Abans d’entrar en el desenvolupament dels beneficis en el cooperativisme
hem de recordar, breument i sintèticament, dos conceptes, capital i plusvàlua
(aquest segon en el seu sentit marxista).
En la societat capitalista les relacions de producció bàsicament es
fonamenten en dos tipus d'individus, uns que tenen el capital i d’altres que
venen la seua força de treball. Per capital s’ha d’entendre, no sols els diners
que es destinen a inversió sinó també, tots els béns que serveixen per a
produir, des de les instal·lacions d’una fàbrica fins la maquinaria, és a dir,
tot el que cal per a produir béns de consum. Aquests béns estan fets per gent
que ven la seua força de treball. El capitalista, el propietari dels mitjans de
producció, ven els béns al mercat, d’on obté un benefici, al vendre eixe
producte a un preu superior al preu que li ha suposat produir-los.
Per a Marx, eixe benefici és una plusvàlua que obté el capitalista damunt
el llom del treballador. Marx diu que el valor objectiu d’un bé ve determinat
pel treball que porta incorporat, però aquest valor seria els costos de producció
més el preu del treball, però els béns al mercat es venen a un preu superior,
valor de canvi, i el capitalista obté una plusvàlua. Això Marx ho conta en
hores i acaba concloent que al final de cada jornada un treballador destina una
determinada quantitat d’hores a treballar debades per al capitalista. Cosa que
suposa una explotació, ja que s’obliga a treballar debades unes hores al
treballador. A més a més, es provoca l’alineació del treballador, perquè no és
propietari del fruit del seu treball.
Obvi, que aquest teoria no és universalment admesa. Entre les teories
liberals, especialment en l’Escola Austríaca, aquest conte s’explica de manera
diferent. Ells, al benefici l’anomenen “interés”, això és, el rendiment que
produïx una inversió. Així, el capitalista estalvia diners hui, els inverteix
en béns de capital en compte de bens de consum, perquè d’eixos bens espera
treure un rendiment. Si necessita incorporar força de treball, va al mercat
laboral i allí els treballadors, que volen diners per a béns de consum, en
venen el seu treball. D’eixa manera, els salaris dels treballadors són un cost
més. Si el capitalista pensa que pot tenir uns costos hui de 6 € per produir
unes sabates i que les vendrà al mercat d'ací a mig any, quan acabe el procés
de producció, per 8 €, obtenint un benefici de 2 €, ho farà. Eixos 2 €, no són
plusvàlua com diuen els marxistes, són el rendiment que han donat eixos diners;
són l’interés que ha obtingut per la inversió feta de 6 €.
Marx diu que per evitar l’explotació del treballador mitjançant
l’apropiació que fa el capitalista de les plusvàlues, cal acabar amb la
propietat privada dels mitjans de producció. Per això és necessària, abans
d’arribar a la societat comunista on desapareixerà l’Estat, la dictadura del proletariat.
En el liberalisme, com l’enfocament és radicalment, no hi ha explotació, hi
ha un mercat laboral i prou, i el mercat posa el preu dels salaris i, així
mateix, la taxa d’interés ve determinada pel mercat. Qui vulga obtenir els
rendiments d’eixa taxa d’interés que faça la inversió i compre béns de capital.
La dialèctica sobre la
propietat dels mitjans de producció marca el debat econòmic i polític als
segles XIX i XX. Aquesta dialèctica, en el meu modest parer, es pot superar
tranquil·lament amb el cooperativisme, que té el seu origen el 1844, tal com
veurem al proper post. És clar, per això cal superar el “sentit comú”
individualista i passar a un “nou sentit comú”, superant l’actual hegemonia de
les elits econòmica-financeres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada