divendres, 18 de maig de 2018

INFORME XXX (DE JEAN PASCAL MILLET)

Resultat d'imatges de llarena
Jean Pascal Millet, un amic que vol romandre a l’anonimat i per això, a partir d’ara l’anomenaré XXX, és traductor de belga-español/español-belga. Cal recordar que, a España, es parla español, a Bèlgica, belga, a Suïssa, suís, a Itàlia, italià, etc. I com que ara hi viu, a Bèlgica, el van contractar de pràctiques per fer d’intèrpret en una reunió de fiscals. XXX em va contar ahir uns detalls intranscendents de l’encontre –després d’haver ingerit al voltant de set gintònics— i jo, com no podia ser d’altra manera, vos ho conte, a vosaltres. Les traduccions estan entre claudàtors.

Tot apunta que era un assumpte sobre uns polítics que reclamaven els españoles i que els belgues no tenien massa gana d’entregar. Els españoles deien: «Nosotros os invitamos a ir a Benidorm» [Els belgues sou fans de Manolo Escobar i d’El Fari!]. I els belgues van respondre: «Mais, les espagnols le sont encore plus» [Nosaltres preferim anar a Montecarlo, al casino!]. Al final, tot i l’acurada traducció del meu company, van entrar en l’assumpte, una volta superada la fase dels regals: «Nuestro informe está impoluto e inmaculado» [Pero, si el text està de puta mare, home!]. «Il y a une tache de cafè sur le papier ici, sur l’information preceptive» [I una merda! Si en falta la meitat!].

Sembla que els fiscals belgues, en un moment de vital importància, van dir als seus homòlegs que no calia que netejaren el paper perquè esborrarien les lletres més encara, i que ells tenien fam perquè era l’hora de «l’apéritif». Els españoles van entendre eixa paraula i es van alçar de taula, d’un bot, per apuntar-s’hi i van quedar que, com que es feia tard, que els anul·larien l’ordre d’extradició per un defecte de forma, mateix, i els altres ho van acceptar perquè, així, més endavant en farien altra, d’ordre, per retrobar-se i repetir. Però esta darrera solució ja es va acordar al bar i sense traductor, perquè XXX estava pixant. A més, el document va acabar mullar de vi, de cervesa i d’una estranya salsa de tomaca picant que tot apunta que va caure sobre una espècie d’ordre de detenció española. I, qualsevol ho llegia després!



Salvador Sendra i XXX

dissabte, 12 de maig de 2018

EL NEGUITÓS CANVI D’IMATGE D’ALBERT RIVERA

Resultat d'imatges de homer simpson pelo de snake
Homer Simpson està gairebé calb. En un dels capítols, concretament en el IX de la sèrie especial de Halloween, Homer rep un implant de cabells que, al poc de temps, el transformen. El capítol resulta un sagnant episodi de morts i de revenja en què el protagonista es troba manipulat per una estranya força.

Si entrem en els detalls del passat, hi ha la història d’Snake, un assassí sanguinari que és condemnat a mort per, entre d’altres coses, fumar en un lloc públic. Quan va cremar l’orfenat amb les monges dins, diu que ho va fer en legítima defensa...  L’assassí fou condemnat a mort i executat en la cadira elèctrica. Al final del judici, però, va avisar els testimonis que tornaria per venjar-se’n.

Bart està en la sala del judici, amagat, però Snake l’assenyala. La seua vida es calma després de la mort del malvat però no queda així la cosa, desgraciadament. Homer, amb una cabellera semblant a la de Donald Trump, se sent rejovenit: ha deixat de ser calb i ara el món li somriu. Però, la mateixa nit de l’implant, el seu caràcter es transforma i assassina Apu i Mou, ambdós testimonis en el judici d’Snake.

Quan Bart s’adona que tots els testimonis del cas han estat assassinats, comença a témer per la seua vida. Homer intenta protegir-lo però, quan ja havia tancat i segellat el seu fill a l’habitació, sofrix una transformació que l’empenta a matar el xiquet. Bart es protegix i, en un moment de vital importància, arranca estirant el nou toupée de son pare i Homer es calma. Els cabells que li havien implantat eren els de l’assassí fumador! Però, allò que es realment preocupant és que el metge que li col·locà el pèl es deia Dr. Riviera!

És sabut per tots i totes que Albert Rivera està una mica desbocat des que s’ha fet l’implant de cabell. Jo, com a bon periodista, he hagut de fer la pertinent investigació que acabe de donar-vos a conéixer. Qui sap si açò va més enllà d’una simple coincidència de noms i els famosos Simpson tornen a avançar-nos el futur? És Rivera el Dr. Riviera? Es va guardar un grapat de pèls quan li’ls va implantar a Homer?



Salvador Sendra

dijous, 10 de maig de 2018

La Veritat, filla del Poder.

Resultat d'imatges de verdad
Com ja sabeu, hi ha una lluita a mort pel control de la informació, i jo mateix ja he dedicat alguns posts (com aquest, aquest i aquest). I bé és cert, que des de fa molt temps es diu allò que la informació és Poder. Però, en els darrers dies, llegint a Michel Foucault, m'he adonat que hi ha una cosa que té més poder que la informació. Eixa cosa és la Veritat.

La microfísica del poder, és una obra que recull entrevistes, debats i conferències de Michel Foucault. La darrera és una entrevista que porta por títol Verdad y Poder. Allí Foucault ens diu:

Lo importante, creo, es que la verdad no está fuera del poder, ni sin poder (no es, a pesar de un mito, del que sería preciso reconstruir la historia y las funciones, la recompensa de los espíritus libres, el hijo de largas soledades, el privilegio de aquellos que han sabido emanciparse). La verdad es de este mundo; está producida aquí gracias a múltiples imposiciones. Tiene aquí efectos reglamentados de poder. Cada sociedad tiene su régimen de verdad, su «política general de la verdad»: es decir, los tipos de discursos que ella acoge y hace funcionar como verdaderos; los mecanismos y las instancias que permiten distinguir los enunciados verdaderos o falsos, la manera de sancionar unos y otros; las técnicas y los procedimientos que son valorizados para la obtención de la verdad; el estatuto de aquellos encargados de decir qué es lo que funciona como verdadero.
En sociedades como las nuestras la «economía política» de la verdad está caracterizada por cinco rasgos históricamente importantes: la «verdad» está centrada en la forma del discurso científico y en las instituciones que lo producen; está sometida a una constante incitación económica y política (necesidad de verdad tanto para la producción económica como para el poder político); es objeto bajo formas diversas de una inmensa difusión y consumo (circula en aparatos de educación o de información cuya extensión es relativamente amplia en el cuerpo social pese a ciertas limitaciones estrictas); es producida y transmitida bajo el control no exclusivo pero si dominante de algunos grandes aparatos políticos o económicos (universidad, ejército, escritura, medios de comunicación); en fin, es el núcleo de la cuestión de todo un debate político y de todo un enfrentamiento social (luchas «ideológicas»).
Més endavant asenyala:

Existe un combate «por la verdad», o al menos «alrededor de la verdad» —una vez más entiéndase bien que por verdad no quiero decir «el conjunto de cosas verdaderas que hay que descubrir a hacer aceptar», sino el conjunto de reglas según las cuales se discrimina lo verdadero de lo falso y se ligan a lo verdadero efectos políticos de poder se entiende asimismo que no se trata de un combate «en favor» de la verdad sino en torno al estatuto de verdad y al papel económicopolítico que juega—. Hay que pensar los problemas políticos de los intelectuales no en términos de «ciencia / ideología» sino en términos de «verdad / poder».../...
Por «verdad», entender un conjunto de procedimientos reglamentados por la producción, la ley, la repartición, la puesta en circulación, y el funcionamiento de los enunciados.
La «verdad» está ligada circularmente a los sistemas de poder que la producen y la mantienen, y a los efectos de poder que induce y que la acompañan. «Régimen» de la verdad.
.../...
El problema político esencial para el intelectual no es criticar los contenidos\ ideológicos que estarían ligados a la ciencia, o de hacer de tal suerte que su práctica científica esté acompañada de una ideología justa. Es saber si es posible constituir una nueva política de la verdad. El problema no es «cambiar la conciencia» de las gentes o lo que tienen en la cabeza, sino el régimen político, económico, institucional de la producción de la verdad.
.../...
La cuestión política, en suma, no es el error, la ilusión, la conciencia alienada o la ideología; es la verdad misma. [He destacat jo en negreta allò que em pareix fonamental]
Així doncs, Foucault ja va veure, fa 40 anys, el que està passant ara. Bé, no és que ara estiga passant res de nou. Si no que hi ha hui en dia mecanismes de producció de la Veritat distints als procediments de producció, la llei, la repartició, la posada en circulació i el funcionament dels enunciats, dels de fa 40 anys. Si aquests mecanismes no són controlats, poden escapar al Poder, i això no es pot consentir.

