dimecres, 31 de desembre de 2014

Cinema d’efectes especials.

Cada vegada se’m fa més difícil trobar una pel·lícula recent que m’òmpliga. Trobar històries ben lligades que conten alguna cosa, fora dels esquemes de producció industrial. Òbviament alguna se’n troba, però cal buscar fora de les produccions comercials. I és que el cinema també compleix amb una funció ideològica, allò que Althusser anomenava “l’aparell ideològic de l’Estat” encara fora amb mitjans privats, o mitjançant amb el que Adorno anomena “el missatge ocult”.
Des dels anys ’80 la indústria cinematogràfica va començar a produir un tipus de cinema adreçat als adolescents, i ahí ens hem quedat. Pel·lícules que semblen tenir un guió estandarditzat, amb petites variacions i molts efectes especials. Pel·lícules amb un missatge ocult o explicit molt senzill, que no tenen cap interés més per justificar l’actual statu quo socioeconòmic, sense cap mena de crítica o ni de plantejament alternatiu.
Aquestes pel·lícules no són més que una successió de fets al límit, de situacions que fan posar en tensió a l’espectador contínuament. Tal com passa als best sellers, que són novel·les amb moltes trames obertes per mantenir un interés dramàtic però sense cap contingut. Els esquemes dels personatges són simples, el bo és bo, el llest és llest, el dolent és dolent. No tenen vida interior, no tenen dilemes morals, no tenen conflictes interés, són emocionalment plans. I a més a més, estan tallats per l’American Way of Life.
Hui en dia els espectadors, no sols adolescents, no esperen més d’una pel·lícula que els efectes especials. És més, una pel·lícula no és pel·lícula sinó està carregada d’efectes especials, convertint-la en un espectacle de pirotècnica sense foc. No importa ja tant els guions, ni els diàlegs, ni la fotografia, tot passa a un plànol secundari front als efectes especials. Aquests ja no estan al servei d'una història passen a ser la història. Si hom veu, per exemple, la saga Star Wars, la primera trilogia era infinitament més rica que la segona, i la tercera probablement serà infinitament pitjor que la segona. Tot açò no té altre objectiu que crear un tipus d’espectador buit.
És cert que algunes pel·lícules sí que tenen un contingut més profund, però dubte molt que la majoria del públic arribe a entendre’l. És més, els grans mass media ja s’encarreguen de posar l’accent en els mitjans tecnològics com una fita de gran cinema en compte de posar-lo amb el missatge, això ho podem veure amb pel·lícules com Matrix o com In Time.
De Matrix tot en l’imaginari col·lectiu ha quedat les escenes on els efectes especials fan que Neo esquive bales, però ningú recorda el diàleg entre Neo i Morpheus, i molt menys se’ls ha passat pel cap pensar que això és una metàfora i que en realitat els esclaus som nosaltres, els espectadors, que Matrix és la cultura capitalista que ens imposa un model de societat que sentim perjudicial però no entenem per què i que la decisió de prendre les pastilles (blava o roja) és la decisió de voler ser conscients d’aquest sistema i trencar amb ell.
De In Time, malgrat ser una pel·lícula que respon a patrons de cinema comercial, amb guió esquematitzat, una història que mescla Bonnie and Clyde amb Robin Hood, molts efectes especials, molts fets al límit que tracten de mantenir en constant tensió a l’espectador, etc., té un missatge ocult: els diners són temps de la teua vida, i barates vida per diners, l’acumulació de temps de vida per uns provoca la mort dels altres que viuen sempre al límit.
Però aquestes pel·lícules són una excepció i, a més a més, a les dues següents de la trilogia de Matrix, el missatge acaba desapareguent. Per tant, al final tenim que els efectes especials o són una excusa per fer pel·lícules sense cap missatge o per diluir el missatge.


Oskar "Rabosa"

dimarts, 30 de desembre de 2014

R-TV: Lladres de somnis.

Who Stole The American Dream (en castellà, Ladrones del sueño americano) és un dels millors documentals, dels més rigorosos, sobre l'origen de la crisi. No és una crisi que haja nascut al 2007, es va gestar al 1971, quan les grans empreses van decidir fer un cop d'Estat global. Obviament, per fer possible això hi havia que començar per EUA. Per als autors del documental suposava robar El somni america, en realitat suposa crear un malson per a tot el món. No se'l perdeu.
 
Ladrones del sueño americano. (Documental) from La Verdad Oculta on Vimeo.

dilluns, 29 de desembre de 2014

Democràcia i fe.


La democràcia es fonamenta en la fe. Aquesta tesi vos pot xocar, però si vos pareu a pensar-ho durant uns minuts, trobe que arribareu a la conclusió que és total i absolutament correcta. Si us plau, penseu una miqueta abans de continuar llegit. A aquesta tesi s’arriba amb una senzilla reflexió i no caldria anar més enllà. A continuació donaré alguns arguments que sostenen aquesta tesi, però seria que ho llegireu una vegada vosaltres heu fet la vostra propia.
En primer lloc, caldrà analitzar la tesi oposada, que seria: La democràcia es fonamenta en la raó. Així, partiríem de la base que quan el poble sobirà ha de prendre una decisió ho fa després de jutjar què és el que convé, no tant a ell personalment sinó al conjunt de la societat. Per això, es suposa que un individu, un ciutadà, deu estar informat. És a dir, deu procurar-se la informació necessària perquè la seua decisió siga la correcta i així millorar no sols la situació seva sinó la de tota la societat. En “democràcies capades” –per dir-ho d’una manera fina- la primera decisió que pren un individu, suposat ciutadà, és el seu posicionament ideològic, dins del tradicional esquema esquerra/dreta. Ahí, en les societats occidentals trobem els següents grans blocs: per l’esquerra trobaríem 1) desapareguts els comunistes, seria una socialdemocràcia en sentit original amb ecologisme, feminisme, i un llarg etcètera de ismes; 2) una social-liberalisme, o tercera via, que és una versió amable del neoliberalisme al qual s’han pujat els tradicionals partits socialdemòcrates, des dels laboralistes anglesos fins al P$x€, passant pels socialistes gavatxos o socialdemòcrates alemanys; per la dreta, 3) conservadors; 4) demòcrata-cristians; 5) liberals.
És clar, que hom hauria de conèixer quins postulats inclou cada un d’aquestes “famílies ideològiques democràtiques” per poder escollir a quin partit votarà. Per això, la tasca de qualsevol bon ciutadà consistiria a conèixer, llegir, informar-se, sobre cadascuna d’aquests pensaments ideològics i veure quin li apanya més. Quin, després del seu raonament, s’ajusta al model de societat que ell desitja i que portarà més felicitat, no sols a ell sinó al conjunt de la societat. Si cap li satisfà, hauria d’explorar altres ofertes més enllà d'aquests grups dominants. Per exemple, plantejar-se perquè el comunisme ha desaparegut com alternativa, plantejar-se que diuen els anarquistes, o els llibertaris, o... qualsevol altra ideologia, idea o pensament que puga circular en la nostra societat.

Tot seguit hauria de raonar sobre quin partit o moviment polític s’ajusta a la reflexió anterior. Per això hauria de llegir els programes polítics, i després no sols això, també triar la persona que crega més oportuna per portar endavant el projecte, i a més a més, en cas de no complir amb el programa, i amb els postulats ideològics que conté, hauria de demanar responsabilitats.
Aquests serien l’actuació d’un ciutadà en una democràcia representativa, si actuara regit per la raó. Però no cal un estudi transcendental en sociologia, antropologia, psicologia social o interdisciplinari, ni fer enquestes amb 2.000 mostres, ja siguen telefòniques o a peu de carrer... per adonar-nos que això no és així. A la majoria de la gent si li preguntes, et definirà els partits polítics d’esquerres o dreta, no més, i no distingirà entre els principis bàsics d’aquestes ideologies que hem esmentat abans. Però a més a més, la majoria no es llegeix els programes dels partits, ni tan sols dels quals votarà. L’adscripció a un partit o un altre es fa generalment sense cap reflexió, les causes poden ser diverses, i van des de “l’herència familiar” fins a voler sentir-se identificat amb un grup o amb un estrat social, o fin i tot per identificar-se amb un determinat líder. Però això seria objecte de major estudi i reflexió a part.
Per tant la gent tria, els partits polítics per la fe que representen unes idees que els mateixos partits diuen representar. Els votants no busquen informació més enllà de la que ofereixen els mass media, la gent no busca referents intel·lectuals o ideològics fora dels canals de tv, ràdios i premsa escrita. La gent vota el partit i creu amb la gent que domina el partit, amb les oligarquies dels partits, i tant s’hi val que siguen corruptes com honestos, la fe amb el partit i amb la gent del partit es mantindrà incorruptible. Només quan una sèrie d’escàndols, de despropòsits, d’animalades i burrades, queden a la llum de forma clara i diàfana, tant que ja no quede ni un sol clau, per ardent que estiga, on agafar-se; només quan la fe es perd, la gent està disposada a canviar, per això haurà d'aparèixer un altre partit o polític a qui tenir-li fe.
La democràcia es fonamenta en la fe, com la religió i l’Antic Règim, però a més a més, la fe arriba fins al punt de creure’s que el poble decideix les polítiques que se li aplicaran, tot i que les desconeix. La raó ha mort, millor dit, ha sigut avortada. La fe roman victoriosa i incólume.

Oskar "Rabosa"

diumenge, 28 de desembre de 2014

R-TV: Petroli.


Un dels problemes més greus que afronta la nostra civilització és el final del petroli. I això passarà en els propers anys. Una sèrie de documentals ho han fet visible. En el món científic hi ha un fort debat en torn al Peak Oil, hi ha qui diu que no, que hi ha petroli per a 200 anys mínim, hi ha qui pensa que no hi ha ni per a 30. Aquests domuentals tracte sobre la segona teoria. Si vos abelleix saber al respecte, podeu veure qualsevol d'aquests documentals.

No hay mañana.



Cuando el petróleo se acabe - BBC

 
Petróleo, el fin de una era

 
Un crudo despertar
 


dissabte, 27 de desembre de 2014

ANTONI I ANTONIO

Hui ―o ahir―, mirant el Facebook, he llegit una notícia interessantíssima: Tàpies ha mort! I encara ho seria més si no fos perquè l’artista va morir fa un parell d’anys, que recorde jo. La persona que treia la notícia, potser se l’acabava de trobar o, potser, la notícia ha tornat a l’actualitat a causa d’algun comentari retardat. No ho sé... no m’importa, però l’art ha estat a l’actualitat, darrerament. López, per exemple.
López ha acabat el quadre de la família reial que va començar fa una vintena d’anys. Realment ―la paraula encaixa ací a la perfecció― no m’importa massa però em resulta interessant l’anàlisi de l’obra. El quadre no m’interessa perquè estava mort fins i tot abans de començar-se. L’enfocament, em fascina! El pintor mira el monarca i la seua família des d’un angle excepcional: des de dalt cap a baix. Qui ho haguera fet fa unes dècades? Segur que ningú, però López s’hi ha atrevit.
Les postures són un valor afegit. Els models estan tractats d’una manera que fa la sensació que no tenen cares... Almenys jo, no sé la que tenen, ni m’importa, però les cames, amb eixes postures tan ―diguem-ne― naturals, em tenen captivat. Les sabates, de taló baix per a les femelles, ho acaben d’arreglar, i els trencs, tan evidents en els pantalons, ens conviden a seguir-los amb la mirada. L’ull humà se situa a l’altura del pubis i, des d’eixa posició, fa el repàs visual de l’obra. En positiu, hi ha que l’edat juga a favor de la monarquia i, a més, no hi apareix Letizia. Però, per què no van fer una fotografia? Mai he acabat d’entendre l’hiperrealisme...
López té el seu punt, i això no es pot negar. Mirar la família reial per damunt del muscle i que li paguen per fer-ho, m’agrada. Pintar-los amb roba i complements de fa una vintena d’anys, també. I, tot i això, s’ha moderat, l’home. La família ha crescut i ha minvat; i ho seguirà fent. El nucli dur de la mateixa, es troba ben representat en el quadre, tot i la propaganda que li vullguen fer a la reina dient que si fa o que si deixa de fer. Divorciada, massa prima i, a més, operada; quasi res!
Tàpies era un gran artista que, a més, escrivia i explicava la seua obra perquè els interessats la pogueren interpretar. Deien que treballava l’abstracció i, per esta raó, la manera en què l’observador s’apropava a l’obra s’havia d’iniciar amb les explicacions de l’autor. Però, i López: cal d’interpretació? Jo, personalment, pense que sí; i, a més, de molta! Per començar, m’agradaria saber com podia treballar a l’estudi amb eixe quadre present i per què es va retardar tant a acabar-lo/entregar-lo. Dorian ja ha fet totes les festes i ha viscut tant com el cos li ha pogut aguantar, i ara, a partir de l’obra, en veiem les conseqüències. Si hagués pintat Letizia, els hauria posat en evidència... Realment, els hauria desemmascarat a tots i totes perquè la reina és l’única que ha millorat; i no poquet!

Salvador Sendra Perelló

divendres, 26 de desembre de 2014

Podemos, Catalunya, Populisme, Independència.

Els dos fenòmens polítics que han marcat el 2014 són per una banda l’aparició de Podemos a l’escena i per l’altra el procés polític cap a un Estat propi a Catalunya. Molts analistes donen per suposats que ambdós processos tenen origen en la crisi econòmica. Però, és així?
Tots dos processos tenen semblances i diferències. Podemos, segons els plantejaments de Laclau, tindria un discurs populista. Aquest populisme no s’ha d’entendre, com diu Laclau, amb un sentit pejoratiu. El populisme no té per se un contingut ideològic ni és un moviment, és una forma d’articulació dels continguts socials, polítics o ideològics siguen els que siguen. Segons aquest filòsof, el populisme tindria tres components:
1)      En primer lloc, hi ha sèrie de demandades (tant siguen peticions com reclamacions) insatisfetes que fan diferents grups socials i que són heterogènies i responen a una lògica diferencial, però acaben sent equivalents (ninguna predomina ni pot predominar sobre les altres) i acaben formant una cadena equivalencial, de forma que la reivindicació de qualsevol demanda acaba arrossegant a tota la resta, ja que van lligades. No obstant això, sempre hi haurà tensions per compatibilitzar-les. Podemos ha aconseguit enllaçar el descontentament social i les reclamacions de diferents grups: des d’afectats per la hipoteca, la reforma laboral, funcionaris que han sofert retallades, les marees, treballadors que els han retallat salaris, les queixes d’autònoms i pimes, etc.
2)      El segon element, és una dicotomia que es produeix entre poble/dirigents. En la mesura que totes aquestes demandes són insatisfetes, els agreujats tendeixen a fer culpables als dirigents, a les elits, oligarquies, aristocràcia, etc. La societat es divideix amb els de baix i els de dalt. Els de baix reclamen per a ells el terme poble, i els altres són els dels privilegis, siga quin siga el terme que s’empre: elits, oligarquia... casta en el cas de Podemos.
3)      El tercer element perquè hi haja un trencament populista és l’aparició d’un líder com a factor aglutinador. El líder passa a ser un símbol, i aquest símbol és més potent si és vist com un membre del poble, un home/sorgit del poble. Pablo Iglesias és aquest líder, i la creació és estudiada, per això a les paperetes a les Europees anava la seua cara en un intent d’identificar líder/demandes i líder/poble.
Un factor clau en el populisme, però no sols, és l’ús d’un llenguatge que servisca per als propòsits. L’ús de paraules com poble, casta, els de dalt i els de baix (en llenguatge de Laclau significants buits) o paraules com pàtria (significants flotants), són essencials. Així mateix poder encadenar les diverses demandes insatisfetes exigeix que la desaparició de dicotomia esquerra/dreta, ja que tracta d’arreplegar gent insatisfeta haja votat dreta o esquerra abans, el poble no és d’esquerres i dretes, tots són poble. Tot açò ho reuneix Podemos, que articula el seu discurs de manera populista, i això ni és bo ni és dolent. Laclau diu que d’alguna manera tots els discursos són populistes, s'hauria de veure en quin grau i si tenen els elements per provocar una ruptura populista.
A Catalunya, encara que hi ha semblances, el discurs no reuniria aquest element, encara que en té molts. En certa manera és populista però s’ha estructurat d’una altra manera. En primer lloc, els greuges i les demandes d’una part del poble català giren entorn de qüestions nacionals: independència, català/espanyol a l’escola, reconeixement com a nació dins l’Estat, la porga de l’Estatut pel TC... També hi ha reclamacions que tenen caire econòmic, però aquestes són presentades com a conseqüència d’un maltracte per part de l’Estat, i les retallades que fa el govern català una conseqüència del maltracte, per infrafinanciació. Les reclamacions responen a una lògica diferencial, els catalans són maltractats ells com a grup, i de totes les demandes, la independència i/o el dret a decidir s’ha convertit en una demanda predominant sobre les altres. La resta de demandes han passat a un segon plànol.
D’una altra banda la dicotomia social no és entre els de dalt i els de baix, és entre l’Estat/Govern espanyol i el poble català. Però el poble català no són només els de baix catalans, també des de les institucions (tant Parlament com Generalitat) i des de les elits catalanes hi ha independentistes. La frontera no és dalt/baix, sinó que és transversal: catalans/espanyols-unionistes. Tant és així que el Cercle d’Economia, que aplega grans empresaris catalans, no s’ha pronunciat ni a favor ni en contra perquè hi ha membres que defensen una i l’altra posició.
Per un altre costat, no hi ha un líder que aglutine totes les demandes. Hi ha diferents líders, i cadascún des de la seva posició exerceix el lideratge. Hi ha dos tipus de lideratge, el que s’exerceix des de la societat civil, i el que s’exerceix des de la política. Tan és així que els lideratges des de cadascuna de les bandes, no són discutits pels de l’altra banda. El lideratge que a la societat catalana exerceixen Carme Forcadell i Muriel Casals, del ANC i Omium, no és disputat pels de líders polítics, com l’Artur Más, l’Oriol Junqueras o David Fernàndez. Ni a la inversa. És més, el lideratge de la Forcadell i la Muriel serveixen per cohesionar els independentistes i influir en l’espai polític només pel que fa a la independència, sense moure's en altres paràmetres, com l’econòmic o el social. Tot el pes unificador simbòlic recau en el significant independència, una terra promesa, una mena de paradís, on tots voran satisfetes les seues demandes, on tot serà felicitat.
Ací també troben significants buits, com poble català, catalans –termes que s’empren només pels que volen la independència, pel que una part, que no està clar que siga el 50% dels catalans, assumeix el tot- i els significants espanyolistes o unionistes –que tracten de denigrar a qui s’opose a la independència.
No obstant això, a Catalunya, donat que al bloc independentista predomina una demanda -la independència-, i hi ha altres demandes que també hi són –retallades en sanitat, educació, desnonaments, etc.- les tensions són més fortes i hi ha un al risc que fracasse. Laclau diu, respecte del populisme, que “El éxito de la operación populista depende de que el momento universalista prevalezca sobre el particularista”. A Catalunya no hi ha un moment populista en els termes que hem vist abans, però això seria parafrasejant, així, l’èxit de l'operació sobiranista depèn que el moment de decidir sobre la independència tinga prevalença sobre qualsevol altra demanda. És per això que la proposta de Mas és més viable que la proposta de Junqueras, perquè Junqueras incideix en els particularismes i Mas ho fa només amb la independència.
Quina manera d’articular el discurs té més possibilitats d’èxit, la de Podemos o la que es dóna a Catalunya? Òbviament, la de Podemos, la dels independentistes catalans està més sotmesa a tensions internes que poden fer que s’espatlle l’objectiu de la independència

dijous, 25 de desembre de 2014

R-TV: L'endemà.

L'Endemà és un documental dirigit per Isona Passola, que té la pretensió de donar respostes sobre què passaria si Catalunya tinguera un Estat propi. El documental tracta diversos temes, desde banals com l'Esport i el Barça i l'Espanyol fins temes com educació o investigació, passant per què fer amb les centals nuclears. Interven gent com Jordi Basté, Germà Bel, Ramon Folch, Sala i Martí, Carme Porta, i un llarg etcètera. Un documental molt interessant que quan va ser emés per TV3 va posar dels nervis al PP i Ciudadanos.
 
 

dilluns, 22 de desembre de 2014

VISCA LA CONSTITUCIÓN

La democràcia és una anomalia. Si analitzem la seua empremta en el món, està clar que, des del nostre punt de vista, és magnífica; no ho dubte. Però, si ho veiem d’una manera efectiva, o siga, des de la quantitat de temps que ha estat present i a la quantitat de gent que l’ha gestionada, és com si buscàrem una errada en un article meu; o siga, un fet quasi impossible de trobar.
Nosaltres, emmirallant-nos en Grècia  ―en la Grècia Clàssica―, arribem a creure’ns que eixa democràcia és l’estat natural d’una societat desenvolupada, però no és així. La primera pregunta que ens hem de fer és sobre la quantitat de gent que viu, hui dia, en estats que puguen obtindre este qualificatiu. El resultat ja ens situa en una xicoteta elit mundial, tot i que sempre observem mancances en el sistema. La segon pregunta es troba relacionada amb el temps que duem gaudint-la: trenta sis anys! I hi ha qui diu que està consolidada... com si fóra nord-americà!
A les dos preguntes anteriors, si encara volem seguir preguntant-nos alguna cosa més, podem afegir una qüestió sobre si ens mereixem el sistema democràtic i sobre què em fet per a ser-ne mereixedors. Si creiem realment que ens l’hem guanyat, hauríem de recordar que Montesquieu lligava la república a la virtut. De moment, li haguera costat entendre, a l’home, que això que anomenem democràcia conserve un monarca però, li hauria costat més encara d’assabentar-se de què significa ser virtuós per a un poble com el nostre.
No obstant això, per a gaudir plenament de la democràcia, hem redactat una Constitución que, si volem ser tan impertinents com en les línies anteriors, haurem de qüestionar, no? L’hem redactada o ens l’han redactada? Quants models en teníem per escollir en eixe famós referèndum? La Constitución és un gran text que ens van regalar uns ciutadans benintencionats que van prendre models d’altres documents ―els millors― i els van transcriure i ajuntar en un sol llibre que s’apropa a la perfecció, pense jo.
Un dels missatges més recorrents que es mouen pels cercles progressistes és dir que la Constitución necessita de canvis. I, potser tinguen raó. Jo, ja fa uns quants anys que la vaig estudiar i, en eixe temps, el que vaig entendre era que tenia moltes interpretacions. Però ara vull realitzar l’última tanda de preguntes, o el conjunt de totes, perquè ens hi emmirallem. Si el fet de viure ací ha estat una mena de loteria, com ho ha estat el temps en què ho fem; si no ens podem considerar persones virtuoses perquè ―no ens enganyem a estes altures― no hem fet res per ser-ho; si hem adaptat un residu de la monarquia a un govern republicà; si ens hem empassat la Constitución fugint d’una dictadura que apuntava de tornar; si no hem fet res per optimitzar la nostra participació en l’actual cobertura constitucional... Per què collons l’hem de canviar ara? Per un punt d’entre cent que hi ha que no ens agrada? I els altres noranta-nou? Els hem fet valer mai? Però, per acabar de tancar el cercle, m’agradaria saber l’edat i la procedència dels jutges del Tribunal Constitucional perquè, realment, caldrà canviar la Constitución o, simplement, aplicar la democràcia?


Salvador Sendra Perelló

divendres, 19 de desembre de 2014

Retrobament inoportú.

A poc a poc en torna la consciència. Però, no, no vull. Vull seguir dormint. Mentre la consciència torna vaig adonant-me’n que ve acompanyada del mal de cap. La ressaca serà terrible ho intuïsc
…vull dormir, vull dormir!
No gose ni obrir els ulls.
…pufff, em cague en Déu, qui manera de beure ahir…
El mal de cap, la panxa rebolicada, l’estomac irritat, la boca pastosa, els nassos embossats, les cames i l’esquena també em fan mal.
…puta merda, estic fet un drap ...hòstia, estic dormint amb camiseta i bòxer? No vaig ser capaç de llevar-m’ho tot… no recorde res d’anit. Sé que anàrem a sopar a la bodegueta però …i després? La vesprada la recorde, van dinar a cal Pep, després estiguérem jugant al dominó, bevent i ens vam fer un parell de ratlletes. La mare que m'ha parit, no la puc tastar, quan em faig coca perd el control. No recorde res de res…
Estire la mà i…
…hòstia aquest no és el meu llit, puffffffff, és un llit més menut. I ara, on collons estic? Ja sé perquè note el coixí estrany i els llençols fan una olor de sabó o suavitzant rara.
No volia obrir els ulls però no em queda una altra, la persiana no està abaixada del tot, l'habitació està en penombra…
...em cague en Déu, em cague en Déu i em cague en Déu… puffff Vull estar a ma casa, vull el meu llit, vull la meua habitació i dormir… dormir… dormir… puffffffff la puta mare que va! Hòstia!
Em pose nerviós…
...no me'n recorde de res… i a cal Pep no estic… ni es casa del Jordi, ni del Vicent… els altres se n’anaren abans de sopar així que si no són ells… on collons estic? Sembla mentida que amb 40 anys faça coses de gent de 20. Pufffffff I pixant-me que estic, per si faltava alguna cosa. No es sent ningú per casa. Estaran dormint? Quina hora és? Hi haurà algú? Pufffffffffff Em cague en Déu, una i mil putes voltes.
Sent punxades a l’estòmac
…encara més coses... deu ser el que estic estresant-me. Només em falta que ara m’agarren ganes de potar. No tinc més collons que alçar-me, buscar a vorer si trobe el bany… em pixe… hostia puta… qui em manarà a mí fer l’imbècil.
M’alce a poc a poc, em costa un munt. Mire l’habitació i sent odi cap a ella, està tota arreglada, neta, super ordenada, però l’odie perquè vull eixir d’ella i tornar a la meua, no tan ordenada ni tan neta però és el meu refugi, el meu búnquer, el meu cau, on estic a gust, on tot el món m’importa una merda, on podré descansar, dormir, recuperar-me d’aquesta puta ressaca en pau i tranquil·litat. Avance pel passadís mirant les portes,
…i ara com trobe jo el bany?
Mire si hi ha algú a la cuina, buida; mire si hi ha algú a la sala gran, buida també. Hi ha una porta que no està tancada del tot, i sí que és un bany
… per fi, hòstia!
Em sent alleugerat com si m’haguera tret un pes de la motxilla. Una motxilla que encara està carregada de fàstic. Pixe, tranquil·lament. Vaig cap a la pica, em tire un grapat d’aigua a la cara
…quina cara hòstia, ni un mort, em sent fet pols, però encara faig pitjor cara.
Com tinc la boca pastosa i set, molta set, glopege i bec aigua amb gana, directament de l’aixeta. Quan acabe, en torne a tirar un altre grapat d’aigua a la cara, i note una punxada a l’estómac. Em vénen arcades i vaig cap al vàter
…pufff, encara acabaré potant. Hòsties!!
Efectivament, una arcada fa que una glopada de l’aigua acabada d’ingerir puge gola amunt, l’aguante a la boca, m’acoste al vàter i la deixe caure. De seguida una altra arcada, i una altra glopada. M’agenolle davant la tassa per no fer-ho tot una porcada. Les arcades es succeïxen, una darrera l’altra. Ja no queda aigua, ara tire la fel. Note la boca agra de la bilis i sucs gàstrics, la tassa queda tacada del líquid grogós que ix de la meua panxa. Baves i sucs amargs, i els nasos plens de la pudor d'aquests, fan que encara em vinguem més arcades. Ja no tire res, i cada arcada m’esqueixa fins a l’ànima
...què miserable sóc, tirant les butzes, a una casa estranya, no sé on estic, fent una “enfangà” de collons... Em cague en Déu, que collons faig!
Note la presència d’algú al bany. La vergonya m’envaeix, agenollat davant la tassa, potant, sentint-me un nyap, i una persona mirant-me. Supose que serà algun amic, cosa que una miqueta en tranquil·litza. Si fora un estrany la situació encara resultaria més patètica si cap. Amb els ulls plorosos tancats, busque el paper higiènic. Em torque la boca, la barba, tire el paper ple de baves, sucs estomacals i bilis; agarre un altre tros, em moque, i tire el paper; agarre un altre tros, m'eixugue les llàgrimes. Seguisc agenollat davant del vàter, amb la samarreta i els bòxers. El terra està fred, ara me n’adone d’això, fins ara ni ho havia notat. Òbric els ulls, tire de la cadena. Em gire cap a la persona desconeguda. El primer que veig són unes cames de dona, porta unes braguetes negres, una samarreta negra de tirants... cabells negres més avall dels muscles. La cara em sembla coneguda, però no sé de què... La meua respiració es talla de sobte. Els seus ulls verds em miren entre divertits i amb llàstima. Em deixe caure enrere, sense pensar res, la ment totalment en blanc. La mire fixament, i sense pensar-ho, sense ser conscient, els meus llavis, la meua llengua, tots els òrgans es mouen per poder parlar sense jo fer res i sense poder evitar-ho. Tampoc sóc conscient què diré:
- MARIA!!!!!!!
- Home, per fi, després de tota una nit, m’has reconegut! –diu ella amb un somriure burló.



