diumenge, 31 d’agost de 2014

L’ELIXIR DE L’ETERNA JOVENTUT

 
Abans de seguir llegint estes línies, el lector ha de saber que, el que ve al darrere, li pot canviar la vida. Ho publique després de molts anys d’investigacions i lectures però ―i açò és molt important― desconec encara si hi ha contraindicacions. De moment, ja us anticipe que heu de prescindir de tota mesura a l’hora d’administrar el sèrum.
Fa anys ―molts anys―, llegint Oscar Wilde, em vaig adonar que, en un dels seus llibres, encarava un dels grans problemes de la humanitat. Wilde, però, no va entendre que la solució era molt més senzilla d’allò que proposava des del més enllà. Esta lectura em va marcar com, supose, ho ha fet amb qui s’hi ha endinsat. La solució al problema de la joventut eterna, però, no es resol... No obstant això, el cas dels dandys sí que té un fascinant estudi de Camus del qual ja parlarem, si Satanàs vol, més endavant.
L’eterna joventut s’ha de tractar com una totalitat ―per això és eterna― composta per realitats molt més fragmentades o, el que s’entén en el cas contrari, moltes realitats fraccionades sumen una totalitat que dóna nom i explica l’adició. L’elixir és simple: es tracta de la capacitat per enganyar-se, refer-se de l’engany i, al poc de temps, tornar-se a enganyar. Només els jóvens,  els adolescents i els bojos tenen eixa habilitat de llaçar-se a la piscina sense vore si hi ha aigua, si se sap nadar o, si és el cas, si hi ha escaleta per eixir.
Qui no ha passat per este procés, no ha sigut jove! Amb l’edat, ens tornem cauts i mal pensats. Abans d’entrar, ja estem mirant l’eixida. La vida resulta un cementeri d’elefants per aquell que no ha tingut mai la capacitat per a l’errada i per a refer-se’n. Viure en la mateixa errada, al llarg de tota la vida, tampoc val perquè eixe és, precisament, el cas més normal entre els vells humans. S’ha de canviar de mentida, constantment!
L’aventura, allò desconegut, el risc, els instints... Moltes coses hi ha que ens empenten cap a eixa totalitat de l’eterna joventut de què ara coneixem l’essència. La família, el socialisme, els diners, la moral... Moltes coses hi ha que ens allunyen de l’essència de joventut; eterna, això sí, perquè eixos significats i eixos comportaments són, per saecula saeculorum, mentre duren. Podem fraccionar-la en dosis controlades i teràpies per superar-les però esta mesura esdevé un senyal evident de vellesa per part de l’usuari.
Les contraindicacions, com he escrit a l’inici, no les conec perquè mai m’he preocupat de buscar-les. Personalment, em fan pensar que s’ha de mirar la piscina, vore si té escala, fer un curset de natació... Ara ja sabeu el final de la història ―perquè sou persones intel·ligents. Buscar les contraindicacions, o la lletra menuda, no és compatible amb eixa essència tan desitjada!
 
Salvador Sendra Perelló

dissabte, 30 d’agost de 2014

R-TV: Els fonaments polítics de Podemos o perquè Podemos es menjarà Compromís.

Hui no porte un vídeo, sinó un arxiu d’audio que em van passar. Molt interessant. M’he cansat d’escriure que Podemos tenen una estratègia, que tenen fonaments i pensaments fondos. A vegades he parlat de Gramsci, he compartit articles on es parla de la influència de Laclau en Podemos, etc. En aquest arxiu es fa una anàlisi de quin pensament hi ha darrere de Podemos. Així, mentre ells seguint a Laclau tracten d'integrar tots els moviments i grups socials descontents amb la política actual, altres partits com Compromís, que desconeixen a Laclau, no saben de què va ni Podemos ni tenen per tant una estratègia.
 
 

divendres, 29 d’agost de 2014

La usura i mort de la lectura.

l
Al 1953, durant la fase més dura de la persecució duta a terme pel senador republicà Joseph Mc Carthy contra allò que es consideraven activitats antinordamericanes, Ray Bradbury publicà una novel·la, Farenheit 451, en la qual justament qui devia protegir del foc, val a dir els bombers, encenien fogueres. No qualsevol tipus de fogueres sinó fogueres de llibres. Qualsevol ciutadà de bé era encoratjat a denunciar al seu veí delinqüent per lector. Valga aquesta obra com a al·legoria dels perills de la cultura i com un poble àvid de coneixences, es passa sota mà llibres prohibits ignorant la voluntat dels que manen de que romanguen en la ignorància. Ara, això implica d’entrada que la gent vol saber, malgrat tot i per damunt de tot, la gent vol saber. Es podria extrapolar a hui en dia? Val per al País Valencià d’ací i ara? Per a la resta de l’estat espanyol o en general arreu del món en l’actualitat? 
 
Prou de teoria vejam-ho amb fets. Dia 11 d’agost del 2014, nou hores del matí a Dénia, autobús de gom a gom per període estival, 64 places de 64, totes ocupades. Línia Dénia - Gijón i moltes hores de carretera al davant. Puc comprovar com puja i baixa gent a les estacions intermèdies però que ningú -repetim ningú- llegeix. Tots consulten febrilment els seus telèfons de nova generació. La companyia oferta diaris, dos, l’As de premsa esportiva i l’Información d’Alacant, en castellà tot i que ara no toca tocar eixe tema. Hi ha un feix d’ells al davant del conductor, i la major part hi resten allí, virginals, ni tan sols fullejats. De premsa seriosa res, llevat de l’exemplar únic d’algú que no compta per ser jutge i part. Probable explicació, la manca de qualitat; la primera plana de l’Información porta que una octogenària de Madrid inaugura ella en solitari la llançadora-bus de Villena a Benidorm que li estalvia a la gent el tindre que arribar a Alacant ciutat, per després continuar cap al “rovellet de l’ou” del turisme valencià... Bé s’entén que es tracta d’un soporífer estiu on no passa res, un avió civil bombardejat a Ucraïna (estan bojos eixos russos), alguns centenars a la espera de milers de palestins morts en la enèsima acció punitiva israeliana (encara tenen poc els moros aquells) o la pandèmia de l’èbola desbocada per Àfrica (pobrets negrets), etc. Vistes les coses, com pel món no passa res, una persona ocupant en solitari una nova línia de transport recentment oberta merita la primera plana, és evident. 
 
Dia següent, línia Valladolid – León, cap nou lector, ni mig ni cap com el capellà que ja no canta de la cançó infantil. Finalment, dies més tard, de Saragossa a Gandia, algú finalment llegeix. Es tracta d’un bestseller, val a dir del producte altament promocionat d’una potent distribuïdora. Traguem comptes, durant vora una setmana vaig anar agafant un total de cinc línies diferents, totes plenes, i posem amb una mitjana de seixanta places per autobús. Això fa tres-centes persones i un lector, un lector influït per publicitat. No cal doncs parlar de la usura i mort de la lectura?  
 
En la novel·la de Bradbury, flattering indeed, de manera sorprenent i positiva el poble vol aprendre mentre que ací sembla que hem volgut desaprendre sense haver però mai arribat a saber. Que cada qual en traga les seues pròpies conseqüències. 
 

Lluís Alemany Giner

dimecres, 27 d’agost de 2014

SEXE AMB PARACAIGUDES

Diuen que no hi ha activitats de risc sinó que allò que les fa perilloses és practicar-les sense prendre les mesures oportunes. Hom podria nadar entre taurons si estos estigueren mellats o si ho férem amb un vestit de metall. La seguretat que prenem ens protegix però sabem que el risc té el seu atractiu... Les dents dels taurons i el banyador de palmeres són fonamentals per a gaudir de veres de l’emoció.
Podem pecar, també, d’ignorància i fiar-nos dels polítics que ens parlen d’economia sense tindre ni la més remota idea. Podem creure que els jutges, els fiscals i els registradors de la propietat són liberals, quan les seues faenes són el més oposat que hi ha al liberalisme. Totes elles estan protegides per llei i els seus llocs de treball, garantits de per vida. I ara ens estan governant eixes personetes que, en el judici més positiu que els podem fer, direm que no saben on estan.
Farem l’exercici, però, de creure’ns el seu liberalisme, val? Ara que ja ens l’hem cregut, hem de pensar si posaríem un llop cuidant el ramat. Doncs això és precisament el que fa un liberal al govern d’un estat: menjar-se’l. Hem de recordar que la base del liberalisme és l’individu, primer, i aprimar l’estat per aconseguir més llibertat, segon. Ara ja podem endevinar el que farà un liberal que ostente un càrrec públic; tot el contrari del que hauria de fer.
Un jutge tampoc pot ser liberal perquè eixe corrent, en el fons, busca eliminar les lleis, ja que són els límits que coarten l’individu. Un liberal no deu ser ministre, ni president, perquè el seu pensament, en el fons, voldria eliminar l’estat o, en el millor dels casos, aprimar-lo fins a l’anorèxia. Una volta anorèxic, difícilment podrà ingerir més i, si ho fa, possiblement vomite. I, en ambdós casos, les accions que poden executar segurament estaran guiades per allò que són en realitat i no per allò a què es dediquen. S’ha demostrat sobradament la incongruència del càrrec, o de la professió.
A nosaltres ens agraden les activitats de risc però som gent de judici. Per esta raó, abans de realitzar-ne cap, com per exemple, anar a votar, ens deixem assessorar per estos rigorosos professionals i amb tanta credibilitat ―recordeu que ens ho hem cregut unes línies més amunt. Ells ens guien i ens diuen que si hem de fer l’amor amb moltes persones,  hem d’usar el paracaigudes. D’altra banda, ens aconsellen que, si hem de saltar des d’un avió, ho fem amb preservatiu. O el que és el mateix: en el cas de la política, ens diran que l’Estat funciona millor aprimant-lo o que hi ha massa lleis quan, en realitat, estan fent-ne i refent-ne a tota hora.
Després de la reflexió, hem observat que estes personetes necessiten d’un divan i de molta ―moltíssima― paciència perquè, en el fons, no crec que actuen amb mala fe. Sincerament, pense que no hi ha res més a traure perquè el seu problema és real i de difícil solució. Respecte a nosaltres, si volem botar d’un avió amb un condó col·locat on ens dóna la gana, ho podem fer, però millor si som sabedors de les conseqüències. Ara bé, no em digueu que no sona bé això de follar amb paracaigudes?

Salvador Sendra Perelló.

dimarts, 26 d’agost de 2014

Miscel•lània: pensaments despensants (3).

L’altre dia eixia als mitjans de (des)informació una notícia on es deia que cada vegada som menys intel·ligents. Pareix que dècades enrere es va arribar al màxim d’intel·ligència i ara anem cap enrere. Com això no pot ser fruit de l’evolució, no és per tant una qüestió genètica, només cap a una explicació: és un tema d’educació. El cervell es desenvolupa si el treballes, ja que això fa que es creen sinapsi, és a dir, unions de neurones. La degradació de l’educació, el fet de no llegir, el no fer treballar el cervell, fa que hi haja menys sinapsi, per això la gent és menys intel·ligent i passa en poc temps.
*****
Resulta curiós com El País es posa contra Podemos. A un article d’opinió titulat “¿Es Podemos una alternativa para la izquierda?”, ataquen les propostes de Podemos en matèria econòmica, concloent que eixes polítiques “perjudicarían a los pobres, a los parados y a las pequeñas y medianas empresas”. En l’article es defensa la reforma laboral del PP, que cal pagar el deute, la reforma de les pensions, que hi ha que deixar que el BCE siga un banc independent del control polític i en mans de “expertes” de Goldman Sachs. És a dir, es defensen les polítiques neoliberals com a bones per als pobres, parats i les pimes. El que resulta més curiós és que no ataquen a Equo, IU, Compromís, ni altres partits d’esquerres que defensen el mateix que Podemos. Dues conclusions: els amos d’El País –entre ells Bankia, La Caixa, Santander, HSBC- no els fa gràcia Podemos ni les polítiques econòmiques que proposen per això els ataquen, i com excusa gasten els pobres, parats i pimes, quan el que ha fotut a aquests grups són les polítiques econòmiques neoliberals que rescaten bancs i enfonsen a la gent; en segon lloc, ataquen a ells i no la resta de partits d’esquerres perquè creuen, i saben, que Podemos sí que és una amenaça per a ells.
*****
Una xica denúncia que ha sigut violada per cinc xics a Màlaga. La jutge obri una investigació, veu les proves, especialment un vídeo que s’havia gravat en el mòbil, i conclou que la relació era consentida. Una caterva de feministes i progres s’han posat a atacar a la jutge. Pareix que els xics sent innocents han de ser linxats pel fet d’haver sigut denunciats. Como si les dones no mentiren mai. Passa el mateix quan dius que moltíssimes de les denúncies per violència de gènere són falses. Et diuen masclista. A mi em sembla que hi ha feministes que són com els del PP. Els de PP desitgen que ETA mate per a poder dir que dolents són ells i que bons nosaltres, les feministes desitgen que hi haja moltes dones maltractades i violades així poden seguir amb la seua croada anti-masclista. S'ha de perseguir els maltractaments a les dones i les violacions, per descomptat, però cal tenir en compte que hi ha dones que denúncien falsament. Axiò també cal perseguir-ho, tant com els maltractes i les violacions. Les dones no són totes bones per naturalesa ni els homes dolents. Hi ha fills de puta i filles de puta, a parts iguals.

