L'altre dia llegia un
article de Joseph Nye sobre el "soft power" xinés i rus, o més aviat
era l'absència de "soft power". Vaig pensar si valdria la pena fer-ne
un post des d'aquest enfocament un post analitzant el que ha passat al País
Valencià, el que passa amb Catalunya amb la independència i el paper que ha
tingut, té o pot tenir el "soft power" en aquest context local.
Havia deixat la idea
aparcada fins que ahir vaig llegir que el PP del País Valencià ha aprovat la
seua moció no de Llei per condemnar l'ús de l'expressió País Valencià i així
llevar subvencions a grups, associacions, organismes i entitats que la facen
servir. Però clar tot molt democràtic, vestint-se de borreguets quan ells són
els llops. Aquest veto és un atac frontal a llibertat de pensament i
d'expressió, cosa que res ens ha d'estranyar d'aquesta gent (que ja no es cal
trucar de matinada), ja que ho han fet durant 40 anys 40, i, a més a més, és
discriminatori per raó d'ideologia. Com poden negar una subvenció a una entitat
només per creure i defensar que aquesta terra deu dir-se País Valencià? El més
fort és que ells, fatxes que atempten contra drets fonamentals, es defensen
dient que els nazis som els que preferim l'expressió País Valencià. Qui són
ells per dir-nos fatxes quan ells o els seus pares han omplert les cunetes de
morts, i ells hui en dia encara es neguen a què les famílies recuperen les
restes? Ells que no han condemnat el franquisme, amb quina cara tracten de
nazis a ningú? Ells que menteixen per tapar un accident de metro amb 40 morts,
amb quina cara diuen res de ningú? Aquesta gent del PP aplica perfectament la
dita castellana de "Se creerá el ladrón que todos son de su
condición". Ells són els feixistes, filonazis, i es creuen que tots ho
són. Fa un pocs dies sentirem la Cospedal parlant dels nazis, ara el ninot eixe
de Maluenda també.
Bé, jo volia parlar del
"soft power" i tractaré de deixar la idea sense estendre'm massa. La
idea de "soft power", poder blanet, és del Joseph Nye, professor a
Harvard (on no haurà estudiat el Maluenda eixe). Nye diu que el poder és allò
que et permet que els altres actuen d'acord amb els teus interessos, amb el que
tu vols. Des d'eixe punt de vista hi haurien dos tipus de poder, és a dir,
d'aconseguir que els altres facen el que tu vols. El "hard power",
poder dur, és aquell que s'obtindria amb l'ús de mitjans militars o pressions i
condicionaments econòmics; el "soft power", poder blanet, és aquell
que s'aconseguiria per vies més atractives pels altres, com la cultura, els
valors, les idees, etc. Tot allò que fa que una cultura resulte un exemple a
seguir.
La relació de País
Valencià amb la resta d'Espanya sempre ha oscil·lat entre el poder blanet i el
dur. La noblesa valenciana, des de la unificació de la Corona
catalana-aragonesa i castellana, es va sentir atreta per Castella, prompte
imitaren les seves costums i adoptaren el castellà. Açò és un clar exemple de
"softpower". València havia viscut el seu segle d'Or, artístic,
literari, econòmic, etc., però el centre es desplaça del Mediterrani a
l'Atlàntic pel descobriment d'Amèrica. Castellà passa ser dominadora i viu el
seu Segle d'Or, la noblesa es castellanitza, la cultura catalana, la llengua,
l'orgull de poble al País Valencià minva però no per imposició, la llengua
catalana serà l'oficial fins al 1707, sinó per un sentiment d'inferioritat.
Castella farà ús del
poder dur amb la Guerra de Successió. Després de la derrota d'Almansa, el
Decret de Nova Planta, la prohibició del català, i totes les decisions
adoptades com a conseqüència d'això són prova del "poder dur", però,
a més a més, el poder blanet continuarà. Ja era un fet abans que al País
Valencià hi havia un cert sentiment d'inferioritat cultural del català respecte
del castellà. L'ús del poder dur torna de forma brutal amb el franquisme i
també a la Transició, on si bé no serà mitjançant l'ús de la força si que serà
amb l'ús dels mitjans econòmics i formant allò que es coneix com la
"Batalla de València". En tot aquest períodes la influència de poder
blanet es deixarà notar. Sobretot al poble pla, durant els anys '50, '60 i 70
del segle XX la gent que emigrava a les ciutats abandonava el català i parlava
castellà: "ellos ya no quieren ser de pueblo y el valenciano es una lengua
de garrulos pueblerinos". El dia de hui podem veure com encara fan ús del
poder dur, quan tenen ocasió com ara vetar l'ús de "País Valencià".