No obstant això, el Poder reacciona. I està reaccionant molt bé. Més enllà d'invents com la postveritat, que és una creació per mantenir el monopoli de la pseudoveritat, i que adjudicada a la informació, revetlla quina és la seua autèntica naturalesa, perquè no l'anomenen post-informació, sinó postveritat. Açò és, amb el control de la informació es pretén mantenir el monopoli de la Veritat. La informació són dades, mesurables en bits. Mentre que la Veritat és la informació processada, presentada, relatada, contada, i va més enllà de la informació, perquè els receptors de la Veritat ja tenen conformada una realitat. La Veritat és la Realitat.

Per això Michel Foucault diu que la Veritat és d'aquest món, perquè és humana. No hi ha una Veritat única, a la que puguem accedir, i que siga objectiva i neutral. El Poder l'elabora, la difon, i el públic, la consumeix. Per altra banda, està en disputa per aquells que volen accedir, o que es posicionen en contra, el Poder, elaboren una contra-Veritat, intenten difondre-la i que arribe a ser consumida pel públic o una gran part del públic. Com diu Foucault, la Veritat és al nucli de tot debat polític i de tot enfrontament social.

No causa alarma, però és el més alarmant. És el que més ha de témer qualsevol persona que busque més enllà de la superfície de les coses. El fet que hi haja sobre un tema, una opinió generalment acceptada i que a penes siga contestada des de qualsevol dels actors polítics i socials, és el més totalitari que hi ha. I això fa por. Molta por. Per desgràcia els temes fonamentals no accepten cap discussió. Dona igual. Des de tots els àmbits i aparells de producció i difusió de la Veritat, hi ha veritats establertes que resulten intocables, irrebatibles, necessàries... funcionen com axiomes. Dona igual la ideologia. No accepten discussió. I aquestes veritats, generalment acceptades -i a les quals les masses s'adhereixen per fals consens, per argumentum ad populum, arguements d’autoritat o per efecte d'arrossegament- són les més totalitàries i perilloses. Les matèries són variades: les bondats de la UE, la globalització, els postulats neoliberals econòmics, els darrers corrents majoritaris del feminisme, el canvi climàtic, etc.

En qualsevol tema en els quals hi ha una unanimitat als grans mitjans de comunicació o de difusió i, alhora, grans majories en les fonts de producció i difusió científica, literària, artística..., l'acceptació de la Veritat porta al fet que el Poder ja no haja de defensar aquestes veritats, elles mateixes es defensen a soles. Les masses que han absorbit aquesta Veritat -i que pels efectes abans senyalats, de fals consens, argumentum ad populum, arguments d’autoritat o efecte arrossegament, s'ha quedat com a Veritat-, es converteixen en les supremes defensores de la Veritat. I així, el Poder treu fora de discussió del camp polític el tema en qüestió, i qui gose discutir-ho serà linxat per les masses. El Poder no té que gastar la força per imposar la Veritat contra els que la posen qüestió, són els sotmesos al Poder, les masses, qui fan eixa tasca.

No hi ha res que hauria de fer més por què les visions unívoques de la Veritat, però malgrat tot, és el que més tranquil·litza a la gent.


Òskar "Rabosa".

divendres, 4 de maig de 2018

EL FINAL DE GUTENBERG

Resultat d'imatges de imprenta de gutenberg
Fins a quan les persones pensarem com pensem? Queda molt de temps perquè el gruix de la societat –molta ja ho fa— torne a pensar en fades i donyets?, però esta volta desperts! Sembla que el cronòmetre ha patit una inversió i s’ha posat en marxa cap enrere, que el temps cerebral ha deixat d’avançar i que la percepció de millora constant és només això: una percepció il·lusòria.

