Amb P de...

Diguem p i tots pensem en puta, sí o no? Diguem m i tots pensem..., i no caldrà seguir especificant. Ara, que amb p, també s’escriuen pare, professió o passió, per tractar tres camps semàntics diferents, i la mateixa cosa val per a la m que dóna per escriure mare (o mama) o milió. El signe lingüístic és, doncs, arbitrari, i un poema –de nou p- monorim amb p o amb al•literació o freqüent ús d’eixa lletra o de qualsevol altra, esdevindria de quasi impossible traducció a una altra llengua en que al mateix significant li corresponen altres sons.

És evident sí, però deixes caure una p o una m solta al mig d’una conversa i allà que van les rialletes tots entenent allò que volen entendre i no la munió de potencials coses que amb un mateix so es poden dir o escriure. Entrem llavors en la eterna discussió sobre si va ser primer l’ou o la gallina. Tal cosa, el pensament abstracte occidental, és vist des d’altres parts del món, com una simple pèrdua de temps que fa a molts preguntar-se cóm mai haurem pogut evolucionar tant els occidentals. Ser tan llestos per unes coses i tan faves per a altres.

Vegem-ho amb exemples, un recent estudi d’una universitat nordamericana, Arizona o Texas crec, no ho vaig apuntar en el seu moment, demostrava que la visió de la nuditat femenina provoca activitat –excitació- en determinades àrees del cervell. A qualsevol altre poble del planeta no occidental, val a dir, sense el recurs a la tecnologia occidental, no li calen tants romanços ni experiments universitaris ni monsergues; ho  saben i prou. Posa una dona nua al mig d’un espai públic poblat de mascles i el resultat és simplement animal en la més estricta aplicació del terme... Alguns pobles però, han sublimat dites coneixences. Per als semites, naixem culpables i només Déu és just i necessari. La salvació, el bé, únicament atributs seus a ser atorgats mitjançant clàusula de bon comportament.

Ara que a l’Occident som una societat laica, i molts segles i sang que ha costat aconseguir-ho i de manera imperfecta o parcial, està de moda execrar l’Islam per endarrerit i obscurantista. Els musulmans però, no fan més que dir al pa pa i al vi vi, sense necessitat d’experiments. Ells saben que les dones exciten als hòmens (o més pròpiament els hòmens són excitats per les dones), i conseqüentment, les comminen a anar tapades o a ocupar un lloc secundari en l’escalafó social a fi de no pertorbar la correcta gestió de la res pública amb les seues provocacions.

 Roma va caure debilitada per milions de persones que es van negar a empunyar les armes contra els invasors bàrbars germànics perquè allò implicava jurar fidelitat a l’emperador, divinitzat, mentre que ells eren cristians, val a dir estrictes monoteistes. Jurar fidelitat a l’emperador, a Roma, era com ser infidel a la teua parella, car ara es requeria ser monògam a més de en la vida pública, en la vida privada. El delicte, la transgressió de la llei, va passar a ser pecat, val a dir transgressió de la llei divina. El Dret Romà arraconat en favor dels llibres revelats a profetes. El teatre, la sàtira, proscrits, si es menjava o es bevia amb deler, era pecat de gola, si es fornicava no procreativament, era luxúria... Tot tenia que estar controlat per una autoritat central, una casta sacerdotal a la que ningú controlava. De l’Orient, les religions monoteistes arribaren per colonitzar a uns pobres bàrbars com nosaltres, nascuts allà a la fi occidental del continent europeu.

Anys i panys, llargs segles, mil•lennis de control mental sacerdotal i el poder efectiu de reis i noblesa al costat per ajudar-los a reprimir a foc i sang, foguera i espasa, qualsevol conculcació d’este sacrosant ordre sagrat. De França -d’on sinó?, va vindre la Il•lustració i d’Anglaterra, recordem-ho, la pèrfida Albió, la Revolució Industrial. Ara que, ací, valents i cabuts com ningú, ens vam resistir durant segles.  Com que la virtut no és eterna sinó més aviat fràgil, amb el temps vam caure també nosaltres en mans de governs progressistes i impius que van legalitzar l’avortament i les platges per a horror de la gent de bé, es van omplir de descarades amb les mamelles a l’aire.

Reconegueu que sou uns pecadors, que secretament gaudiu de la pornografia, que se vos estimula el cervell amb la contemplació de la nuditat com ara demostren els americans. Després, cerqueu la salvació en la confessió i sereu així eternament renovats, val a dir perdonats a l’espera de la propera transgressió. Així les coses, reconegueu que només  una institució i un partit vos poden salvar de l’infern.

¿Algú més vol qüestionar que el govern de Mariano Rajoy destine 11.000 milions d’euros –i ho heu llegit bé- anuals a l’Església Catòlica? ¿Què no veieu que és pel vostre bé, que algú tenia que esmenar els errors *liberals del passat, que la llibertat sense guies sempre fa mal?

Renegats, malparits, reconeixeu-ho de nou i sotmeteu-vos, sentiu p i penseu què...? 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 22 de novembre del 2014.

Postscriptum- curiosament, la dreta es declara ara liberal! El mort li diu al degollat qui t’ha fet eixe forat...