Llengua i Déu.

Històricament han cregut els pobles importants, o aquells que han arribat a tenir un gran aparell estatal, que res és casual, i que per tant, Déu està amb ells. En la seua extensió, han aixafat altres pobles, majorment minoritaris en principi per poblament i posteriorment discriminats per la seua alteritat i dominació, donant lloc així a la sinèrgia dual entre minoritari i minoritzat.

Vegem alguns exemples. Vicent Sanchis, a la seua recent obra Valencians encara, cinquanta anys després de Joan Fuster, guanyadora dels XXIII premi Carles Rahola d’assaig, diu:

“Al meu pare, cavaller de la ciutat de València, que em va dir que no pregava en valencià perquè Déu no l’entendria” (op.cit. Ed. Proa, pàg. 11, preàmbul).

A l’Alguer, mal que bé i amb no pocs entrebancs per part de la població sardòfona i la que propugna l’italià com a lingua franca, el català va sobrevisquent en boca d’uns quants voluntaristes com el pare Nughes, que un parell de voltes per setmana canta missa en “alguerès”, tenint com a resultat situacions com la que Guido Sari, al seu llibre El català de l’Alguer, una llengua en risc d’extinció, recull:

“Durant la celebració d’una de les dues misses que s’oficiaven a l’Alguer (...), una senyora, que va entrar a l’església quan la missa ja havia començat i que només després d’un minuts va adonar-se que no era en italià, va preguntar a qui tenia al seu , costat fent referència a la llengua que certament sentia com a estranya, si aquelles pregàries tenien la esperança de ser escoltades per Déu” (op.cit. Eds. La Busca, pàg. 57, línees 15-22).

Un poc més enllà, a l’Europa Oriental hui en dia majorment eslavòfona o de parla grega, també ocorren i han ocorregut situacions semblants. És ingenu pensar que només a la Europa Occidental s’ha parlat llatí perquè a la Europa Oriental amb capital a Constantinòpolis (actual Estambul turc), la llengua de la cancelleria i església era el grec. Això només inclou les classes dirigents. Les legions i colons romans, val a dir el poble baix, a banda dels substrats locals que es van romanitzar, parlaven llatí; val a dir van conservar el llatí o derivats romànics d’aquesta llengua com el romanès o el dàlmata,  mentre el poder no els hi va imposar un altra, i vet ací de nou “la mà de Déu”:

“Fanatic zelos, Kosma (...) spunea oamenilar ca trebuie sa se roage lui Dumnezeu numai in greaca, Dumnezeu foloseste aromana numai când vorbeste diavolului!” (Weigand, 1895: I, 146, recollit ací en l’obra col•lectiva Aromânii, istoria, limba destin, coordonada per Neagu Djuvara. Op.cit. Ed. HUMANITAS, pàg. 161, línees 25-28).

*Traducció- “fanàtic zelós, Kosma (...) deia a la gent que cal pregar-li a Déu només en grec, Déu utilitza l’aromanès només quan parla amb el dimoni/diable!”

Per aromanès entenem la llengua neollatina parlada als territoris al sud del Danubi car al nord hi trobem el romanès, llengua normalitzada amb un estat al darrere, Romania. Ambdues llengües estan tan íntimament relacionades que hi ha qui parla d’una com a dialecte de l’altra, tot i que molt probablement es tracte d’interacció mútua, a la qual cal afegir un mateix substrat comú, el llatí. Ara bé, el romanès com a tal, al nord del Danubi, on disposa d’un estat propi, no es troba amenaçat de desaparició, mentre que l’aromanès, repartit entre Bulgària, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Albània, es troba virtualment extint. Qui no vulga veure una relació causa-efecte entre la possessió d’un estat i la normalització lingüística, està accelerant el procés de pèrdua de la seua pròpia parla. La gent no és muda, naix amb la capacitat de comunicar, i acabarà fent-ho en la llengua que més senta o veja al seu voltant, que sol ser –casualment?- aquella que posseeix  major nombre de parlants i te al darrere un estat o institucions més poderoses.

Postscriptum- poc abans de la caiguda del Califat de Còrdova, un poeta, probablement Ibn Hazm, car cite de memòria, deia que a diferència de com sol ser habitual, el seu món, el seu regne, es desfeia pel centre en comptes de fer-ho per les vores com sol ser habitual. La observació és però acurada, atès que tant en el cas del valencià respecte del català o del alguerès i fins i tot de l’aromanès respecte del grec en els exemples citats, estem en els cas de llengües en situació perifèrica. El nostre perill és doblement evident perquè a banda de ser perifèria del català, arrisquem ser centre del castellà, la llengua que ja més sentim parlar al nostre voltant, a les nostres capitals, als nostres centres més poblats i/o poderosos.