Oskar "Rabosa"

dijous, 18 de desembre de 2014

Economia o imatge?


Jorge Luis Borges, que amb la seua enciclopèdica cultura es podia permetre tocar molts pals, divagant sobre el budisme conta sobre la inefabilitat que els practicants de dita religió veuen en ella. Així, imaginem un elefant com un conjunt gran, per dalt de les mesures humanes com a metàfora del budisme. Si una persona li toca la trompa dirà que és essencialment allargat i prim, mentre que el que li toque la panxa hi dissentirà totalment, per no parlar del que li toque qualsevol de les potes, que ho definirà com a allargat però no prim, ni parlar tampoc del que li toque la cua... Això mateix postulen altres religions com ara les revelades semítiques. Per als jueus el nom de Déu és sagrat, Yahova, val a dir aquell que és com ell mateix, l’inigualable. Els musulmans parlen dels 99 noms de Déu, perquè el centè, és inexpressable, relligant amb l’origen misteriós i màgic de les paraules del judaisme, “in principio erat verbum” segons la famosa traducció de la Biblio o Vulgata de Sant Jeroni . Per als cristians, i en castellà com ho hem sentit habitualment, diuen que “los designios del señor son inescrutables”.

Sé que semblarà una estranya incursió en territoris aliens per un escrit que suposadament anava a parlar d’economia, it’s the economy stupid!, segons el motto de les presidencials que Clinton li va guanyar a un Bush ensuperbit pels seus èxits militars i descurat dels aspectes econòmics. En un recent article de títol anàleg, Són els bessonets estúpid, Salvador Sendra hi reflexiona sobre com per a bé per a mal, un polític es deu a la estètica més que al fet polític o econòmic strictu senso. Com bé apunta ell, per a analitzar les declaracions i l’abast de les mateixes en l’àmbit econòmic, al si del blog mateix, ja comptem amb veus autoritzades com les de Òskar Rabosa o Sara Garcia, però és irrellevant. ¿Perquè irrellevant es preguntaran molts? ¿És que el saber sobre un aspecte i parlar amb propietat és irrellevant? En principi no, però el problema és que de nou, és irrellevant, i és irrellevant, perquè és un grau d’anàlisi que gran part de la població, val a dir els votants, no exigeix als seus polítics. Com bé apunta Salvador Sendra, estarà molt bé saber economia com Sara o Òskar, però la major part de gent no en sap i si Montoro fa unes declaracions, més que escoltar-li les paraules, el jutjaran visualment. Si anés descurat, mal vestit o afaitat, se’l criticaria molt més i de manera immediata que si realitzara la més explosiva de les declaracions.
Així estan les coses... Derrotisme? Potser no, de fet, alguna cosa es mou a diferents parts del món. A Califòrnia, els prohoms de la revolució tecnològica digital, com ara els multimilionaris Mark Zuckerberg o Bill Gates, no van particularment ben vestits ni intenten impressionar a ningú visualment. A l’estat espanyol recentment i per descobrir està si la cosa té profunditat o no, la gent de Podemos, en franca expansió, es mostra planera a l’hora de vestir ¿És l’inici d’una nova revolució ací també? El temps ho dirà, per ara, una volta que aspiren a governar ja s’han trobat amb la necessitat de concretar accions pròpies i sembla que han estat prou més modestes que quan es limitaven a anar contra les de la resta de partits. Vegem-ho amb exemples, les anteriors manifestacions al repudi al pagament del deute s’han, com per art de màgia, convertit en una crida a una reestructuració ordenada, mentre que la indefugible, bàsica, jubilació als 60 anys, ha passat a ser-ho als seixanta-cinc i flexible, com tots, vaja...  Res com ensopegar-se amb la realitat per baixar del Cel a la Terra.
It’s the economy, stupid or it’s the image?
Si pensem en Montoro desautoritzar per mal afaitat, el mateix podem postular per un Iglesias “llepa’et” i polit... De nou la imatge per damunt del contingut de les paraules, irrellevants per tant elles. El temps dirà com acabarà tot, jo, més modestament i com èmul de l’oracle de Delfos, em limitaré a postular el cent per cent d’encert a posteriori a la barra de qualsevol bar; això ja ho sabia jooooo!... Així, si parlem de “trompes” no d’elefant búdic, que com a mínim m’agafe avesat en la matèria got en mà i preferentment confessat, que no se sap mai, i els valencians, com és sabut –sabuts que som!-, som experts en parlar, i pitjor encara votar, sense coneixement de causa. Ara que... com que estem en temps de fer-ho tot pols, tampoc seria tan mala idea aquella de contradir-nos col•lectivament, i començar a parlar i votar amb coneixença de causa, recuperar aquell entrellat del que parlaven els vells. 

Lluís Alemany Giner
 *Brasov a 15 de desembre del 2014

dimecres, 17 de desembre de 2014

TREMOLA MÓN: OBAMA DESPERTA!

Abans de començar a escriure este article, vull que el lector sàpia que, com en les grans obres clàssiques, jo, Salvador, agraïsc la inspiració creadora a les musses de l’Albufera. Lloar Obama, mai ha estat tan fàcil com hui i, a més, la genialitat d’este gran ídol és ja, per si sola, una font d’inspiració per a qualsevol poeta-narrador. Només queda donar gràcies al Senyor per haver-me permés viure un moment tan especial que passarà a la història del món mundial.
El primer article que vaig escriure en este blog, «Ucrania y el efecto placebo», ja apuntava per on anaven els trets respecte a la nova Guerra Freda. La situació de Putin ―el dolent, per entendre’ns― era forta perquè estava assetjant Ucraïna i intentant tancar el bloc de l’Est. Quasi tot el món s’oposava però Putin, el dolent, va participar de la pressió i de la invasió. Mentre, Obama ―el bo, per entendre’ns―, impassible, esperava el seu torn. La darrera reunió del G20 va ser semblant i Putin, el dolent, treia pit mentre, la resta, tremolava i intentava sancionar-lo. Obama, el bo, controlava els temps.
Quan em preocupe per una persona, el primer que mesure és la seua intel·ligència; i Obama, el bo, en té. Això comporta que les accions que s’hi deriven es puguen analitzar o, si més no, que em capten l’atenció. Obama, el bo, controla els temps, com qualsevol persona de coeficient normal-alt. Els impulsius, molt més comuns, ho tenen difícil per eixir de la mediocritat i se solen moure per premisses molt més bàsiques com bo/dolent, per exemple.
Rússia ho té difícil perquè el petroli està per terra; els seus preus estan a nivells del 2000! Venezuela, també ho està passant malament perquè el cru és un dels seus actius més potents. L’Estat Islàmic, que fa poc es mullava per aconseguir les millors explotacions, ara no trau benefici, com li passa a Iran i companyia. Argentina estarà cagant-se amb tots els santets perquè els pous expropiats ara no són rendibles. I així podria seguir més línies... Si la competència extrau el petroli a un preu superior, automàticament perd quota de mercat perquè hi ha la denominada llei de la competència.
Una jugada mestra, com ho és abaixar el preu del cru per sota del preu de cost, en alguns casos, augmentant i mantenint la producció, ha acabat amb els dolents ―abans Eje del Mal. A Obama, el bo, no li ha calgut disparar ni un sol tret per posar-los a tots contra les cordes però ―clar―, ningú escriurà les seues lloances en els llibres d’història per esta raó: perquè no hi ha hagut cap dispar. No obstant això, jo, el poeta-narrador, si les musses m’ho permeten, seguiré escrivint amb lletres daurades cada acció del gran heroi: Obama, el bo!
I el lector es preguntarà: «per què tant d’èmfasi i tanta lloança?» I l’escriptor contestarà: «perquè m’he guanyar 50 euros este mes omplint el dipòsit!»