R-TV: El deute que ens ofega.

Debtocracy (Deutecràcia) és un documental que respasa el que ha passat a Grècia amb el deute, amb la Troika i la intervenció. Però no només busca el que ha passat també tracta d'aportar solucions. És un documental fet per dos periodistes grecs, Katerina Kitidi y Ari Hatzistefanou, i distribuit lliurement per la red. És un documental de referència per als moviments socials. El documental és en grec amb subtituls en espanyol. Val molt la pena.
 
 

diumenge, 24 d’agost de 2014

Miscel•lània: pensaments despensants (2).

Els de l’Estat Islàmic de Irak i Síria (ISIS), crucifiquen cristians, violen dones i xiquetes. Un amic em diu que li estranya el silenci des de l’esquerra front les massacres de cristians. Supose que s’aplica allò de “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, donat que l’ISIS són enemics dels Estats Units d’Amèrica (UEA), i l’esquerra europea sol ser bastant anti-ianqui, es veu a l’ISIS com un “aliat”. Les carnisseries contra cristians? Són cristians, què més dona.
*****
De sobte ha desaparegut de la premsa la Gürtel i els ERO i cursos de formació de l’Andalusia. L’últim favor de Pujol al PP i al P$x€. Un home d’Estat.
*****
Els fets a Ferguson (EUA), l’estat d’alarma i el que hagen enviat al Guàrdia Nacional, em fa recordar que The New York times portava una notícia fa poc sobre la creixent militarització de la Policia als EUA. Per una altra banda, he llegit que un comité d’experts en seguretat de la UE demana que es faça servir l’exèrcit per reprimir manifestacions als països membres. A mi em fa pudor. De què va tot açò?
*****
Una notícia a Rusian Today, diu que una de les fonts de finançament de ISIS és la venda de petroli als pous que ells controlen. Unes quantes preguntes per si hom troba respostes: Qui compra el petroli a l’ISIS? Quan Bolívia va amenaçar d’expropiar les petrolieres que no renegociaren amb ells, es deia que no podrien treure petroli sense la tecnologia d’aquestes empreses, ergo, quines empreses estan traient el petroli per a ISIS? Hi ha un mercat negre de petroli? Qui compra al mercat negre si per fer gasolina i derivats del petroli cal ús d’alta tecnologia? A mi em sembla que sense que els aiden les grans petrolieres, sense elles no poden finançar-se.
*****
3.000 jihadistes occidentals a l’ISIS. Hom haurà d’analitzar perquè passa aquest fenomen. Si viure a les democràcies occidentals és el millor que pot li pot passar a un Ser humà, perquè anar-se’n a matar? Perquè les xiquetes de Ceuta volen anar a ser les putes de jihadistes? A cas els Estats occidentals no proporcionen tot el que una persona pot desitjar? Què millor que viure amb una societat de consum? On pots comprar tablets, smartphones, i mil coses més inútils per sentir-te feliç. Pobres desgraciats.
*****
Ara, que ja no est pot xuclar del pot, ara que s’enyora allò que és “Gone with the wind”, ara que incapaços de valdre's per ells mateixos, els empresaris reclamen més infraestructures, la infrafinanciació o el Corredor Mediterrani. Anys han estat fent palmes als Governs de la “Generalidad Valenciana” i de Madrid. Clar a les hores tenien un tros de pastís que endur-se a la boca o en el pitjor dels casos un os que li sobrava Fomento de Contratas y Construcciones, ACS..., fins i tot, hi havia un “boludo” presidint el Real Madrid, aleshores els catalans eren el dimoni emplomat i el Corredor Mediterrani una treta pancatalanista. Però ara ja no xuclen, la mamella no raja i els mamons no mamen. Compromís els fa la pilota, sense saber, o fent que no saben, que ells acabaran botant en mans d’ells.
 
*****
 
No entendré mai perquè quan es proposa una reflexió, un tema damunt la taula per debatre, sempre apareixen imbècils que en compte de donar un argument insulten. Lo millor de tot és que insulten en nom de la democràcia, per defendre plantejaments democràtics. Ja sé que són imbècils, que són del rotllo, seguits per masses per ser músics i tal... amb aires de polítics del rotllo i tot això... però em toca els collons que el primer recurs siga l'insult. Si ells tenen que ser l'alternativa al PP, quina diferència hi ha? Hi ha un cosa pitjor que un imbècil, és un imbècil analfabet funcional i amb aires de prohom.



Oskar "Rabosa".


dissabte, 23 d’agost de 2014

Miscel•lània: pensaments despensants.

Òbric una sèrie anomenada miscel·lània, on penjaré pensaments escrits ràpidament, sense pensar, per això els anomene "pensaments despensats", encara que haguera sigut més encertat anomenarlos "malpensats", però aquesta paraula és massa polisèmica. Allunyat de les reflexions, igual poden ser xorrades, parides que pensades. S’escriuran quan em passen pel cap, es publicaran quan hi haja unes quantes que òmpliguen un full o full i mig. Com sempre, esteu convidats a comentar. La imatge que il·luste cada post serà un quadre d'algun pintor que tinga relació amb algun tema o no.

*****

Cada vegada que sent que diuen “he vist a la tele”, “he sentit a la tele”, “a la tele fan”… em donen ganes de cridar: APAGA LA PUTA TELE! No ho faig perquè em prendran com un sonat.

*****

Parlant de la Tele: no he sentit dir a ningú que trobe a faltar la programació de Canal 9. Serà que a ningú li ha deixat un buit existencial?
*****
Per cert, una pel·lícula sobre la TV vos deixe el discurs final, si vos fa pensar i pegar-li una patada a la TV, potser hi haja un futur amb gent lliure.

*****
Ja tot el món dona per suposat que els assassins de l’ISIS, Estat Islàmic de Irak i Síria, han sigut finançats pels Estats Units. I què, no passa res, els ianquis fan la seua feina en benefici de la Humanitat. És l’excepcionalisme americà.
*****
Resulta que m'ha donat per llegir "La teoria general de l'ocupació, l'interés i els diners" de J.M. Keynes. La veritat és que m'està costant molt entendre-la. Jo pensava que és la manca de formació econòmica i de intel·ligència. Avance molt a poc a poc, i ho alterne amb altres lectures. Cada vegada que li dedique una estona, em passe més temps googlejant conceptes que realment llegint el text. Total que ho alterne amb una altra obra d’un altre economista, entre altres coses, "Els Diners" de Galbraith, i mireu que diu Galbraith de l'obra magna de Keynes:

Es una obra profundamente oscura, mal escrita y publicada prematuramente. Todos los economistas dicen que la han leído. Solo lo han hecho un puñado de ellos. Los demás sienten el secreto remordimiento de que nunca lo harán. Parte de su influencia se debió a que era incomprensible.

Bé, almenys veig que no sóc tan estúpid com començava pensar.


Oskar "Rabosa".

R-TV: Els empresaris catalans i la independència.

 

Des de Madrid, tan preocupats com són ells, no poden dormir pensant què serà dels empresaris catalans si Catalunya té un Estat propi. Ells cada vegada que poden pregunte a totes les associacions d’empresaris, de grans empresaris, perquè es mullen en el tema de la independència, donant per suposat que serà anti-independència. És clar, molts “grans empresaris” catalans també viuen del BOE. Els que no viuen del BOE, les pimes, ho tenen clar, almenys els agrupats entorn del Cercle Català de Negocis. Ramon Carner ho explica al Singulars. Val molt la pena.

 

divendres, 22 d’agost de 2014

UNA TEORIA PER TOCAR-SE ELS COLLONS

Estudiar no és debades. Sovint t’aporta punts de vista que sorprenen per la seua espontaneïtat, ja que te n’ixes de la rutina i de la massa per vore els esdeveniments des d’una altra perspectiva; quasi sempre encertada. Les filologies clàssiques haurien de ser imprescindibles per accedir a qualsevol tipus de faena de responsabilitat o, fins i tot, per donar qualsevol punt de vista o opinió. Aprendre a gaudir del temps d’esbarjo, hauria de ser l’assignatura principal de cada escola.
L’oci és l’aventura més gran de la humanitat. L’oci és la manera més honesta de conéixer qualsevol persona i de conéixer-se, a si mateix. Si haguera de fer una entrevista de treball, tingueu per segur que preguntaria ―i tornaria a preguntar― sobre este tema perquè allò que fan les persones en el seu temps lliure és allò que desitgen fer i, per tant, com realment són. Per entendre’ns: a la faena no s’és lliure però en l’oci, sí. L’oci ens espanta tant que l’ocupem de manera estúpida i sense cap mena de rigor. En el temps d’oci apareixen els nostres dimonis...
Una mala interpretació del temps lliure és la d’associar-lo amb l’esbarjo. Jo, per exemple, estic de vacances mentre escric i llig de manera compulsiva; diguem-ne que no estic tocant-me els collons ―tot i que seria molt més productiu. I esta tasca definix la meua personalitat millor que ho puga fer el temps de faena. De fet, la referència a la filologia que he apuntat a l’inici, ho era per la seua vessant etimològica perquè l’oci és anterior al treball i perquè l’oci és molt més important.
Nec otium és la paraula llatina que es transforma en el posterior negoci. L’oci és anterior i la seua negació és posterior perquè, senzillament, no es pot negar una cosa que no existix. Primer es crea i, després, es nega: molt bé! Però, no heu escoltat mai això que diuen d’«anar de vacances per carregar les piles»? O, «anar de vacances per desconnectar»? Efectivament! Hi ha gent que viu enganyada fins a eixe punt.
Si el treball alienava l’individu, com deien les teories dels segles XVIII-XIX, segurament encara ho fa. I una persona alienada és una persona que ha perdut la identitat o que s’ha allunyat de si. Unes vacances on es desconnecte són unes vacances d’alienació perquè una desconnexió és també això. Podem dir que, salvant les distàncies, alienació i desconnexió poden esdevindré sinònims i l’ésser humà romandria sense identitat, donat el cas, tant en el treball com en les vacances.
En les vacances s’ha de connectar perquè la faena ens desconnecta del món i de nosaltres mateix. En les vacances s’ha de descarregar perquè la faena ens ha estat carregant les bateries i les tenim al màxim, això sí, no sempre d’energia positiva. En les vacances hem de gaudir d’allò que som i d’allò que ens apetix realment i, si no podem fer-ho, és perquè tenim encara un dèficit educatiu important. L’Imperi Romà va durar molt segles i la causa del seu final va ser una simple confusió: la del treball amb el menjar i la de l’oci amb el circ. Panem et circenses deien ells, mentre el temps de què disposaven per a la seua identitat es balafiava en l’espectacle.
Salvador Sendra Perelló

dijous, 21 d’agost de 2014

Sí a l’elecció directa d’acaldes del PP.

Dimecres 20 d’agost, El País porta la notícia següent: “Rajoy está dispuesto a aprobar sin el PSOE la elección directa de alcaldes”. Certament, fa setmanes que estic donant-li voltes a aquest tema. El PP va aquesta proposta dins d’un paquet de mesures que anomenen “Regeneración democrática”.
Com ells diuen “Regeneración” en espanyol, acudim al diccionari de RAE per veure que volen dir. La paraula tres accepcions: 1. Dar nuevo ser a algo que degeneró, restablecerlo o mejorarlo. 2. Hacer que alguien abandone una conducta o unos hábitos reprobables para llevar una vida moral y físicamente ordenada. 3. Someter las materias desechadas a determinados tratamientos para su reutilización.
Vistes les definicions, hem de concloure que l’única bona, en aquest context, és la primera. La segona no crec que vaja amb ells, perquè ells com hòmens catòlics, guardians de les essències espanyoles, no crec que consideren que tinguen conductes o hàbits reprovables, només faltaria. La tercera tampoc cap, perquè la regeneració no es refereix a allò material, el substantiu “regeneración” va adjectivat per “democràtica”, és a dir, es vol regenerar la “democràcia” –la pose en minúscula perquè no és la Democràcia com a concepte, sinó la “democràcia” que hi ha, o es suposa que hi ha, a l’Estat espanyol.
Per tant, volen regenerar una cosa a la qual diuen democràcia que ha degenerat, s’ha espatllat i/o cal millorar. Ara bé, hi ha a Espanya Democràcia? Certament, no hi ha Democràcia. Per començar, no hi ha representació de la Societat ni hi ha separació de poders. Com aquestes dues regles no es donen, no hi ha Democràcia. Hi ha una partitocràcia, i el que ha degenerat, s’ha espatllat i/o cal millorar és la partitocràcia. Així doncs, el que cal dir és que el PP vol una “regeneración partitocràtica”.
Una partitocràcia, on tots els partits estan integrats a l’Estat, no és diferència molt dels sistemes de partit únic. Menys diferències hi ha si els partits que poden ser elegits estan sotmesos als interessos de les elits financeres. Les eleccions no són més que el mitja pel que es decideixen les quotes de participació entre els partits. La societat no tria representants, tria partits i els partits trien els diputats i els altres càrrecs públics.
El PP vol canviar la forma d’elecció dels alcaldes. Sembla que serà alcalde el partit que tinga el 40% o més dels vots i, es diu que, a més haurà de tenir 5 punts d’avantatge sobre el segon partit. La “regeneració democràtica” vol evitar que dos, tres o quatre partits junts puguen llevar l’alcaldia al partit més votat. Cosa que a qui vota no li pot agradar, per exemple, si jo vote Compromís i a les eleccions la llista més votada és el PP, Compromís pot recolzar a un P$x€ro lladre i malparit, i en eixe cas jo puc preferir que, abans que mane el P$x€ro, mane el PPero. Compromís no actua com a mi m’agradaria sinó com a ells els convé. I això de Democràtic té el mateix que jo de monja. En la democràcia, les decisions es prenen per majories, no per minories que pacten entre elles a esquenes o contra la voluntat del poble cosa que atempta contra el tercer presupost per a que hi haja Democràcia.
Així doncs, jo done suport a la reforma del PP respecte a l’elecció dels alcaldes. En primer lloc, la reforma del PP és legal, legítima i tan democràtica com l’actual legislació. És legal perquè no hi ha cap precepte que ho impedisca, hauria de ser un precepte constitucional, perquè si no, una llei pot ser canviada per una altra llei (ja siga ordinària o orgànica). És legítima perquè el PP té la majoria de diputats per fer el canvi, aconseguida en unes eleccions amb una participació del 73’85%; per tant la majoria de la població a l’Estat espanyol considera que el sistema és legítim i participa en ell, el resultat és acceptat com a vàlid. I és tan democràtica com l’actual sistema;  l'actual sistema és 0% democràtic, i 0% democràtica la proposta del PP. L’únic que canviarà és com es distribueixen els seients entre els partits. I mireu: el P$x€ va de caiguda i diu no –al principi volia parlar amb el PP-;  els partits xicotets van amunt i diuen no –pensen que poden aconseguir alcaldies agrupant-se-; CiU i el PNV diuen que cal esperar –els pot convenir perquè van de caiguda tenint grans majories, estan com el PP. Per tant, no és una qüestió de “democràcia” estar a favor o en contra, sinó de càlcul electoral, d’interés espuri.
Perquè pot ser bona aquesta reforma? El PP està comportant-se com els règims, que diuen ells i tots els mitjans, autoritaris: com Putin a Rússia, com Chávez a Venezuela, com Evo Morales o Correa a Bolivia i Equador. Això sí, ells ho fan de manera democràtica després d'unes eleccions on la gent vota massivament, encara que aquells facen referèndums o consultes i el PP no. Això no obstant, pot suposar que la gent se n’adone que ni el que hi ha ara és Democràcia ni el que faran serà Democràcia. Per tant, pot ser el primer pas per a canvis a fons i no cosmètics. I si la gent no se n’adona, no s’ha perdut res: ni hi ha Democràcia, ni hi haurà Democràcia.

Links relacionats:

Democracia formal y Democracia material
http://antoniogarciatrevijano.com/2006/05/21/democracia-formal-y-democracia-material/

Oskar "Rabosa".

dimecres, 20 d’agost de 2014

R-TV: Sexualitat. Diferències entre sexes.


Dos programa de Redes sobre la sexualitat que desmunta molts mites i falses creençes. Què fan siguem heterosexuals, homosexuals, transsexuals…? Què fa que hi haja diferències entre homes i dones? Som iguals els homes i les dones? Aquestes preguntes poden tenir respostes biològiques, i poden resultar sorprenents. Tal vegada, si entenem com som des d’un punt vista biològic tal vegada puguem millorar les relacions des d’un punt de vista social. Una advertència: a les feministes pot no agradar el que es diu a aquests programes. Però què hem de fer? La biologia no entén d’estupideses.
 


 

dimarts, 19 d’agost de 2014

Sobre voler viure a la foscor o com voler ser esclau.

Vivim, en teoria, l'era de la “informació”. Internet ens permet accedir a una gran quantitat d'informació, no debades es refereix a ell com “autopistes d'informació”. Malgrat això, la majoria de gent, incloent-hi els usuaris de la Xarxa no en treu profit, continua en la més absoluta ignorància. Els avantatges que ofereix eixa autopista de la informació, no són aprofitats. Malgrat que hui en dia hi ha, a l’Estat espanyol i a Occident, més gent amb estudis universitaris que mai i, segons les estadístiques, menys analfabetisme, la capacitat de pensar per un mateix i el sentit crític és pràcticament nul.
Les universitats ja no són centres de coneixement ni llocs on fer progressar el coneixement. Són llocs per estendre un determinat coneixement i per formar tècnics en alguna matèria. Una persona que haja passat per una universitat ja no és una persona culta. Pot ser un bon perit amb la matèria que haja estudiat, però allò que entenem com persona culta, persona amb capacitat de raonar, de buscar el perquè de les coses, d'entendre i vorer una situació d’una forma global, no. I això empitjorarà amb els Pla Bolonya.
La situació a l’Estat espanyol és encara més sagnant. Els informes PISA donen com a resultat que la gent no entén el que llig. No hi ha cap universitat dins les cent cinquanta primeres del món. Els universitaris de hui tenim, de mitjana, un vocabulari habitual d'entre huit i deu mil paraules, un camperol de La Manxa de fa seixanta anys tenia un vocabulari de prop de quinze mil paraules. De Shakespeare diuen que el seu vocabulari entre vint-i-huit i trenta mil paraules. Si el llenguatge és el que crea el pensament, ahí podem veure quan pobre és el nostre pensament. No és estrany sentir a universitaris dir que no tenen cap interés per la història, la filosofia, el món clàssic, etc., -sabers que han desaparegut del plans d'estudi-, per això tampoc és d’estranyar que un estudiant a punt d’acabar la llicenciatura diga: “De viatge de final de curs anirem a Grècia. Serà “guai”. Anirem a vore Pompeia...”.
D’aquesta situació se’n pot fer responsable als governants, per no fomentar una educació de qualitat. Més aviat al contrari, a l’Estat espanyol totes les reformes educatives, començant per les sociàpates, han sigut per fer la gent més estúpida. Però això no obstant, no es pot dir que cadascú, cada individu, sobre tot els més jovens, la que diuen generació més preparada, no tinga cap responsabilitat. El filòsof Immanuel Kant, el 1784, a un article titulat “Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?”, diu que la Il·lustració és l'eixida autoimposada de la minoria d'edat.
¡Sapere aude! ¡Ten valor de servirte de tu propio entendimiento! He aquí el lema de la ilustración.
La culpa de la minoria d'edat és peresa i covardia pròpia. Clar, això és per a la gent lletrada, òbviament, a una època on els nivells d’analfabetisme eren alts i l’accés al coneixement vedat per a la major part de població, difícilment podien aplicar el “sapere aude”. Per en els nostres dies no hi ha cap justificació, i l’única explicació és la peresa i la covardia. Peresa i covardia que porten a la foscor i en la foscor, com en els temps previs al Segle de Llum, porten a la servitud voluntària que tan bé va descriure Étienne de La Boétie al 1576. La servitud voluntària, ser governats per imbècils al servei dels mercats financers, el no voler vorer la realitat, la manca d’esperit crític, sostenir un sistema corrupte, participar en eixe sistema, etc., d’això també és responsable cadascú. Étienne de La Boétie va dir:
Los pueblos deben atribuirse a sí mismos la culpa si sufren el dominio de un bárbaro opresor, pues que cesando de prestar sus propios auxilios al que los tiraniza recobrarían fácilmente su libertad. Es el pueblo quien se esclaviza y suicida cuando, pudiendo escoger entre la servidumbre y la libertad, prefiere abandonar los derechos que recibió de la naturaleza para cargar con un yugo que causa su daño y le embrutece.
Tenia tota la raó. La culpa de Rajoy, de Gürtel, dels EROS a Andalusia, dels Pujols, del que ha passat a la “Comunidad Valenciana”, no és només culpa dels lladres. Hi ha una culpa col·lectiva, per servils voluntaris, per comportar-se com menors d’edat, per tenir peresa i ser covards. No voler accedir al coneixement en temps de fàcil accés, és posar-se els grillons de l’esclavitud. Més de dos segles després no hem eixit de la foscor. Gairebé cinc segles després continuem sota una servitut voluntaria.
Links relacionats.
Respuesta a la pregunta: ¿Qué es la Ilustración? - Kant

Discurso sobre la servidumbre voluntaria o contra uno. - Étienne de La Boétie

dissabte, 16 d’agost de 2014

LA SUPERVIVÈNCIA DE L’ESPÈCIE HUMANA


 
No hi ha res per sentir-te un imbècil com llegir la premsa. Ara, està de moda el resum per punts: «les deu maneres de fer-li la mà al gat», «les deu formes de descriure les estupideses de la premsa», etc. I possiblement siga l’efecte Internet que fa que cada persona esdevinga lectora potencial sense que s’haja de molestar ni de comprar el periòdic. Els diaris digitals ens oferixen a tota hora els deu manaments de les persones d’èxit.
La cosa que més preocupa el lector, com he pogut comprovar pels titulars que rep, és la seua imatge front a la resta del món. Però, esta impressió, els hòmens la tenim clara des de fa molts anys perquè ens ho transmet una simple premuda de mans. No hi ha res com prémer la mà d’algú(na), mirant-lo(a) als ulls per saber si te’n pots fiar.
El temps no passa debades i fa que, amb els anys, cresquem, en general. Els gustos evolucionen per a bé i, amb l’edat, aprenem a discriminar les coses vertaderament importants de les accessòries. Aprenem que les coses més importants de la vida giren al voltant de la taula, amb un bon menjar, un bon vi i un bon puro. La resta pot esperar i les deu sentències es poden simplificar.
No podem fiar-nos d’una persona que ens causa mala impressió en el primer contacte, eixe de prémer la mà, com tampoc ens podem fiar d’algú que té les mans menudes i fines (açò ja és un tema personal). Eixa conjunció pot ser letal per a un tracte! Però, principalment, no ens pot causar bona impressió una persona que no sap apreciar les bondats de la taula. I els deu manaments es resumixen en dos: la impressió en el salut i el gust a taula.
A taula és on es plasma la humanització. Una persona que aprecia un bon àpat és una persona humanitzada, allunyada d’eixe ésser primari que no acaba d’entendre allò que significa la paraula, la raó o l’amistat; qualitats totes elles definidores de les persones evolucionades. I sé que en el fons açò que escric són obvietats i coses que tots tenim per apreses i que ens han ensenyat a casa des de xicotets, però ho repetisc.
Per a fer que este blog siga un lloc seriós, m’he decidit a tractar els dos temes més importants en les relacions humanes: la salutació i la taula. Perquè sobre estes dos premisses es construïxen la resta de relacions entre les persones i perquè són la base de la humanitat i de la societat. Dos coses que estan en declivi perquè tendim a relacionar-nos d’altres maneres, amb les noves tecnologies i tot això. Hem de ser conscients, però, que ens estem jugant la supervivència de l’ésser humà, simplement.

Salvador Sendra Perelló

dijous, 14 d’agost de 2014

Deute il•legítim. Qui s’atrevirà a no pagar?

 
En els darrers anys ha començat a estendre un meme que afecta a tots els sectors de l’esquerra, ja siguen moviments socials o partits polítics. Aquest meme és el de deute il·legítim. Ahí entren tots els partits polítics d’esquerres: IU, Podemos, Compromís en l'àmbit de “Comunidad Valenciana”. També s’ha creat un grup “Plataforma auditoria ciutadana de la deuda –PACD”, amb l’únic objectiu d’esbrinar quin deute és il·legítim. Però, es pot declarar il·legítim el deute o és una altra bajanada?
Certament existeix una teoria ja establida del deute il·legítim o odiós (en anglés odious debt). Que va ser inaugurada pels EEUU arran de la independència de Cuba i per a no fer front als deutes amb Espanya. Com a teoria legal va ser obra d’un rus, Alexander Nahun Sack, i anant desenvolupant-se des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins ara. No repassarem l’evolució de la teoria, però sí breument quins requisits s’han de donar perquè siga considerat odiós o il·legítim el deute. Aquest són: 1) El primer requisit és absència de voluntat del poble de contraure el deute; en les dictadures és dona per suposat, en canvi en democràcies s’ha de provar. 2) D’eixe deute el poble no té que obtenir cap benefici. 3) El creditor, qui deixa els diners, ha de ser saber, o poder esbrinar preocupant-se una miqueta, que no hi ha voluntat del poble i no hi ha benefici per al poble. Els tres requisits hi han de concórrer necessàriament.

En teoria, la tan esmentada auditoria sobre el deute hauria de servir per veure si es donen els requisits. Una vegada vists els resultats, es poden prendre tres camins: a) Anar a un Tribunal o a una Cort d’arbitratge internacional i demanar que el deute es reconega com odiós. b) Negociar amb els creditors –prestadors- posant damunt la taula que el deute és odiós i negociar una quitança. c) Dir, directament, que no es paga per ser odiós i esperar a veure que passa.
 
Aquestes són les bases reconegudes en el dret internacional. Això no obstant, em sorprén que PACD, amb base a un article a parer meu mal interpretat, fan les seues pròpies normes per declarar el deute il·legítim. Ells diuen que: “Los criterios a utilizar para determinar si el endeudamiento externo es odioso o ilegítimo deberían ser definidos por la legislación nacional”, citant l’article de Stéphanie Jacquemont, “Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains”. Però no el citen completa ni correctement, ja que Jacquemont diu:
Les critères à utiliser pour déterminer si l’endettement extérieur est odieux ou illégitime devraient être définis par la législation nationale en tenant compte des éléments suivants :
i) L’absence de consentement de la population de l’État débiteur ;
ii) L’absence d’avantages pour la population de l’État débiteur ; et
iii)Le fait que les créanciers avaient connaissance de cette absence de consentement et d’avantages.

