dissabte, 13 de setembre del 2014

DIVAN O CATRET?

A poc de llegir Freud, t’adones que el seu pensament gira sempre al voltant del no. Segurament, la relació entre la privació i la psicoanàlisi que practicava era a causa de la seua arrel jueva. Ell no amagava el lligam hebreu quan analitzava el Moisés de Michelangelo o en les magistrals descripcions de Tòtem i tabú sobre el per què de la cabra, del corder, del xai o del cabró.
Però, què haguera passat si el no haguera continuat sent un ? En primer lloc, segur que la vida del més enllà haguera hagut de mantenir-se en el més ençà. Eixes coses de què hom  es priva amb la finalitat d’obtenir-ne d’altres més intenses i infinites, després de mort, en l’època del no tenien sentit i les persones actuaven d’acord amb el present o, si més no, amb la referència d’una vida breu però intensa.
La idea d’una espècie humana lligada a la conservació ―amb el sentit més ample de la paraula― sembla que s’inicia amb el neolític. El magatzematge de queviures i la gestió dels recursos sempre han estat lligats al temple, i això és sabut per qualsevol arqueòleg perquè, una volta localitzat el lloc de culte, sap que, al costat, hi ha el rebost; i a l’inrevés. El temple i el poder, el poder i els queviures, el temple, el poder i el conservadorisme...
Les societats caçadores-recol·lectores són altra cosa: ni temples, ni magatzems, ni estructura de poder, ni més enllà. El , per tant, es troba lligat al més ençà, als poblats reduïts, possiblement nòmades o molt respectuosos amb el medi perquè, simplement, l’acumulació no els val per a res. Societats sense massa tabús i sense gaires pors, on el pes de la vida és el que és, i el de la mort, també. Les ànimes romanen entre els vius perquè no tenen un lloc millor on anar, bé assimilades per animals, bé per plantes, bé lliures en l’aire.
El bressol de la cultura és, per tant, el bressol de la civilització, i civilització és sinònim de negació, siga quin siga el tòtem, el déu, la deessa o el tractat de psicoanàlisi de referència. I això significa que Freud, com a persona ambiciosa que era, va transformar la seua arrel jueva en una nova explicació, amb aparença d’atea i intencions interculturals, que ens hem estat empassant uns i altres fent d’Abraham i Moisés els referents mundials de la psicoanàlisi més laica i, de la Torà i l’Antic Testament, els manuals de major pes a la matèria.



Salvador Sendra Perelló

2 comentaris:

Anònim ha dit...


Per al cas de Freud com per al de tanta gent cal entendre els condicionants personals. Freud m'es que ser jueu havia arribat a ser-ho com a reaccio' a la mondanitat de la societat vienesa on ell havia triomfat. Quan de jove, desconegut, volia 'esser assimilat i no pensava en si mateix com a jueu. Vell, ja de tornada de la flama ef'imera de la gl'oria, gira l'esguard enrere cap a la seva cultura i descobreix grans coses com ara la estratificacio' social. No podia ser d'altra manera, en un medi 'arid i hostil com el de l'Orient Mitja', nom'es les societats segmentades per usos podien triomfar i m'es en el cas de la jueva, que encerclada entre els m'es poderosos egipcis i babilonis, damunt, es va veure obligada a recloure's sobre ella mateixa.

Salvador Sendra ha dit...

Hi ha un llibre de Michel Onfray, que ara no recorde, que desmunta Freud comparant cada publicació que fa amb la seua biografia. Jo preferisc no llegir-lo...