Salvador Sendra Perelló

dimarts, 16 de desembre de 2014

El PP no té la culpa…

…la major part de la culpa del que està passant al País Valencià la tenen els seus votants. I han sigut una gran part dels valencians qui sistemàticament els ha votat.
Ja fa un temps, i va ser un dels primers posts que vaig republicar a aquest bloc, vaig exposar la tesi que els valencians votaven al PP buscant reconeixement, el PP mitjançant les polítiques de “Grandes eventos” aconseguia “enlluernar” el món, bé no sé si tant com el món, però als valencians sí que els tenia enlluernats. La Ciutat de les Arts i les Ciències, la F-1, la America’s Cup, la Ciutat de la Llum… eren projectes que els valencians sentien que els donava grandesa. Era una cosa per presumir davant del món. De sobte, un poble amb complex d’inferioritat, un poble que s’havia entregat a la grandesa de Castella, un poble que -en la dialèctica hegeliana d’amo/esclau- era esclau, aconsegueix alliberar-se, ser amo. Tot gràcies al PP.
No importa que una persona amb una intel·ligència normal i mínimament raonable podia veure i preveure que el camí que portava el PP anava cap al desastre. No importava que fóra públic i notori que els càrrecs electes del PP eren corruptes, que les institucions eren una cova de lladres. Vicente, el Vicente de la cançò d'El Sifoner, ja podia anar a Madrid i parlar-los de tu a tu “a los de los madriles”. Ja no eren només els de “las fallas”, “las naranjas”, “la paella” i la “tierra de las flores, de la luz i del amor”, ja no eren “los de la playa de Cullera o Gandia”. Ara ja per fi eren els de la F-1, l’America’s Cup, els de Calatrava... I si per això calia pagar el preu de la corrupció, la Gürtel, el Papa, els projectes destarifats, etc., doncs el que faça falta que “això ho pague jo!”.
Tot açò ho recalque perquè ara està de moda tirar-li tota la culpa al PP. Tot el que passa és culpa del PP. Entenc que els partits polítics, els que ara aspiren a treure vots per governar, li tiren tota la culpa al PP. És clar, és la seua tasca. Ells ara s'han d'adreçar als mateixos votants que han votat en les darreres 5 legislatures al PP, i no van dir-los: “vosaltres sou uns malparits irresponsables  que votant al PP ens heu clavat dins d’aquest atzucac”. Evidentment qui faça això no té cap opció de governar. Així, que toca senyalar als que tots sabíem ja fa temps que robaven, que malgastaven, que enxufaven,  al PP i dir-los: “és que vosaltres heu enganyat a la pobra gent” i “és que vosaltres heu mentit a la gent”. És molt probable què qui faça eixe discurs estiga també convençut d’això. De que el poble és inocent i han sigut uns pocs "caradures" qui els ha enganyat. I això és perfectament possible, pequè aquest sistema dissol la responsabilitat, tal com ja explicava Ulrich Beck, quan en “La sociedad del riesgo” diu:
Esto deja claro de manera ejemplar dónde reside el significado biográfico de la idea de sistema: se puede hacer algo y seguir haciéndolo sin tener que responsabilizarse personalmente de ello. Se actúa, por decirlo así, en la ausencia de uno mismo. Se actúa físicamente sin actuar moral y políticamente. El otro generalizado (el sistema) actúa en uno y a través de uno: ésta es la moral civilizatoria de los esclavos, en la que social y personalmente se actúa como si uno se encontrara bajo un destino natural, bajo la «ley de gravedad» del sistema. (p. 39)
Així doncs, els valencians han anat votant al PP majoritariament sense tenir que fer-se responsables de les conseqüències del seu vot. I no sols això, llevat d’algunes excepcions que sempre les hi ha, molts dels votants d’altres formacions polítiques i les mateixes formacions polítiques han anat deixant fer al PP, perquè a la fi i al cap, ells també sentien eixe orgull de tenir la F-1, l’America’s Cup, etc.
Hom veu la notícia sobre un documental titulat “Un poble en venda” a eldiario.es, i veu que es diu: “Un trabajo de 35 minutos aborda con la sociedad civil como el PP ha “dejado temblando” la Comunitat Valenciana”. Jo no puc pensar que això és fals, absolutament fals. Perquè el PP no ha caigut al País Valencià com els càstigs divins sobre Sodoma i Gomorra o una plaga sobre l’Egipte perquè els valencians hem desobeït a Déu. El PP ha governat al País Valencià perquè està ple d’imbècils que l’han votat “democràticament” i ara no se’n fan responsables.
Ja sé que públicament ningú eixirà i ho dirà clar ras. Però jo ho puc dir, perquè ho pense, perquè, a més a més, és cert, perquè no li dec res a ningú i perquè és hora que també senyalem els responsables. A tots i cadascun. Per aixó ho repeteixc: La major part de la culpa de la ruïna del País Valencià és dels imbècils que ha votat al PP elecció rere elecció.
 
Oskar “Rabosa”.

dilluns, 15 de desembre de 2014

UNES LLIÇONS SOBRE ECONOMIA


M’alegra que França haja tingut dos premis Nobel, enguany. D’una banda, el d’economia; i resulta més important, des del meu punt de vista, quan la Paris School of Economics ha perdut alguna posició en quant a la seua notorietat mentre que la de Tolouse, en recupera. Jean Tirole és el guardonat amb este important premi i Thomas Piketty, altre il·lustre economista, resulta ser un dels més importants pensadors en la matèria. D’alta banda, el guardonat amb el de literatura és Patrik Modiano. Ara, jo, com a bon especialista en literatura, escriuré sobre economia!
Però, com és possible esta situació si el vell continent està farcit de decrèpits sistemes que no poden competir amb les economies emergents asiàtiques? O amb els omnipresents sistemes de més enllà de l’Atlàntic... Podem pensar que ací només som teòrics i que allà, per Àsia, apliquen el que han aprés; podem intuir que el capitalisme està intentant repensar-se allà on es va inventar; o podem apreciar que l’economia perifèrica és una deformació de les teories capitalistes que ens explicava Weber.
Je suis français parce que je suis décadente, et je suis décadente parce que je suis européen. Avec cette ligne je crois que toutes mes idées sont déjà dites. Però, eixa decadència no és nova... Si fem valer les idees nietzschianes, cada cert temps ens hem de retrobar, amb una constant tornada arrere, fins a l’inici de la nostra civilització, per poder renovar-nos i començar de nou, amb més força. Jo, precisament, em crec açò, i ho visc constantment.
Cada volta que necessite refermar-me en un argument, una idea o qualsevol intuïció que em resulte important, em trobe, a mi mateix, rellegint vells llibres. Quan localitze eixe apartat que busque, em complau comprovar que encara tinc una certa memòria que em faculta per recordar el llibre i l’autor, si més no, de manera aproximada. Llegit i rellegit, continue avançant però, això sí, amb eixa seguretat que em dóna el recolzament dels textos.
El cas de l’art, és semblant. La necessitat d’obtindre un punt de partida per a treballar o per a explicar allò que hi ha, fa que t’hages de desplaçar fins a la peça de referència, com per exemple, en la música, que fart d’escoltar Chopin a casa, em vaig retrobar amb la seua essència en un concert a Teulada. Per suposat, no vull que penseu que he llegit ―ni que vaig a llegir― cap dels autors que he esmentat a l’inici del text. Només he fet l’ús d’estes persones per contextualitzar eixe gir que s’endevina en les institucions i, per què no, en la intenció de buscar-se. Però, una cosa vull que quede clara: més enllà de la seua influència i de les seues tesis, el que m’interessa és que siguen europeus. Si algú s’aproxima a França, atret pel seu renom, com a poc s’endurà la immersió en una qualitat de vida que causa enveja i que, depenent d’on vinga l’aprenent, ni tan sols l’haurà somniada. I tot això sense considerar el màgic escenari tolosà o parisenc que l’envoltarà.