És a dir, les legislacions nacionals deuen definir què és deute odiós però amb els criteris que hem assenyalat abans, no amb els criteris que els isca dels collons. Certament, la majoria dels criteris de la PACD no serien admesos mai per cap Tribunal ni Cort arbitral internacional. Si mirem alguns dels criteris, els primers que apareixen:
1.1.- Mecanismos que facilitaron el endeudamiento
  La causada por una fiscalidad regresiva y permisiva con el fraude fiscal.
  La generada por culpa de la privatización de servicios que habían sido públicos, por el sobrecoste generado por la gestión privada y por la pérdida de ingresos del estado.
 
Són criteris ideològics. La baixa d'impostos directes i pujada d’indirectes està avalada per una teoria econòmica, que agradara més o menys, però portada endavant per un partit polític que ha guanyat unes eleccions, per tant amb consentiment del poble. El mateix passa amb les privatitzacions. No es sostenen aquests criteris perquè són ideològics i els governs defensen i es diferencien per ideologies. Ells tracten de rebutjar un deute que des d’una perspectiva d’esquerres no s’hauria de tenir. Els liberals diran el mateix però del deute de sanitat. Per saber quines polítiques aplicar hi ha eleccions, i es tria entre el model d’esquerres o el liberal.

Una auditoria del deute amb aquests –els de la PACD- criteris, no tindria cabuda al Dret internacional. Com no sabem quins criteris gastarien Podemos o IU, no podem aprofundir amb el tema. Però si cal fer referència al que diuen Iglesias i Monedero respecte d'Amèrica llatina, de què no es va pagar el deute i no va passar res. No va ser així, almenys a Equador, el cas més recent. Allí el que va passar el següent: - Correa declara odiós un deute de 10.000 milions; - Rep amenaces del FMI, BM, etc.; - Els bonistes, qui tenien bons, venen els títols, cauen el valor fins al 20% del valor nominal; - Correa havia preparat uns diners per comprar els bons, 800 milions, i va comprar per valor de 3.000, amb un estalvi de 2.200 milions. Jugada mestra, què en puritat no és declarar el deute odiós, i no crec que als mercats se’ls torne a enganyar. Respecte de l'actual cas argentí, ja veurem com acaba.
Amb aquesta perspectiva difícilment es podrà negociar. Els acords negociats com el Irak post-Sadam i l’acord del Club de Paris, és possible perquè EEUU pressionaven. Per tant, per negociar necessites una posició de força que no crec que es done a l’Estat espanyol. Aixì doncs, l'única opció que queda és la de directament no pagar. Però, hauria conseqüències? Hi ha qui diu que no, hi ha qui diu que sí. A l'Equador eren 10.000 milions de deute odiós, a l'Estat espanyol si tenim en compte el rescat bancari i el “Banco malo”, que tots posaríem com deute odiós, en serien fàcilment 80.000, 100.000 milions. Les pressions serien brutals. Si realment es vol fer, caldria fer un pla de contingències, que incloguera: què passa si et treuen de l’euro, què passa si et tanquen els mercats financers, què passa si hi ha embargaments comercials, etc. És una temeritat parlar de deute odiós i dir que no es paga sense tenir un pla. L'article “DEUDA ODIOSA” fa una anàlisi sobre l’argentina, encara que no és a fons, conclou que per Argentina seria bo. Alguna cosa similar, però a fons, caldria fer a l’Estat espanyol.
Pel que fa a la “Comunidad Valencina” seria un cas curiós, no hi ha res, cap referència a deute odiós d’una regió o una part d’un Estat. Compromís calcula un deute odiós de 5.388.057.731 €. No diu d’on treuen eixa xifra, però. Encara que no es mullen en si s’hauria de pagar o no. Supose que seria impossible l’impagament i si hi hagués un govern a Madrid del PP$x€ acabarien llevant-li recursos per fer front a eixe deute.
És un tema interessant. És una via per plantar cara als lladres internacionals. Però cal preparar-ho bé. Plantejar bé les coses, perquè pel contrari és vendre fum. Amb un deute odiós declarat de 100.000 milions, es podria crear una bola de neu de proporcions inimaginables. Qui té collons per dir: jo no pague?

Links relacionats:

Compromís: Deute il·legítim.
http://auditoria.compromis.ws/

Definición deuda ilegítima - PACD
https://www.dropbox.com/s/1pla1din3znkbkz/Definicion%20Deuda%20Ilegitima.pdf

THE CONCEPT OF ODIOUS DEBT IN PUBLIC INTERNATIONAL LAW – ONU
http://unctad.org/en/docs/osgdp20074_en.pdf

ODIOUS DEBTS AND GLOBAL JUSTICE – Tesis Cristian Dimitriu
https://tspace.library.utoronto.ca/bitstream/1807/29699/5/dimitriu_cristian_201106_PhD_thesis.pdf.pdf
  
Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains ?
http://cadtm.org/Que-retenir-du-rapport-de-l-expert


Oskar "Rabosa".

dimecres, 13 d’agost de 2014

R-TV: La classe política a l'estat espanyol, una elit extractiva.


César Molinas va escriure, ara fa un parell d'anys, un article al El País, "Una teoría de la clase política", que va fer córrer rius de tinta virtual. Personalment l'article em sembla molt encertat, pega al clau. Sí, ja sé que se l'ha criticat i he participat amb uns quants fòrums de la Xarxa, i he llegit tots els arguments en contra de l'article. No m'ha convençut res. Sí, ja sé que no tots els polítics són corruptes, però el sistema és corrupte. Un sistema corrupte no pot generar més que corrupció. I el que em sembla pitjor no hi cap partit, esperarem a vorer que proposa Podemos, que vulga un canvi radical i no només cosmètic. Per radical, per als ignorants, en referisc a canvis de soca-rel, canvis des dels fonaments, o el que és el mateix, desmuntat tot l'entramat creat des de la transició i allò, com les diputacions, que ve del s. XIX. Ara podeu escoltar al César Molinas.


dilluns, 11 d’agost de 2014

Govern mundial.

Un Anell per governar-los a tots.
Un Anell per trobar-los, un Anell per atreurer-los a tots i fermar-los
a les tenebres a la Terra de Mordor a on creixen les Ombres.
El senyor dels anells - JRR Tolkien
 

Sé que el titular i el contingut d’aquest article pot ser tacat de conspiranoic. Per tant, vos recomanaria que deixareu els prejudicis de banda, i almenys escoltareu al Javier Solana.