No tot és
unidireccional, les societats són complexes, i com a tals la història no és
sempre lineal. Des del Segle d'Or valencià no hi haurà cap moviment destacable
quant a cultura catalana al País Valencià, bé ni en tot l'àmbit dels Països
Catalans, fins a la Renaixença. De fet el per iode es coneix com Decadència.
Amb la Renaixença torna un cert esperit d'orgull de poble. Per Joan Fuster la
Renaixença valenciana era filla de la catalana, per altres estudiosos era un
moviment autòcton. Siga com fora, com la unitat de la llengua estava fora de
dubte els dos moviments tendiran a convergir, sobretot amb el grup de Constantí
Llombart. El moviment català és més ampli i té més suport a la societat. Els
catalans no s'han sentit mai tan atrets pel "soft power" castellà, la
burgesia catalana és catalana i es reafirma com a tal. En resum, és nacionalista,
encara que a la seua majoria no pose en dubte pertànyer a l'Estat espanyol.
Eixe ampli suport social provocarà que avancen molt, creant l'Institut
d'Estudis Catalans, normativitzen la llegua i augmenten moltíssim les
publicacions en català. A més a més, ixen grans intel·lectuals i escriptors que
ho fan en català. Al País Valencià començarà a ser atactiu aquest moviment
català envers la llengua i la identitat, és a dir, comença a haver-hi un cert
"soft power" català. Els escriptors valencians començaran a dir a la
llengua catalana, adoptaran les Normes de Castelló el 1932, les de l'Institut
d'Estudis Catalans, però recollint les variants dialectals pròpies del País
Valencià. Aquest "soft power" català és el que intentarà explotar
Joan Fuster després de la Guerra Civil. Ell se n'adona que si els valencians
com a nació volen sobreviure ha de ser en l'àmbit d'uns països catalans,
liderats pel Principat. El moviment fusterià tindrà acceptació en cercles
acadèmics i universitaris als 60 i 70, però a la gran majoria del poble no
arriba. La Transició serà un moment clau, i els espanyols muntaran la ja
esmentada "Batalla de València" i el moviment fusterià quedarà
soterrat.
En el futur com deuen
Catalunya o els defensors dels Països Catalans gastar el poder blanet? Després
de la derrota a la Batalla de València, qualsevol actitud explícita de crear
uns Països Catalans en l'àmbit polític es veu com una amenaça. Si Catalunya
aconsegueix la independència respecte de l'Estat espanyol, el millor que poden
fer és seguir el seu camí. Si aconsegueixen ser un Estat pròsper, eixe serà el
seu millor "soft power" doncs Espanya està condemnada "al
cruixir d'ossos i al carresquixar de dents". Poden intervenir
econòmicament, poder dur, però subvencionant tot allò que fomente la cultura
catalana. Haurien d'actuar amb intel·ligència, a llarg termini. Igual que per a
alguns va ser atractiu el "soft power català" als anys '20 i '30 o a
la postguerra amb Fuster al cap, pot tornar a ser-ho. Això sí, de la mateixa
manera que els espanyols van emprar el poder dur a la Transició, o ho acaben de
fer amb el vet a "País Valencià". El tornaran a gastar tant com
calga.
Per cert, la mort no
només serà del nom, prompte també de la gent. Creix la pobresa a la
"Comunidad Valenciana" que ells tan bé gestionen. En alguna cosa sí
som líders!
Oskar "Rabosa".
Links relacionats:
El PP aprueba su veto a “País Valencià” - Levante
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2013/05/15/pp-aprueba-veto-pais-valencia/998087.html
Presente y futuro de la normalización lingüística en el
País Valenciano - Antoni Ferrando Francés
La C. Valenciana lidera el aumento de la pobreza –
Levante
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada