El 1961, Billy Wilder, un dels més atalentats guionistes de Hollywood de
tots els temps, torna al Berlín de la Guerra
Freda
Tornem més a prop ara. Vora el 2011, em trobava jo al LIDL de Vic, i per
matar el temps a la cua d’eixida em vaig dedicar a llegir les etiquetes dels
productes de la persona que em precedia a la fila. Havia comprat aquesta persona
llet, pa i carn i... anem per pams, en un lloc de tanta producció làctica com
la comarca d’Osona, amb prats i vaques per tot arreu, la llet provenia de
Bavaria, a Alemanya. Un curiós i llarg passeget vaja, per un producte que també
es trobava allí mateix i de qualitat. La carn, en canvi, atès que on hi ha
vaques NO hi ha carn (*sic!), provenia només de la República Txeca.la República Txeca
Posteriorment, en un article
econòmic, vaig llegir que les peces dels cotxes fan hui en dia més quilòmetres
per separat que muntades juntes sobre el vehicle al que van destinades. Parlava
de Volkswagen i el seu conglomerat industrial que comprèn marques com ara
Skoda, Audi o la Seat
de Martorell, i és només un exemple que val per altres marques i no una
exclusiva de dita firma d’automoció. Les bieles siga de Volkswagen o Skoda, per
exemple, igual es produïen a una planta de Polònia, mentre que els càrters de
totes les marques es feien a Eslovàquia. Posteriorment es recarregava tot en camions
que les portaven a les plantes d’assemblatge final, des d’on mitjançant altres
camions, es redistribuïa el producte final, el cotxe, als diferents països on
aquest es venia. Roda i volta, les peces del cotxe que el comprador final
adquiria, havien fet més quilòmetres per separat, dels que probablement farien
mai amb el propietari. A qui, per la paga, se’l atabala amb publicitat per que
es canvie el cotxe cada certs –pocs- anys. Tot i que cal dir, que al comprador
se’l ajuda amb productes que es cauen a trossos al poc de temps. Un es
preguntarà cóm pot ser que els cotxes de hui en dia amb tots els avanços
tecnològics de les últimes dècades, duren menys que els antics, i la resposta
és que simplement estan dissenyats per durar menys. Això té un nom, i es diu
obsolescència programada tot i que clarament es podria qualificar d’estafa
manifesta.
El capitalisme és una entelèquia, una maquinació, una línia que ha de
presentar sempre avanços, considerats beneficis. El preu a pagar per l’avanç no
conta. Vegem-ho amb un exemple i amb una altra firma més de per ací ara. Si la Ford d’Almussafes presentara
un descens de vendes, es parlaria de desastre, de llocs de treball afectats i
altres. I sí, és cert, hi ha una correlació no sempre clara degut al treball
robòtic de les plantes entre la producció i la necessitat de mà d’obra. Jo
volia però detindre’m amb un altre aspecte, el de la presentació de beneficis,
i per això em valdré d’un exemple imaginari, maldestre però significatiu. I
reprenem la Ford
amb descens de ventes i, com per art de màgia, arriba un excèntric i li compra
posem, 10.000 cotxes d’una tacada, per llançar-los acte seguit al Port de
Dénia, per posar un altre exemple. La pol·lució al port o la interrupció del
tràfic marítim no contarien per a la
Ford , que presentaria tot d’una un increment en el seu
balanç... Com que Baleària, és una altra firma independent, a ells de patir ara
el descens en el seu balanç, i ja tornarà la jugada si pot, o li la farà a un
altre... Resultat final, balanç positiu. Balanç positiu tot bé, balanç negatiu
tot mal. No busquem tres peus al gat, el capitalisme és prosaic i va a la
recerca de beneficis i para de contar.
A la pel·lícula de Wilder, Berlín és significatiu perquè allí com en cap
altre lloc, dos models oposats, el capitalista i el comunista s’oposaven a pocs
metres de distància, val a dir l’amplada d’un mur. Després de moltes peripècies
agòniques o ridícules, el jove protagonista comunista exclama com perplex, si
tot allò, tot aquell patiment, tot
aquell desficaci, només per vendre Coca Cola, a la qual cosa el vell
capitalista replica que no, que no per vendre Coca Cola, sinó per la llibertat
de poder vendre, implicant la contraposició al model de producció planificada
estatista comunista. S’afegeix així al capitalisme la qualitat de representant
de la llibertat, cosa que farà exclamar a algun poeta posteriorment allò de
“llibertat, llibertat, quantes malifetes es cometen en el teu nom”. De la
llibertat al liberalisme i ja tenim la preponderància del capital sobre les persones,
benvinguts a la modernitat on es pot bloquejar el Port de Dénia amb cotxes i
passar per ser un acte positiu...
El comunisme ja és menystingut pels seus propis errors, Gulag i manca de
llibertats entre altres, que ja mereixen un estudi a part. El capitalisme
sembla però hui la única via vàlida: als setantes, una iconoclasta banda punk
de la més libèrrima ciutat californiana, San Francisco, els Dead Kennedys, va
canviar el motto americà de la moneda
nacional, el dòlar, que diu in God we
trust, per in Gold we trust...
No anaven errats tampoc quan cantaven allò d’efficiency and progress are ours once more, now that we’ve got the
nuclear bomb, is nice and clean and get things done... kill, kill, kill the
poor, kill, kill, kill the poor...
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada