XINA, XINA, XINA, XINA!
Recorde els
feliços noranta, quan la gent es dedicava a drogar-se, a resar a Buda i beure
―era la moda―, i llegia l’horòscop gairebé a diari. Quins temps aquells! Quina
intel·lectualitat! Quina gràcia! Doncs, per esta època tan preciosa, que ara hi
ha qui intenta recuperar després d’un divorci o d’una separació, van passar coses
realment interessants que actualment gairebé ningú recorda ―supose que a causa
d’això que deia abans...
Jo estava
realment enganxat a un parell de publicacions mensuals, si no recorde malament.
Una era Ajoblanco i, l’altra, El viejo topo. La primera tenia un
contingut cultural molt interessant i innovador; la segona, el tenia més
polític-esquerrós. L’Ajoblanco, que
era la meua preferida, un dia va aparéixer amb un periòdic escrit en xinés que
denunciava un atac sense precedents del govern de la Xina a un grup de
manifestants (uns quants milers) que estaven concentrats a la plaça de
Tiananmen. El periòdic estava traduït i volien que els lectors col·laboràrem
per fer-los-el arribar, als xinesos, perquè s’enteraren d’allò que passava a
casa seua. No hi havia Internet.
Un dels
discursos més demagògics que he escoltat mai és el que no es fa. No es parla
mai de Xina en els mitjans de comunicació convencionals ―que són tots― ni en
les institucions. Per contra, Venezuela és un argument molt recorrent... Diuen
que és un govern que atenta contra les llibertats, com ho puga ser Cuba, i jo
m’ho crec, però, i Xina? Quan els benvolguts neocons posen per a la foto amb la bandera al darrere, és com un photocall on els xinesos humilien els
seus rivals ideològics fotografiant-los davant dels símbols del comunisme:
roig, corbella i martell!
La massacre de
Tiananmen és una cosa més d’entre tantes. Amb els pantalons pels genolls,
polítics liberals i grans empresaris, doblement humiliats després de la foto,
s’esforcen a modificar tota mena de lleis i tractats perquè uns comunistes ―que
són els amos del món― els demanen que ho facen. Mentre, la premsa oficial amaga
les fotos roges amb la corbella i el martell per no ofendre els totpoderosos
genolls dels neocons, criats des de
jóvens en altres àmbits i allunyats de les lectures de l’inici de l’escrit;
potser estaven llegint l’horòscop o resant a genollons, qui sap..
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada