LLADRES DE TEMPS

L’any 1974 es va publicar Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. L’argument d’esta novel·la infantil radica en el poder d’una xiqueta, d’entre 8 i 12 anys, sobre un exèrcit d’homes grisos que tenen com a objectiu furtar el temps de les persones adultes. El temps robat els permet viure i reproduir-se. El seu avanç, silenciós i constant, aboca la ciutat a la indiferència, la monotonia i a la submissió inconscient de les persones als dictats invisibles dels freds homes de gris.

Les persones adultes de Momo cedixen als arguments irrefutables dels homes de gris construïts amb una precisió esfereïdora de xifres; amb promeses de devolució del temps, amb suculents interessos, en passar cinc any de la signatura del contracte. Podríem afirmar que les persones cedixen, lliurement, a les propostes dels homes de gris. Però, si és així, per què els lladres de temps, esborren la conversa prèvia a la signatura del contracte? Si esborren de les ments humanes qualsevol rastre de la seua presència, a què tenen por si el tracte és tan beneficiós per a uns i per a altres?

Des de 2009 (un any després de la caiguda de Lehman Brothers, desencadenant de la crisi financera mundial) moltes caixes i bancs de l’Estat espanyol van actuar com si d’homes grisos es tractés. La conjuntura de crisi demanava a crits un augment de capital. La fórmula? Col·locar participacions preferents, deute subordinat i d’altres productes d’alt risc. A qui? Als seus inversors minoristes. Per què? Perquè no demanen tan de rendiment com els experts financers o els inversors institucionals. El pla estava en marxa. La banca va emetre estos productes d’alt risc per un valor superior als 12.000 milions d’euros.

Més de 300.000 persones van caure en les  xarxes dels directors de banca i dels seus treballadors. Les captivaven garantint-los una alta rendibilitat i l’oportunitat de recuperar el seu capital quan volgueren. A diferència dels homes de gris de Momo, la promesa venia dels seus banquers de confiança, dels que fins aleshores tan bé les havien aconsellades. Per què no anaven a fiar-se’n? En este cas, com en el de les persones adultes de Momo, escollien signar lliurement el contracte.

La realitat va ser, però, que la lletra menuda dels contractes signats, aquella que mai els van explicar els càrrecs responsables de les seues oficines de confiança, no els permetia recuperar els diners quan volgueren. Ben al contrari; si ho feien s’exposaven a perdre una gran quantitat del capital aportat en productes que s’escapaven dels seus coneixements financers.

L’any 1748 es publicava a França L'esprit des lois de Montesquieu. En ell, l’il·lustrat va establir tot un règim de llibertat en què no entrarem perquè no és lloc, ni l’espai ho permet. Ens fixarem en la idea que es desprèn de la llibertat política en relació al ciutadà. Esta consistia en la seguretat personal que l’individu experimenta a l’abric de les lleis i d’una Constitució que, entre d’altres coses, assenyale límits precisos a l’acció del govern (Aguilar, 2003).

En el cas que ens ocupa no ha estat el Govern ni les autoritats financeres, els qui han defensat les persones estafades amb els productes d’alt risc. Han estat les lleis, els tribunals, els que com si d’un degoteig es tractés, estan dictant sentències favorables a la recuperació del capital dels afectats.

El Govern, però, ha utilitzat la crisi del deute sobrevinguda a partir de 2009 per salvar les entitats financeres. Entre 2009 i 2012 el Tribunal de Comptes ha xifrat en 108.000 milions d’euros els diners públics injectats a la banca, un 77% més del que va anunciar el Banc d’Espanya. L’objectiu: rescatar el sistema financer espanyol. Este rescat, però, no ha servit perquè els inversors minoristes recuperaren el 100% del seu capital sense passar pels jutjats.

La llibertat és molt relativa. Momo va aconseguir lliurar la ciutadania del jou dels homes de gris, aquells que apreciaven el temps com les sangoneres aprecien la sang. Ho va fer perquè els homes i les dones no es van lliurar dels seus paràsits per ells mateix. Les qualitats de Momo, una xiqueta que sabia escoltar i que transmetia imaginació a qui estava amb ella, li van infondre valentia  per emprendre el perillós repte de salvar la ciutadania de l’esclavatge del temps mecànic.

Stuart Mill defensa que «el único objeto, que autoriza a los hombres, individual o colectivamente, a turbar la libertad de acción de cualquiera de sus semejantes, es la propia defensa». Si unim esta idea a la ressenyada anteriorment de l’Esprit de les lois de Montesquieu, podem extraure que el canvi de rumb de moltes qüestions que ens afecten i ens perjudiquen està a les nostres mans. Per exemple, que la justícia torne a ser gratuïta. La tria és cosa nostra; Momo és ficció.

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Aguilar, E. (2003): “La libertad política de Montesquieu: su significado” en Filosofía política contemporánea. Controversias sobre civilización, imperio y ciudadanía. Font CLASCO

Ende, M. (1974): Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. Madrid, Alfaguara

Montesquieu (1ª ed. 1748 - 1906, edició de Librería General de Victoriano Suárez): El espíritu de las leyes. Madrid (p. 272)

Stuart Mill, J. (1ª ed. 1859) Sobre la libertad. Madrid, Aguilar. Col·lecció Tecnos. (p. 32)