix en educació a la societat li retorna 1’60 €”. Eixa dada, expressada en un debat amb un liberal, pro-privatització de l’educació, és fàcilment rebatible: 1’60 € a la societat per cada euro gastat? L'educació privada n’aporta més, per començar, els que estudien a Universitats privades accedeixen a llocs de treball més ben pagats; tenen més coneixements, per això acaben als llocs d'investigació més importants per tant aporten més coneixement a la societat; de les Universitats privades ixen els grans emprenedors, que generen més llocs de treball; etc. A més a més, els millors estudiants tindran beques o podran accedir a crèdits que quan acaben d’estudiar podran tornar fàcilment, perquè tindran feines molt ben pagades. Si mercantilitzem i monetaritzem l’educació no hi ha dubte, el discurs liberal, cert o fals, guanya. El mateix passa si mercantilitzem la sanitat.
Des de les aportacions de Lakoff, és una errada imperdonable que els partits d’esquerres i que defensen l’educació i la sanitat com a servei públic parlen en termes monetaris. Sí, ja sé que la idea es keynesiana, del multiplicador i romançons d’eixos, però cal tenir en compte que Keynes no era d’esquerres, era conservador. Però a més a més, els motius pels quals defensar l’educació i la sanitat públiques, no tenen res a veure amb els diners. És una qüestió de valors. Formar a la gent, donar-los coneixements, donar-los eines perquè puguen pensar per ells mateixos, donar-los eines de creixement personal..., i no té preu. I si parlem de sanitat, atendre als malalts com una qüestió d’humanitat, o caritat cristiana si es creu, el no abandonar als nostres veïns, fer valdre la vida i la salut de les persones. Coses que tampoc tenen preu. Cal recórrer a la imatge de la societat com una família, i que a la família tots eduquem, a la família tots tenim cura uns dels altres.
Si els partits d’esquerres no canvien els marcs en què es mou la discussió política, no hi ha forma de canviar res. Si els partits d’esquerres es mouen en els marcs de la mercantilització i la monetització, la gent votarà PP i P$x€ com ho ha fet fins ara. Trobe que de cara a les eleccions vinents, més d’un necessitaria llegir a Lakoff.


Oskar "Rabosa"

4 comentaris:

Eurotopia ha dit...

Millor que a Keynes escoltem a Galbraith.
Diu el professor Galbraith que la distància entre la realitat i la "saviesa convencional" mai havia estat tan gran com avui en dia perquè l'engany i la falsedat s'han fet endèmics. Tant els polítics com els mitjans de comunicació han metabolitzat ja els mites del mercat i com que les grans corporacions empresarials treballen per oferir el millor per al públic, que l'economia s'estimula si la intervenció del mercat és mínima o que les obscenes diferències salarials i l'enriquiment d'uns pocs són subproductes del sistema que cal acceptar com mals menors.
És a dir, que ens hem rendit totalment davant l'engany i hem decidit acceptar el frau legal, "innocent".
Però la realitat és que el mercat està subjecte a una gestió que financen i planifiquen acuradament les grans corporacions privades. Aquestes, d'altra banda ni estan al servei del consumidor ni les controlen els accionistes, sinó els alts executius, que han desenvolupat una compacta burocràcia corporativa responsable d'escàndols financers com els d'Enron, Worldcom o Arthur Andersen. La distinció entre els sectors públic i privat cada vegada té menys sentit, perquè són els grans conglomerats empresarials qui controlen la despesa militar i els diners públics.
El que al gran economista li repugna és l'acceptació acrítica d'un sistema que reforça al seu gust la veritat i enalteix l'especulació com a fruit de l'enginy, l'economia de lliure mercat com a antídot per a tots els mals del món i la guerra com el gran instrument de la democràcia.
‘La economía del fraude inocente’ 2004 JOHN KENNETH GALBRAITH.
Va morir amb 98 anys el 2006

Oskar "Rabosa" ha dit...

Pere, m'agrada llegir a Galbraith, en l'obra que cites, té una frase, referida als mercats financers però aplicable a tot, que diu (en castellà): "El error compartido goza además de buena protección". Certament, enfocar les coses des d'un únic punt de vista suposa una errada compartida, i té la protecció oferida per ser compartida, una errada que tots donen com a veritat acaba apareguent com veritat. A eixe parany cauen fins i tot les esquerres que, tornant a Lakoff, juguen en els marcs establerts pels neoliberals.
Gràcies pel comentari, i per enriquir aquest modest bloc.

Anònim ha dit...

Teniu raó els dos; és allò de la vella dita de que un milió de mosques no poden estar equivocades... i així així han perdut el seu camp les esquerres, engolfades per un discurs únic dretà... Front a la còpia la gent va a l'original... Per altra banda, i com bé diu Lakoff, tot és psicologia i la gent només accepta allò que ja està prèviament disposada a acceptar perquè ja quadra amb els seus propis postulats... Si a això li sumem que l'ésser humà és gregari, veurem el fer passar a escala massiva com a positius els errors simplement pel fet de que ja estan extesos. Quantes voltes un nano no ha suspès un examen per copiar del del costat, que tenia les respostes mal?

Oskar "Soria" ha dit...

Anònim, certament, les esquerres han cedit el discurs, no han sabut crear un discurs hegemònic. Els Conservadors americans van començar molt prompte amb el Memorandum Powell, i des d'ahí han anat teixit tot una xarxa per investigar i aplicar el fruit de les investigacions. Van molt per davant en enginyeria social. Per això el seu discurs va ser hegemònic primer als EUA i després a Europa. Les esquerres seguien confiant amb la "raó" i una "superioritat moral". Mentre seguien badant, els conservadors van anar fent i ara ens hem trobat amb un marc donat, per on tots passen sense atrevir-se a posar-lo en dubte.
Gràcies pel comentari i per enriquier el bloc en la teua aportació.