Per Sant Jordi, les xifres de lectors poden tendir a augmentar si es té com a referent la quantitat de llibres venuts, però caldria saber si, d’entre els compradors, n’hi ha algun de repetidor. Tampoc estaria malament que ens indicaren si hi ha llibres més enllà dels redactats per a l’ensenyament o les aules. Jo crec –sincerament— que hi ha manipulació de xifres, ja que ens donen les absolutes i no les relatives, que són les que he explicat abans. No crec que fora de l’escola-institut-universitat es llija més, i ho afirme perquè observe el meu voltant.

No obstant això, si es donara eixe hipotètic cas de l’augment de lectors/-es, més val no entrar a valorar els textos que s’empassen... La qualitat, per a la gent més elitista, és el factor que decanta la balança. Empassar-se tot el femer que observe a les llibreries, o que es premia als concursos, no és sa, i menys encara quan es desconeixen els clàssics, o els bons, o les bones. Caldria preguntar-nos fins a on és positiva la lectura ociosa de llibres de mercat.

La concentració necessària per enfrontar-se a un text complex és una vertadera barrera per a les persones poc habituades a obtenir plaer a llarg termini, com ho és esbrinar una obra d’una manera que vaja més enllà del simple «m’agrada». Però tota l’espera que li cal a la recompensa és un pas imprescindible per assolir un resultat digne. La necessitat d’una resposta ràpida, o d’una mancança de concentració, és devastador a l’hora d’assaborir els gloriosos fruits de la dedicació. 

Ara, ja avançat l’argumentari, caldria reprendre la pregunta que s’exposa a l’inici del present text i aclarir que som el fruit d’allò que s’entén com la galàxia Gutenberg, i que estem on estem a causa d’una manera de pensar que, durant uns segles, ha aconseguit renovar unes elits ja caduques i poc nombroses; un fenomen provocat per la impremta! Les dues velocitats de la societat, lligades a l’ús i a l’aprofitament de la lectura, semblen inevitables, de nou. M’estic referint a aquella que coneixem com a occidental. D’ací a poc –i és una cosa que encara vorem aquells que tenim una mitjana edat i una mica de salut— ja des de ben jovenets podrem esbrinar quins o quines són els escollits o escollides per a la lectura. Per a la resta, el destí es troba en la màgia, la secta, la conformitat o la imatge més banal.


Salvador Sendra

dijous, 3 de maig de 2018

Miscel·lània: Pensament despensats i més malpensats (10)

Resultat d'imatges de el guernica
Segle XXI: Una persona ha pensat per sí mateix, i a més a més, ha gosat argumentar el perquè. Ha de ser linxada a la plaça pública, per un delicte de heretgia. Tots els progres-mega-guais van al capdavant.

*****

Jo sóc el poble –diu el profeta. Però quan es dona la volta la majoria del poble passa olímpicament d’ell. Només ell i quatre gats correligionaris creuen que ell és el poble. Els quatre gats correligionaris també es creuen que ells són tot el poble i s'identifiquen amb ell, ell els representa com a poble, i ha de pujar als altars.

*****

Una ovella corre cap a un ribàs, s’espenya a un barranc. Mig ramat ha caigut al darrere. En canvi, les cabres segueixen pasturant. Però en són poques i tenen molts colors.

*****

Diuen que un atenenc mitjà del s. V a.c era més intel·ligent que un persona mitjana del s. XXI. Diògenes de Sinop anava per Atenes amb un cresol i dient: Busque un home honest! Hui aniria per qualsevol ciutat, posa-li València perquè ens toca més a prop, dient: Busque un home intel·ligent!

*****

A un concert, Lluís Llach, en les magnífiques introduccions a les seves cançons, va dir, més o menys, no és literal: “Una persona d’esquerres, ho és perquè sempre posa en dubte tot el que l’envolta, es qüestiona constantment tot.” Jo m’ho vaig creure. Però ara estic segur, que hi ha tants doctrinaris a l’esquerra com a l'Esglèsia catòlica. Gent que només accepta articles de fe, que està disposada a convertir per la força a la seua religió, gent que no es qüestiona res, gent que no vol pensar, gent que no vol raonar, gent que no vol llegir res que no siga el que ells pensen. Gent sense cervell. Gent que es manté tota la vida a la minoria d’edat.

