dimecres, 2 de juliol del 2014

FINS A L’INFINIT I MÉS ENLLÀ


 
El final dels temps és una de les parts més interessants de la Bíblia i una de les que sol llegir sovint, quan el cos m’ho demana. Si hi ha dos idees sobre les que tot gira, eixes són la del no res i la del final, dos conceptes que l’ésser humà no accepta ni acceptarà mai perquè no li caben en el pensament.
EL cristianisme es troba present en totes les teories econòmiques, polítiques o filosòfiques. Les europees i les de les colònies, com ara Austràlia, Estats Units o Rússia, per citar-ne algunes. I, si ho està el cristianisme, ho està l’Apocalipsi. I si ho està el cristianisme és perquè és tan simple que fins i tot jo el puc entendre: «patim ací perquè el fruit del nostre patiment el trobarem després de morts». O bé: «treballem molt perquè, en reconeixement a esta tasca, el Senyor ens premiarà, també després de morts».

Llegint a Proudhon, vaig observar que, a banda de les referències a Smith, deia que un dels llibres que més l’havia influït va ser la Bíblia ―i no ho dubte. Marx, també hi va ser molt influït, tot i que no sé si ho va arribar a admetre. La seua teoria del socialisme no és altra que la del final dels temps, on no hi haurà la vida eterna per als bons sinó que hi haurà socialisme per a tots.

El temps evoluciona i, quan s’arriba a un punt on ja no és possible esta progressió, s’escampa. S’escampa com un riu que arriba al llac i perd la unitat lineal i l’empenta per fondre’s en una llacuna calmada i infinita, per exemple. El Judici Final, el de la Cappella Sistina, el de Michelangelo, seria una mena d’evaporació i la pluja que tanca el cicle de les ànimes.

Per a Marx, ja no es podia evolucionar més i, tota societat, sense més remei, estava condemnada a romandre en la llacuna del socialisme; per a alguns, la llacuna Estígia... Per als liberals, que estan tan de moda, eixa llacuna infinita es diu liberalisme; per als cristians, es diu vida eterna; i, per als aconfessionals polítics, filosòfics i religiosos, eixa llacuna es diu no res, i el conte s’ha acabat!

Salvador Sendra Perelló