La Unió Europea i Democràcia, conceptes antagònics?



L’altre dia escoltava un programa de La Tuerka, titulat “La izquierda ante la crisis del régimen”. Cap al final del programa es posa sobre la taula un tema cabdal (en el vídeo 1:09:30 min. aproximadament), com es pot controlar el poder a la UE. El debat més interessant és entre Juan López de Uralde, EQUO, i Iñigo Errejón, Podemos. La resta no diuen massa coses interessants, tòpics. Uralde diu que la UE és un projecte incomplet, i que cal aprofundir en la unió política per donar més pes a Europa en l’escena mundial, pes que ara té Alemanya. Iñigo conclou que cal construïr majories populars que conquerisquen estats i a partir d’ací construir noves relacions entre estats enfront de les elits (he fet un resum, més o menys del que diuen si voleu escoltar-ho les seves intervencions 1:15:50-1:20:00 aproximadament). 

Així doncs es planteja dues alternatives. La primera una Europa més democràtica, amb pèrdua de pes dels Estats, i més forta. L’altra una Europa on els Estats recuperen pes enfront de les elits econòmic-financeres, i construesquen relacions d’Estat a Estat. Per resumir, el debat és entre cedir més sobirania a la UE o que els Estats recuperen sobirania. La primera idea, cedir més sobirania a la UE, és un clàssic de l’esquerra, més aviat resulta sorprenent que les que Iñigo Errejón, un dels ideòlegs de Podemos, mantinga una posició que siga més propera a posicions de dreta o extrema dreta a Europa.

Ara bé, des de posicions d’esquerres, la construcció de la Unió Europea s’ha de fer amb més democràcia. De fet tots els programes polítics dels partits d’esquerra (IU, EQUO-Primavera Europea, Podemos) portaven als seus programes fer una Constitució europea, obrint un procés constituent amb participació ciutadana. Però és això possible? Poden fer una constitució europea els ciutadans? És possible un gran Estat democràtic?

Hi ha raons més que fundades per contestar No a totes aquestes preguntes. Jacques Rouseau a “El contracte social” posava de manifest “mientras más el Estado crece en población, más la libertad disminuye.” Si bé ell o feia en relació a la població i quota de poder de l'individu respecte a l’Estat minva, no deixa una observació que en el fons, crec, té raó. No en va, Rouseau deia que les formes de govern més convenients per a cada Estat anaven en funció del nombre d’habitants “el gobierno democrático conviene a los pequeños Estados, el aristocrático a los medianos y la monarquía a los grandes”. Com més gran és un Estat, com més població té, més s’allunyen els representats i els ciutadans. Això per no parlar que pràcticament s’impossibilita les formes de participació política directa, com la democràcia assembleària (ni que fos tan imperfecta com la d'Atenes al s. V a. C.) o democràcia líquida, com pretenen alguns grups hui en dia (Partido X).

No hi ha cap cas a la història d’Estat democràtic que abaste un gran territori i es regesca per principis democràtics. I si hi ha hagut cap, ha degenerat en oligocràcies. Les democràcies gregues acaben amb la unificació de Grècia per Alexandre, quan deixen de ser una petita Ciutat-Estat i posteriorment acaben conquerits per Roma. A Roma, mateixa, la república acaba quan es fa més extens el seu territori, i poc després, uns 40 anys, de conferir la ciutadania a la resta de pobles itàlics.

Hom pot dir que hui en dia està l’exemple dels Estats Units d’Amèrica. Però, realment podem considerar els EUA una democràcia? Jo crec que no. Tenen un sistema polític que en principi podria respondre a una democràcia representativa, però el poder no resideix al poble ni tan sols està en una aristocràcia política, el poder està en mans de les elits econòmic-financeres. Podem veure com es financen els candidats a les eleccions; podem parar atenció d’on provenen els assessors del President; podem mirar qui són congressistes i quines són les seues fortunes; tal vegada, també resulte interessant donar una ullada al seu Tribunal Suprem i veure quan fa que no dicten una sentència contra els interessos de les grans multinacionals; ... i podríem seguir mirant fins a l’infinit.

Ja que Juan López de Uralde parla de més Europa, mirem el programa de EQUO per a les europees. Proposen crear una Assemblea constituent per a redactar un text, Constitucional, curt. S’ha de formar una assemblea on estiguen tots representats “elegidas directamente por la ciudadanía europea, de forma paritaria, representando su diversidad ideológica y geográfica y que no pertenezcan a otra institución política de ámbito europeo.” A més s’obriria a la societat civil “a través de Ágoras territoriales periódicas, Ágoras ciudadanas en el Parlamento Europeo, Foros sectoriales y Asambleas y Herramientas online de democracia directa.” Tot això amb una població de 507.416.607 habitants, de 28 Estats, que parlen un muntó de llengües (més de 50 fàcil). No sembla una tasca fàcil, recollir totes les sensibilitats a un text curt, veritat? Clar a no ser que es diga, va la Declaració de Drets humans amb una miqueta de maquillatge i a córrer.

Amb la complexitat que suposa un super-Estat així, quina forma de Govern s’hauria d’establir que fora democràtica sense caure en més tecno-burocràtes? També podríem parlar de tot això que tant es parla: unió fiscal, unió bancaria, etc. Com pot la ciutadania tenir control sobre eixos temes? El mateix que sobre el Banc Central Europeu, cap ni un.

Jo cada dia estic més convençut: Més Europa és menys Democràcia. En el debat del qual vos parlava a l'inici, cada vegada estic més a prop de posicions com la de Iñigo Errejon. I em va alegrar escoltar que ell pensa com jo, o jo com ell, jo no sabia que ell pensava aixina. Ell posa en paraules el que per a mi és una intuïció.

Links relacionats:

El contrato social – Jacques Rouseau (PDF)

http://www.enxarxa.com/biblioteca/ROUSSEAU%20El%20Contrato%20Social.pdf

Partido X y la Democracia Líquida - Kaos en la Red.

http://kaosenlared.net/component/k2/43249-el-partido-x-y-la-democracia-l%C3%ADquida

Programa de EQUO

http://europa.partidoequo.es/programa/democracia-hacia-la-regeneracion-democratica-de-europa#1_1