Salvador Sendra Perelló

diumenge, 14 de desembre de 2014

Caravaggio modern.

L’escriptor francès Jean Genet, era allò que hui els anglosaxons dirien un self made man, algú fet a sí mateix. No li’n va quedar altra. Abandonat des de la naixença per la mare, es cria en orfenats, on aprèn a robar, barallar-se i amar la virilitat, val a dir els hòmens. Després d’una llarga i atzarosa vida que inclou la Legió Estrangera, aquell lloc per a desclassats on no fan massa preguntes sobre els orígens o circumstàncies personals, o la presó, i havent ja escrit una caterva d’obres a quina més polèmica, és premiat el 1983 amb el Premi Nacional de les Lletres Franceses. El dia de la recepció del premi i envoltat de les més altes autoritats nacionals, incloent-hi el president, gosa preguntar en la seua al•locució el motiu de l’adjudicació del premi a ell justament... Rialletes nervioses, et alors monsieur... quines coses té este home! Ell però, continua i va puntualitzant –i horroritzant als assistents- preguntant si el premi li l’han donat per presidiari, drogoaddicte, pederasta, maricó, exactament per què...
Cal però adduir que l’ésser controvertit no naix amb ell i que compta amb gloriosos precedents com ara el pintor italià barroc Michelangelo Merisi, molt més conegut com a Caravaggio, llogaret a prop de Milà, on son pare treballava i ell va residir gran part de la seua infància. Creador d’un estil ombrívol propi, com Genet més tard, també ell combina allò que Lorca futurísticament definirà a Poeta en Nueva York, com “llevo un guante mercurio y otro de seda”. També ell, Michelangelo Merisi, rebatejat ja Il Caravaggio a Roma, coneix els més alts palaus i honors i les més baixes tavernes. Les classes benestants es rifen els seus treballs mentre ell es dedica com Pasolini més tard, a viure la més tòrrida nit romana de sexe i excessos, de got i navalla. Ni un passa enrere, la vida i la mort com a principis vitals. Una vida no arriscada, no raspant la mort, no mereix ser viscuda.
Tornant al món real de hui en dia, poques coses més plàcides que uns dies de vacances, un tren, paisatges, un diari i un paisatge al qual guardar. Posem per exemple els Alps, Suïssa, arribant des de la imponent estació moussoliniano-feixista de Milà. La premsa, així, pot ser regional o amb secció regional. Compre el Corriere della Sera i entre ullada i ullada per la finestra, veig una notícia que em salta als ulls. Al poble de Caravaggio, val a dir el que va donar nom al pintor, un rector ha tingut que fer-se enrere en un projecte per causa de la oposició popular. Això passa al poble, a la persona, a Michelangelo Merisi, no el faria fer-se arrere ningú. Vejam doncs què ocorregué... Coses de la modernitat, el rector va instal•lar un sistema per les ofrenes al Santuario della Madonna del Fonte de dita vila en el qual els pagaments eren només possibles amb targeta de crèdit. Segons ell, allò només comportava avantatges, no es podien robar les almoines i obria el pas a la modernitat. Si en altres llocs els ciris eren imitacions amb bombeta elèctrica i s’encenien amb monedes, sense major enrenou, perquè no anar un pas més enllà i centralitzar-ho tot amb diverses tarifes sobre pantalla tàctil i pagant mitjançant targeta de crèdit? La parròquia s’hi va oposar i el rector va retirar el polèmic sistema de pagament. Això va passar recordem-ho, al poble de Caravaggio, no a la persona. Michelangelo Merisi, Il Caravaggio no es feia enrere i molt probablement per evitar que es furtaren les almoines, les hauria furtat ell primer. Anys de baralles clandestines li havien ensenyat que qui pega primer pega més fort. Al Caravaggio, com a Jean Genet, no els feia enrere res ni ningú.  

*Brasov a 11 de desembre del 2014 
Lluís Alemany Giner

dissabte, 13 de desembre de 2014

Punt final a la dignitat humana universal.

La part desclassificada de l’informe, que ha fet la comissió que investiga les tortures de la CIA del Senat dels Estats Units d’Amèrica (EUA), està sent molt polèmica arreu de tot el món. Sembla que allò que era un misteri amagat, allò que ningú volia veure, allò que estava davant dels ulls i tots miraven cap a un altre costat, ara resulta que és tortura. Oh, sorpresa!
Assistim a un exercici d’hipocresia com poques vegades hem pogut vorer. Perquè tots ho sabíem, tots érem conscients, tots ho miràvem, uns amb fàstic, altres amb morbo, altres amb complicitat. Que la CIA torturava era evident, per això van crear el centre a la base de Guantánamo, perquè allí els podien portar els presoners com “combatents enemics il·legals”, i ni se’ls aplicava els drets de qualsevol detingut en un procés penal ni el dret humanitari de Guerra, els Convenis de Ginebra. A Guantánamo els presoners deixaven de ser persones, per tant, es podia fer el que es volgués amb ells, torturar-los també, per suposat.
Però només això, tots eren conscients de què als EUA tenien presons secretes, i eren secretes per torturar, no per tenir-los en condicions dignes i humanes. Però és que amb això col·laboraven molts estats europeus, Polònia ha reconegut que va cedir una base com a presó secreta, i com no, Espanya va autoritzar que aterraren i va donar suport als vols de la CIA amb presoners que anaven a aquestes presons.
També ho sabíem pel que havien contat els mateixos detinguts. I això ha arribat al gran públic, amb pel·lícules com Road to Guantanamo (Camino a Guantánamo). La mateixa CIA també ho va reconéixer, i va mostrar la seua heroica visió a una altra pel·lícula nominada a uns quants Òscars, Zero Dark Thirty (La noche más oscura), entre ells millor pel·lícula, però mostrat la utilitat de la tortura per trobar i assassinar a Bin Laden. El guió va ser escrit amb informació i el vistiplau de la CIA. I és que, és sabut que la propaganda mitjançant el cinema sempre ha sigut efectiva.
Tot aquest escarot no és més que una mostra de la hipocresia que impera a un Occident decadent, on ja s’han perdut tots els valors que es van forjar durant a l’època revolucionària, a finals del s. XVIII. Allò que tots som iguals; el respecte a sèrie de drets que són consubstancials a l’Ésser humà, a la dignitat humana; acabar amb les pràctiques despòtiques i a les violacions d’eixos drets; etc. La presa de la Bastilla al 14 de juliol de 1789, va ser símbol de la caiguda de l'Ancien Régime i de l’opressió del poder del rei absolutista. La Bastilla havia estat una presó, on els poble era torturat i oprimit, per això la seua presa ha esdevingut tot un mite. Els EUA, amb la complicitat de tot el món, han creat una Bastilla coneguda, Guantànamo, i moltes més secretes. La CIA ha agafat el paper de la Inquisició. Hem assistit a un salt cap enrere de cinc segles pel que fa respecte a la dignitat humana.
El més trist de tot, és veure com es justifica la tortura, amb els arguments ad nausseam de: hem aconseguit informació vital per evitar atemptats, i que gràcies a les tortures s’ha detingut a Osama Bin Laden.
La primera de les dues afirmacions és més que dubtosa, no ens han donat cap prova que siga cert, quins atemptats s’han evitat? No ens ho diuen. De la segona de les afirmacions no tenim cap prova tampoc, més que una pel·lícula propagandística guionitzada per la CIA i les justificacions dels alts càrrecs. En tot cas, no va ser una detenció, va ser un assassinat. Una venjança quan Bin Laden ja no pintava fava i l'Al-Qaeda, finançada en origen per la CIA, ja no tenia molta força. Ací s’utilitza la tortura per després assassinar. Una cosa molt, però molt, pròpia de la Inquisició. En tot cas, això no són més que fal·làcies ad ignoratiam. 
Tot açò parteix d’una falsetat, ja que es creu que mitjançant la tortura s’arriba a obtenir una veritat, i es recupera el Confessionem est regina probatio (la confessió és la prova reina), argument emprat per la Inquisició per justificar la confessió obtinguda sota tortura, i que ja va ser desmuntat jurídicament per Cesare Beccaria el 1764, en la seua obra Dels delictes i de les penes. Resulta evident que, sota tortura, hom confessa el que siga, si no mirem les dones acusades de bruixeria, confessaven haver follat amb el Dimoni mentre els clavaven “la pera” per la vagina o l’anus i quan el dolor les esquinçava. Mentre eren torturats, segurament, els presos de Guantánamo, o de qualsevol presó secreta, confessarien que s’estaven preparant atemptats a mansalva, tot perquè la tortura s’acabara, com també hagueren confessat que ballaven sardanes a la Plaça Sant Jaume tots els diumenges al matí.
Si els EUA van ser un exemple a seguir en començar aquesta època, la de les democràcies liberals -la que ha donat dignitat tots els Éssers humans només pel de nàixer- ara són l’exemple de la decadència d’aquest període, no sols perquè ells tanquen aquesta etapa embrutint el seu propi llegat sinó perquè ells són encara exemple, i el seu exemple serà seguit. No es tracta d’un fet puntual, hem assistit a la reinstitucionalització de la tortura, s’ha fet de facto, encara que de iure seguisca sent condemnada en tractats internacionals. La complicitat, la permissibilitat, quan no el suport i l'ajuda que ha donat la comunitat internacional als americans en aquest tema, demostra que no estem davant un fet puntual, sinó davant un canvi de paradigma, on la dignitat humana ja no és universal.
Òbviament, la tortura és el fet més vistós d'aquest procés, però no l’únic. La reinstitucionalització de la tortura ha vingut acompanyada de la derogació de drets fonamentals, que des de l’època revolucionària del s. XVIII donàvem per eterns -crèiem que l’Ésser humà els havia assolit per sempre més almenys a Occident-, mitjançant la Patriot Act. La Patriot Act també serveix d’exemple a la resta de països del món. Així, jo ho tinc clar, a l’Estat espanyol no haguera sigut possible una Ley Mordaza si en l’àmbit internacional no hi hagués una involució pel que fa als drets fonamentals.
Podem concloure, així doncs, que amb la Declaració d’Independència dels Estats Units a Virgínia es va encetar una època que va universalitzar la dignitat humana, i amb l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York es pot posar el punt final a aquesta època excepcional a la Història. El que perdem definitivament la dignitat amb els drets inherents dependrà de fins a quin punt el poble estiga disposat a lluitar per preservar-los.
 
Oskar "Rabosa".

divendres, 12 de desembre de 2014

VISITES D’ULTRATOMBA

Un moment en què les presons estan plenes d’alts dirigents, polítics i tota classe de corruptes, em veig obligat, en certa manera, a ajudar-los a porgar les penes o, si més no, a fer que el temps els passe d’una manera més agradable. A més, no estaria malament poder sumar les dos premisses anteriors per, així, arrodonir el resultat.
Llegir no deu haver estat mai una prioritat per a estes persones. I dic llegir referint-me a una cosa anomenada literatura... I ara que el temps els pot resultar fins i tot un enemic, s’ha d’anar passant com bonament es puga però, si podem millorar la situació, perfecte!
Si Boeci ja va tractar el tema  de les aparicions d’ànimes il·lustres en el somni quan el van tancar a la presó acusat de corrupció, tot i que li va eixir malament, Bernat Metge ho va fer amb millor resultat. Ja sé, ja sé... Sóc conscient que Metge va escriure el llibre quan ja estava fora però, no em negareu que no va aconseguir porgar les penes? El pobre Boeci ―ai, Boeci― va acabar els dies ajusticiat. No corrien bons temps per a la moral cristiana.
L’exemple dels clàssics, tots ells actuals, va ser un referent per a les persones mes intel·ligents, com Bernat. Ciceró ja els va usar quan detallava la història d’Escipió i de la seua tasca impol·luta com a gestor. No he contraposat les dates però, no m’estranyaria gens que Ciceró escrivira sobre el Somni d’Escipió, també, en els temps en què es qüestionava la seua tasca de polític; exiliat de Roma. Però, fins i tot, el mateix Plató ho va fer, quan tractava ambdós mites: el de Sòcrates i el d’Er. Tots ells van somiar que les ànimes dels seus referents morals els visitaven per a salvar-los de les penes.
Les ànimes dels bons governants, segons els clàssics esmentats, són eternes. I no cal anar a emmirallar-nos en el catolicisme perquè ho estem fent en els autors més laics. Normalment, els esperits que els visiten en somnis són els de personatges il·lustres i impol·luts, com el rei Joan I, en el cas de Metge, o el mateix Africà, en el cas de Ciceró. Per a Boeci, la visita fou una Consolació, i li costà la pell.
Vos imagineu quin és el personatge que pot aparéixer en els somnis de Matas, Fabra, Granados, Ferran i companyia? Uf! Quina por que tinc. Ara me n’estic penedint d’haver-los donat la idea dels clàssics perquè de segur que els apareix Satanàs! I, conforme giren els temps, escriure un diàleg  amb el dimoni per a porgar les penes no sembla el més apropiat. Perdoneu, presos il·lustres, però ateses les conseqüències que s’hi poden derivar, val més que seguiu llegint la premsa i pengeu, d’un clau de la cel·la, un atrapasueños. Ara pense que les visites d’ultratomba no vos seran tan positives com creia a l’inici. 

Salvador Sendra Perelló