dimarts, 23 de setembre del 2014

MARGARITA SE LLAMA MI AMOR [...] UNA CHICA, CHICA, CHICA PUM

Revisant textos de filosofia del S. XX, he fet una ràpida lectura d’alguns de Popper. En un d’ells, he pogut comprovar la influència del filòsof entre els cercles liberals anglesos i vienesos, cosa que desemboca en la política dels gloriosos anys dels conservadors anglosaxons. Margaret Thatcher, per exemple, va ser una de les personalitats en què el filòsof va influir amb major força, segurament per la seua formació científica i a causa del pes de les teories de Popper sobre la investigació. Cal recordar que, en l’època daurada del filòsof de la ciència, la política anglesa treballava en un laboratori.
Popper, vull pensar que creia allò que deia i Margaret, també. Ja no es pot dir el mateix dels nouvinguts que, bé siga Bush, bé siga Aznar, escoltaven repicar campanes sense saber d’on venien. Per molt s’ho vullgueren creure, una mica de crítica els haguera fet repensar-s’ho. De Reagan, no tinc ni idea perquè, segurament, influït pels seus propis pensadors, si que va poder crear feeling i punts d’encontre amb la Dama de Ferro. Tampoc m’interessa; la veritat siga dita.
Popper va proposar un mètode científic basat en la falsació i la refutació com a model vàlid per a la ciència social, i és en este punt on vull detindre’m unes línies. Qualsevol teoria ha de ser sotmesa a una dura crítica i, per poder ser considerada com a vàlida, l’ha de suportar, ve a dir el seu mètode. Si una teoria, per contra, no pot considerar-se falsa, automàticament deixa de poder ser admesa com a vertadera perquè no se li pot aplicar l’enfocament oposat i, per tant, no pot ser falsada. Realment, resulta entenedor, fins i tot per a un cap dur com jo.
Ara, anem a aplicar el mètode de Popper a alguna teoria posterior a Reagan i Thatcher ―segur que esteu pensant ara mateix en els seus pentinats impossibles. Per exemple, en els anys posteriors a la caiguda del mur, van aparéixer dos pensadors de rellevància per als anglosaxons de la branca neocon: Fukuyama i Huntington. No entraré a descriure les seues teories perquè són de sobra conegudes o, si es dóna el cas, les podeu recordar en els seus articles, molt més concisos. Bush i Aznar se’ls creien i els tenien com a referents. A més, els seus perruquers eren de pena. Blair és altra cosa...
Tant Fukuyama com Huntington tenien teories basades en l’evolució històrica. Tant Bush com Aznar eren considerats els hereus polítics de Thatcher i Reagan, o siga, els nous liberals. Popper no haguera admés una teoria basada en la història com a vàlida perquè, precisament, una gran part de la seua investigació es trobava vinculada a desmuntar l’historicisme. En el fons de les qüestions, no cal ni entrar perquè el mètode, o siga, el procediment emprat per Fukuyama i per Huntington no és prou rigorós per a ser considerat com a vàlid; la història no li val a Popper: assabenteu-vos ja!


Salvador Sendra Perelló

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Temps enrere els conservadors tenien ideologia, els seus hereus pero', els neocons ni la tenen ni la volen tindre, 'es m'es, la veuen com una r'emora del passat... El que si' que no volen deixar de tindre 'es el poder a les seves mans. Dit aixo', igual que a Popper no li interessa la Hist'oria, als neocons no els interessa la rao', la just'icia i altres bajanades semblants...

Salvador Sendra ha dit...

Tindran raó amb això que "les segones parts mai són bones"? Possiblement sí perquè els qui entenen de cine (jo no en tinc ni idea) diuen que "El padrino II" és altra cosa: val la pena. Amb esta afirmació es pot pensar que els mafiosos milloren, tot i que els ideals decaiguen.

Salvador Sendra ha dit...

Uffff... No m'he enrecordat de firmar l'article!!

Fem Diblogacions. ha dit...

Ja està firmat. Fixeu-vos de firmar els articles que jo copie i pegue directament.

Pausa ha dit...

Dons a vore si vas al cine...será "d'alló més" lleguirT la crítica!!