«No sabem el que tenim fins que ens ho lleven»



«No sabem el que tenim fins que ens ho lleven». Quantes voltes ens ha vingut al cap esta afirmació? De segur que milers de vegades. I més en els últims anys. Des què en 2008 començaren a evidenciar-se els símptomes de crisi, la ciutadania hem notat com les polítiques de retallades anaven desmantellant, a poc a poc però sense pausa, el que entenem que és el nostre estat de benestar.

L’altre dia, sense anar més lluny, a El Objectivo de La Sexta, una portaveu de Ayuda en Acción defensava que els Serveis Socials haurien de ser un dret. Tanmateix, si ens fixem en el desenvolupament que ha tingut la coneguda com a Llei de dependència, i els efectes que sobre ella ha tingut la crisi, podem pensar que l’anterior desig és ben difícil que puga arribar a ser una realitat. Però no és exactament d’això del que vull parlar, sinó fer un ràpid repàs pel que ha estat l’evolució de l’estat de benestar en els darrers 50 anys.

Ens hem de remuntar a la Revolució Industrial, al segle XVIII, per a veure el germen d’això que avui coneixem com estat del benestar. No és que abans no hi hagueren, però és, esta època, quan es fan visibles les desigualtats socials entre els treballadors i els empresaris el que van provocar la necessitat d’elaborar una sèrie de polítiques socials per a esmenar situacions com la sobreexplotació dels treballadors, la desocupació o la progressiva desigualtat de les rendes. Un segle més tard, a finals del XIX, el conservador alemany Bismark hi contribueix amb una legislació social.

Al segle XX, un punt d’inflexió per entendre l’estat del benestar és el final de la II Guerra Mundial. A partir d’este moment, són diversos els mecanismes que s’activen per a reconstruir Europa i evitar un conflicte similar. En la dècada dels 40 es crea l’Organització de les Nacions Unides (1945). Entre els seus propòsits, el desenvolupament i estímul del respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals sense discriminació. S’aprova la Declaració Universal de Drets Humans (1948). Aquesta Declaració significa que “els drets humans deixen de ser un assumpte purament intern, per a convertir-se en un tema d’interès i protecció col·lectiu, internacional” (Pereira, 2005).

En acabar la II Guerra Mundial, en la majoria de països occidentals van produir-se grans mobilitzacions ciutadanes, amb el protagonisme de les classes mitjana i obrera. Estes classes demanden a l’Estat una major protecció o la nacionalització dels sectors bàsics. La resposta va vindre amb unes polítiques de benestar que s’aplicaren amb l’extens convenciment que la intervenció estatal podia garantir un desenvolupament econòmic més sostingut que el resultant de la mera iniciativa individual.

En parlar dels orígens de l’estat del benestar s’ha de mencionar la política social iniciada a Gran Bretanya després de l’Informe Beveridge (1943). Dit Informe va contemplar la Llei de Seguretat Social que va establir subsidis per desocupació, malaltia, maternitat i jubilacions, finançades pels treballadors, les empreses i el Govern. Va crear el Sistema Nacional de Salut, amb atenció mèdica i tractaments gratuïts per a tot el món. El seu fil conductor va ser la lluita contra la misèria.

Cal sumar dos aportacions més al desenvolupament i consolidació de l’estat del benestar. Una de la mà de Keynes. Les seues propostes van justificar la intervenció pública per a dinamitzar la demanda i, per tant, l’economia. L’altra, el model de ciutadania social propugnat per Marshall.

Es pot veure, doncs, que l’estat del benestar el podem definir com el conjunt de mesures adoptades per l’Estat per a protegir la ciutadania contra aquells riscos front als quals el mercat no ofereix una cobertura ni eficient ni equitativa. L’objectiu: millorar les condicions de vida dels individus. La finalitat: assegurar uns mínims bàsics de protecció per tal d’evitar o superar determinades contingències com la pobresa o l’exclusió. Sobre esta base s’han desenvolupat diferents models d’estat de benestar.

Fins a la dècada dels 60, l’estat del benestar s’havia desenvolupat amb altes quotes de creixement, sobretot a l’Europa “capitalista”. No obstant, un seguit d’esdeveniments geopolítics a EEUU i a la pròpia Europa van començar a manifestar símptomes de fatiga econòmica i política, després de dues dècades de tranquil·litat.

Definitivament, el 1973 arriba a la seua fi un període de creixement sostingut iniciat amb la recuperació de postguerra. En eixe moment, les polítiques conservadores entren en acció. El seu focus d’atenció seran les polítiques de protecció i socials, per tant, l’afebliment de l’Estat. Per als conservadors, l’única manera de mantenir l’estat del benestar és augmentant la pressió fiscal.

Si els orígens de l’estat del benestar europeu el trobàvem a la legislació britànica, curiosament, el paradigma del retrocés de l’estat del benestar també el trobem al Regne Unit, fruit de les polítiques conservadores o “neoliberals”. El seu màxim exponent: Maraget Thatcher. La dama de ferro el 1979 i Ronald Reagan als Estats Units el 1980 van dur a terme la reestructuració del paper de l’estat sota la base que no existeixen interessos col·lectius, sinó únicament interessos individuals. A més, van erigir els mercats com a la millor manera d’organitzar la vida econòmica i social.

En la vida social, es produeix la pèrdua de poder de les meses de negociació, pròpies dels mercats laborals (Us sona?). En la part econòmica, el més significatiu fa referència a l’onada de privatitzacions de les grans empreses públiques tradicionals (una marejada que han viscut la majoria de països).

El desinterès pel foment de la inversió privada, de l’educació i de la inversió pública en infraestructures i serveis d’interès general, va desaccelerar en gran mesura la productivitat, entre d’altres efectes negatius de les polítiques conservadores. La conseqüència, el naixement del neokeynesianisme. Influent, sobretot, a partir de 1990. Akerlof, un dels seus principals representants, defensava raonables dosis d’intervenció estatal per engreixar els engranatges de l’economia.

Contràriament al que acabem d’exposar, el continent europeu en general (a excepció dels països satèl·lit del socialisme), es decantarà per la corrent neokeynesiana, pel proteccionisme de l’Estat, tot i que amb matisos. Els veiem:

·         El model conservador (Alemanya, França, Bèlgica, Àustria, Holanda, Finlàndia i Luxemburg). Es basa en la legitimitat de l’Estat per a proporcionar la integració social i el desenvolupament econòmic, ja que tant l’Estat com les institucions públiques intervenen en els processos socioeconòmics.  

·         El model mediterrani (Itàlia, Espanya, Grècia i Portugal). Ací l’estat del benestar s’ha desenvolupat, a excepció d’Itàlia, més tardament per les diferents dictadures a què han estat sotmesos. Presenta un alt nivell de legislació protectora de la desocupació, baix nivell de totes les prestacions socials i d’impostos, especialment de prestacions per pensions i impostos del treball.  

·         El model nòrdic (Dinamarca, Suècia i Noruega). Es podria dir que és el model òptim de l’estat del benestar. Presenta un alt nivell de totes les prestacions socials i impostos. Destaquen especialment educació, polítiques actives i impostos al consum. Noruega també presenta un alt nivell de prestacions en sanitat i incapacitat.

Els models que acabem d’enumerar han anat variant en els últims anys. La majoria d’ells, introduint les línies bàsiques que defensa el neoliberalisme i recolzant-se en la mínima intervenció de l’Estat. El resultat ha estat que els mercats laborals han esdevingut altament flexibilitzats, amb permanents entrades i eixides per part dels treballadors, amb major importància del treball a temps parcial i amb major pes de la coneguda com a “oferta secundària de treball”, que repercuteix, sobretot, en la dona.

L’atur estructural, que implica atur de llarga durada i amb poques possibilitats d’inserció laboral, ha cobrat una enorme importància. Ha crescut el nombre de treballadors que reben remuneracions molt baixes, inferiors al llindar de la pobresa. Paral·lelament, s’ha dut a terme una progressiva eliminació de les normes legals creades per al sosteniment dels ingressos en el treball i per a la prestació de subsidis elementalment rellevants. Tot un seguit de mesures que reflectixen l’aprimament de l’estat del benestar.

En els últims anys els governs han optat per polítiques liberalitzadores a causa dels seus ràpids efectes econòmics, és a dir, perquè permeten omplir la caixa ràpidament. Això pesa més que la comprovació que, els programes de l’estat del benestar que impliquen major inversió en capital humà, són els més efectius en termes del benestar que generen.

Tot indica, ja ho veieu, que l’estat del benestar s’aprima sense pausa. No obstant això, tenint en compte els diferents models que existeixen i no sent catastrofista, no es pot parlar d’una crisi total de l’estat del benestar. No podem oblidar que l’estat del benestar va nàixer amb una crisi (la destrucció d’Europa produïda per la II G.M.). Des d’aleshores les seues prestacions han anat pujant i baixant, sense desaparèixer. Esta nova crisi, el continuarà modificant, com les que vindran, però és difícil que el faça desaparèixer.

Cal tenir present, però, que els diferents governs i les seues polítiques són una part fonamental per al desenvolupament de l’estat del benestar i la tria dels governs està en mans de la ciutadania. Per tant, ha de ser la ciutadania qui evite que s’haja de tornar a pronunciar l’afirmació «no sabem el que tenim fins que ens ho lleven», sinó més bé la contrària. La ciutadania ha de fer seua la frase, «l’estat del benestar no és un problema: és la solució» (Navarro, 2009). 

Sara Garcia López

Bibliografia

Casassas, J. (coord.), Avilés, J., Casassas, D., Duarte, A., Pereira, J.C., Riera, S., Saz, I. (2005). La construcción del presente. El mundo desde 1848 hasta nuestros días. Barcelona: Ariel. 

Conde-Ruiz, J. I., Ocaña Orbis, C., i Pérez-Quiros, G.  (2007). “ Análisis cuantitativo del estado de bienestar en Europa: Modelos y resultados”. Fedea (Fundación de Estudios de Economía Aplicada).

Idoate, E., i Molina, V. (2008). “L’estat del benestar. Una aproximació conceptual i estadística”. Barcelona: Papers de Treball.

Rodríguez Cabrero, G. (1989).  Orígenes y evolución del Estado de Bienestar español en su perspectiva histórica. Una visión general. Madrid: Política y Sociedad.

 Barroso González, M., i Castro Vadillo, N.J. Estado del bienestar y crisis económica. Una revisión bibliográfica. Huelva: Universidad de Huelva.

Navarro, V., (2011). “El mantenimiento o desmantelamiento del estado del bienestar. El desplazamiento de los poderes de decisión hacia los “mercados” y el debilitamiento de la política”. Conferència en las XV Xornadas de Outono de Vigo.

Navarro, V. (2009). “El Estado del bienestar no es un problema: es la solución”. Publicat a Elplural.com

López Álvarez, C. (2009). “Replanteando el Estado de bienestar: la sanidad en Estados Unidos”. Publicat a la secció d’Internacional de Profesiones, nº121.

Papillón Olmedo, R. (2008). “El modelo nórdico”. Huelva: Revista de Economía Mundial

Draibe, S. i Riesco, M. (2006). Estado de bienestar, desarrollo económico y ciudadanía: algunas lecciones de la literatura contemporánea. México: Serie Estudios y perspectivas.

Bollero, D. (2012). “Amargo 70 aniversario del Estado de bienestar” publicat a la secció d’Internacional de Público.

Weber, M. (18ª edició, 2001. 1ª edició, 1969). La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Barcelona: Ediciones Península.