dimecres, 9 de juliol del 2014

LA TEORIA DEL COTXE AVARIAT



Imagina’t que se’t trenca el cotxe i l’has d’arrossegar durant uns quants metres per apartar-lo, per entrar-lo a casa o al garatge. El vehicle és pesat i una persona sola ho té difícil per aconseguir-ho. Telefonem, ràpidament, i acudixen un grapat d’amics encantats d’ajudar-nos. Jordi intenta empentar el vehicle però no aconseguix moure’l. Després, ho intenta Pere, amb el mateix èxit, i, així, successivament.
No podem moure el cotxe i ho hem d’assumir. El vehicle estarà enmig del camí perquè un grapat de gent, jove i forta, no l’ha pogut arrimar a la vora ni entrar-lo a casa: haurem de telefonar la grua. Ni Jordi, ni Pere, ni Xavi... ningú l’ha pogut apartar! Potser, un home sol amb un camió-grua aconseguisca el que deu hómens jóvens i forts no han aconseguit.
Ara mateix esteu pensant en la teoria de la plusvàlua de Proudhon: si Senyor! Però ell l’aplicava al preu del treball i al rendiment que generava. Si haguérem de pagar el preu de cada tasca individual, este seria car i no aconseguiríem, quasi mai, l’objectiu. Amb un parell de jóvens empentant a la volta haguérem pogut retirar el cotxe, però ho han intentat més de deu i hem hagut de telefonar el camió-grua per aconsegir-ho: 1 + 1 no sempre són dos.
Ara que hem desmuntat el sistema matemàtic més bàsic, ara que entenem per què el nostre esforç fa que es creen un seguit de rendiments superiors a les sumes de les parts, ara podem plantejar-nos el següent pas: una volta fora del sistema industrial més primari, ens són útils les clàssiques plusvàlues?
En el nou sistema tecnològic i especialitzat, segurament, la quantificació d’estos rendiments extraordinaris s’hagen de calcular d’una altra manera, com per exemple, a partir de la suma d’especialistes i el treball de cada u posat en comú. Però, amb el nou sistema de càlcul, els elements individuals, o siga, cada una de les parts, no deixa de ser això: un individu. I la relació amb l’altre individu passa a ser més asèptica, i no com deia el mateix Proudhon «la força col·lectiva».
Però, si hem estat observant la relació de treball entre les persones ―diguem-ne― de manera positiva o activa, esta fórmula s’hauria de poder aplicar a la relació inactiva o passiva, per a ser coherents. La negació de l’acció també s’ha de restar i, eixa sostracció, hauria de ser inferior a 1 – 1; o siga, menor que 0. I ara sí que ho deixe estar, plantejant el dilema d’una altra manera: per molt que empente qui està actiu i faça per canviar les coses, fins i tot amb l’actual model productiu, la negació de l’acció ―eixa passió tan catòlica― és el primer obstacle a salvar perquè, com s’ha demostrat invertint el model de la plusvàlua, la no-acció és sempre un retrocés.
Tornant a la teoria del cotxe avariat, quan se’t trenca el vehicle i acudix Jordi a ajudar-te, imagina’t que no t’ajuda i, a més, que l’has de convidar a sopar i donar-li tabac perquè se l’ha deixat a casa. I així successivament, amb Pere i amb la resta de gent.

Salvador Sendra Perelló