Trobe que tots conegueu a Javier Solana, ministre de diferents carteres amb el P$x€ de Gonzàlez des del 1982 al 1995, ex Secretari General de l’OTAN, ex Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú a la UE (anomenat Mr. PESC) i Comandant en Cap de l’EUFOR. És a dir, no és un conspiranoic, ans al contrari, ha estat moltes vegades convidat, pels seus càrrecs, a les reunions del Club Bilderberg. Per tant, sap del que parla.
 
Malgrat que els “conspiranoics” acusen al Grup Bilderberg i a la seua germana Comisió Trilateral, de ser grups que pretenen establir un govern mundial, és difícil trobar cap declaració de ningú important, llevat de Solana, que diga que l’objectiu és establir un govern mundial. Denis Healey, que va pertànyer durant més de trenta anys al Comité directiu de Bilderberg, va dir que era excesiu parlar de govern mundial, que ells volien “augmentar les possibilitats d'una política mundial sensible”- sensible als interessos de les elits. David Rockefeller, patriarca de la família, va dir que els acusaven de construir una estructura global més integrada política i econòmicament -un únic món, si es vol-, i que d’això es declarava culpable.
 
El terme més acceptat és el de governança global. Governança vol dir que una sèrie d’individus, corporacions, institucions i ens, públics i privats, gestionen assumptes comuns, acomodant els seus interessos i desenvolupant accions cooperatives. És una forma d'anomenar al poder exercit sense un govern o una institució que l'ostente. Els agents que intervenen alguns tenen caràcter públic (G-7, G-20, FMI, BM, UE, etc.) d’altres merament privat (Comissió Trilateral, Club Bilderberg, Fòrum Mundial de Davos, etc.), i exerceixen la governança de forma directa o indirecta. La governança global, el dia de hui, té com objectiu regular l'economia, però com l'economia ha desplaçat les altres qüestions convertint-se en la pedra angular dels debats i què fer polític, regulen la qüestió més transcendental. D’ací que els principals actors siguen econòmics: FMI, UE, Fòrum de Davos, Comissió Trilateral, etc. El Council on Foreign Relations, un think tank que es sol considerar la tercera pota bàsica de l'entramat fundat pels Rockefeller i companyia, juntament amb el Bilderberg i la Trilateral, té un departament destinat només a la governança global, Global Governance Monitoring. Com a temes a tractar inclouen, a més de finances, el canvi climàtic, terrorisme, guerres, criminalitat internacional, etc. Desafius globals, en diuen ells.
Si com diu Solana, la UE és el laboratori per a un govern mundial, no podem descuidar en aquesta breu anàlisi què està passant a Europa. El 2010 Van Rompuy, President del Consell europeu, va fer un discurs amb la governança com a eix. Ahí va dir clarament que el Consell europeu era un govern econòmic de la UE, un lloc per a la governança econòmica. També que calia aprofundir en la governança mundial i el G-20 era un lloc ideal. A més a més, estem en una fase de globalització política que segueix a la globalització econòmica. Per tant, encara que ell no ho diu, si cal una governança econòmica global, prompte caldrà una governança política global.
Per a la governança econòmica europea, cal una unió fiscal i bancaria, i així completar la unió monetària. Això comporta sí o sí que els Estats ja no tenen cap poder sobre les polítiques econòmiques. Un Estat intervé en l’economia mitjançant polítiques monetàries, que ara ja poden exercir donat que les té el Banc Central Europeu, i fiscals, impostos i despeses de l’Estat –es a dir, es fa amb el Pressupostos Generals de l’Estat. Si es cedeix això a un organisme europeu, els impostos els pujarà i els baixarà aquest organisme perdent el Parlament tota potestat, per tant l’Estat no serà sobirà quant a què cobra i què gasta. Per posar-ho clar, si els pressupostos de l’Estat diuen que amb sanitat s’han de gastar 15.000 milions, l’organisme de la UE podrà dir que no, que siguen 10.000 milions i que es privatitzen més serveis. L’Estat espanyol, mane Podemos o IU, haurà de fer-ho o deixar la UE. Mireu que no dic PP o P$x€, ells ho faran de bona gana. L’article, del qual vos pose el link, titulat “Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas”, està escrit per un economista de la Fundación Alteranativas –del P$x€- i demana major governança econòmica a la UE i major unió fiscal i bancaria. Així que ja sabeu per on van els trets. El poder econòmic no serà de l’Estat, per tant no podrà ser controlat democràticament pels ciutadans, cosa que demsotra que més que ciutadans ens consideren súbdits.
 
Europa és un laboratori, on ha quedat demostrat que la sobirania ja no resideix als Estats. El fet que Monti i Papademus, dos ex Goldman Sachs, assumiren en plena crisi la presidència de Itàlia i Grècia, respectivament, posa de manifest que els pobles importen una merda, les eleccions són una mera bufonada per fer creure que tot segueix igual. El Tractat de Lliure Comerç entre la UE i els EUA (TTIP, per les sigles en anglés), suposarà deixar fora del control dels Estats a les grans multinacionals. Un gran avanç en la governança econòmica, ja que el poder no el tindran els Estats ni els ciutadans (si ens creiem el conte de la democràcia). Més tenint en compte que els càrrecs a les institucions supranacionals estan ja en mans de gent que ve de grans entitats financeres, Draghi al BCE ve de Goldman Sachs.
L’experiment europeu, com a laboratori avança i funciona de luxe per a les elits econòmiques i financeres. Però, per extrapolar això a l’àmbit global cal tenir en compte el paper dels anomenats BRICS, especialment Xina i Rússia. Aquests són els últims obstacles per a una governança global, encara que integrats al G-20, doncs no estan disposats a cedir a les polítiques de les elits occidentals. Des d’eixe punt de vista s’ha de mirar el conflicte a Ucraïna. Conflicte ha portat conseqüències com l’abandonament del dòlar en les relacions comercials de Rússia i Xina, apropament de l'eix Moscou i Beijing, la creació d’un FMI i un Banc Mundial alternatiu pels BRICS, etc.
El govern mundial de Solana està més lluny hui que el món multipolar que tant li desagrada, perquè pot portar riscos. Solana, com home servil a les elits financeres mundials, fa servir el discurs de la por. Perquè per als seus amos, el govern mundial és una aspiració.
 
Links relacionats:
 
Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the "High Priests of Globalization"
Global Governance Monitoring
Van Rompuy dice que Consejo Europeo se convierte en gobierno económico de UE – El Confidencial
Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas
EL [NUEVO] G-20 Y LA GOBERNANZA GLOBAL. UN ANÁLISIS POST-RACIONALISTA
Alberto Garzón: 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio
Las multinacionales escaparán al control político con el Tratado de Libre Comercio UE-EEUU
Los BRICS crean su propio FMI y un organismo independiente del banco mundial.