Llengua, humor i medicina

Sovint quan et donen un telèfon nou, et vénen impulsos de trucar tot d’una, i sovint, en aprendre una paraula nova creu hom de sentir-la per tot arreu, i així fins al punt de que les noves paraules o contactes esborren als antics...

Poques societats he vist evolucionar tant en poc temps com la vàlaca, val a dir, la romanesa del sud, que al nord, l’influx austríac es va mantindre molt més. Al museu d’història de Bucarest pot veure un com a principis del segle XIX, vestia la gent a la turca. Estant com estaven sota dominació otomana, la gent, per prudència uns, per oportunisme altres, imita les gales de la classe dominant. Pocs decennis més tard, i en ple auge de la dominació de la cultura francesa, van tots més parisinament abillats que els mateixos habitants de la capital de dit país. Això que nosaltres diguem ser més papistes que el Papa, i que a la republicana França (els reis guillotinats, recordem-ho), diuen être plus royaliste que le roi, o siga ser més monàrquics que el mateix rei...

Aquesta moda d’imitació francesitzant va anar calant tant i tant en les classes benestants, tot i que de manera tan falsa com imperfecta, que un dels millors satiristes, sinó el millor de la història de les lletres romaneses, Ion Luca Caragiale, per burlar-se’n al respecte, escrivia un sketch en el qual pam dalt pam baix una dona trucava al metge alarmada perquè se li moria el seu home, que el tenia molt malaltet. El doctor, sense immutar-se ni –millor encara- desplaçar-se a visitar el malalt li pregunta a la senyora si el seu home seguia parlant francès, a la qual cosa, ella molt indignada li respon que bien sûr, en comptes de sigur, com es diu en romanès. Llavors el doctor li diu que tranquil·la que no té res, penja i segueix llegint plàcidament el diari a casa. Quan es senta en perill de mort, ja li eixirà la seua llengua materna i s’estarà de caralls...

Això que sembla comprensible per humà, no sempre és cert, ni ho és per molt temps... ¿Què haguera passat si al cap de moltes generacions de “teatre”, de parla imperfecta de la llengua de l’altre, la gent haguera acabat per reemplaçar la seua llengua materna per la del dominant? La mort lingüística pura i dura.

Vegem-ho amb un exemple. Un dia, farà uns quatre o cinc anys, passejava pel carrer Campos de Dénia i al meu davant passejava una colla de vells i al darrere una de xicons jòvens que probablement havien fet foja a l’institut. Un dels vells fumava un caliquenyo, i amb una ampla pulmonada i sense avisar ens va tapar a tots els de darrere en un fum tòxic de dimensions semblants al fong nuclear d’Hiroshima. Els jóvens van començar a escridassar coses del tipus “quina pelfa”, “socors”, “auxili” i alguna més semblant, mentre que el vell, a penes girant el cap va deixar caure “xiquillos, mecaguen’déu”. En un tres i no res el carrer era una festa i a les atapeïdes taules de les terrasses la gent reia i reia per les paraules del jovent i la reacció del vell.

Això va passar a Dénia, a La Marina, on la llengua encara és viva. ¿Hauria pogut passar igual, posem a València o Alacant? ¿Haguera comprés algú les xerrades dels joves o la rèplica del vell? Vet ahí que la trucada amb visita mèdica avortada per simples raons lingüístiques a Bucarest de l’sketch de Caragiale, podria haver deixat de tindre raó unes dècades més tard, si privats d’un estat propi, a la llarga, tota la societat haguera adoptat la llengua del nouvingut dominant.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 11 de novembre del 2014