*****

Horror vacui: I si Nietzsche tinguera raó? I si les esquerres i el cristianisme foren el mateix? I si tot fora una moral de l’esclau?

*****

Garcia Trevijano sabia que el seu pensament queia sobre l’erm. Però tenia esperança d’arribar al terç laocràtic. Entre la gent que es diu d’esquerres, hi ha més doctrinaris que altra cosa. No arriben ni al terç laocràtic.

*****

En els canvis que porten les esquerres, veig més de retorn al passat, a temps més foscos, que al “progrés”. Veig núvols foscos a l’horitzó. Veig la selva salvatge:

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura,
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!

*****

Per tota Europa els partits d’extrema dreta creixen. Veient el paisatge a les esquerres, no és d’estranyar. Cada cop hi ha menys diferències, si bé, les anomenades esquerres es mantenen dins del sistema encara i per això perden terreny.

*****

Horror vacui extrem: Sempre he pensat que era d’esquerres, però no em puc adherir a cap doctrina -ha de ser un tara de naixement-. Si no puc adherir-me a la doctrina, si no compartisc els pensaments majoritaris dels d’esquerres, si no acate dogmes de fe: Aleshores què sóc? Em sent al mig d’un desert. Veig caos i zombis. Com en una d’eixes pel·lícules apocalíptiques però caminant pel carrer. 

*****

He arribat al desert “de lo Real”.


Òskar "Rabosa".

dijous, 26 d’abril de 2018

L’AMOR ES PAGA AMB MÉS AMOR


Resultat d'imatges de macron y trump
No sabem fins a on arribarà l’idil·li euroamericà dels nous (re-re)refundadors del capitalisme, Macron i Trump, ni què en pensaran les respectives esposes, una mica deixades de banda a causa d’uns egos tan grans. Però, com hauria de donar-se entre els bons liberals, el preu de l’amor és més amor; però s’ha de demostrar amb iniciatives: l’amor es «paga» i el «preu» d’eixe amor és això, un preu.

D’altra banda, em resulta curiós observar com es construïx un nou eix polític i econòmic que salta per sobre d’Anglaterra, segurament per les dificultats sobrevingudes a causa de la seua autoexclusió de la UE. Està clar que si Anglaterra ja no pot exercir com a pont entre els dos costats de l’Atlàntic ,i si Alemanya sempre ha quedat una mica relegada quan s’han tractat temes militars (invasions, atacs i tot això que se sol vincular amb l’expansió de la llibertat arreu del món), als Estats Units els calia d’altres lligams per encarar el temps futur i els nous reptes mundials, perquè tot ho fan centrant-se en eixa hegemònica posició de poder que Déu els a atorgat i que tenen l’obligació moral d’exercir.

L’amistat enamoradissa dels líders francés i nord-americà –no ens enganyem—, té més a vore amb el tema de l’armament que no amb els negocis innocus. L’entradeta de la funció ja la vam poder gaudir durant el darrer bombardeig de Síria, i més quan el parlament francès li va recriminar, a Macron, que eixes decisions s’havien de comunicar en la càmera de representants abans de produir-se, i no una volta realitzat l’atac i amb l’única intenció d’informar els diputats i diputades.

Ara, i per no perdre el fil amorós que guia el present text, si tenim en compte que els bombardejos de Síria els motivava l’amor a la llibertat i a la democràcia, o que l’amor es paga amb més amor, reflexione sobre eixa interessant fotografia en què els presidents Macron i Trump caminen junts, agarrats de la mà, i en els seus rostres es dibuixen sengles preciosos somriures. Si la mateixa imatge tinguera altres protagonistes com, per exemple, la presidenta d’Anglaterra o d’Alemanya, segurament no hi hauria hagut eixa perfecta simfonia que envoltava els mascles, ni eixe goig que ens han transmés. Diuen que Trump li va traure un pètal que havia quedat enganxat a la solapa de la jaqueta de Macron.


Salvador Sendra

dijous, 19 d’abril de 2018

NO TENIM GUST NI PERSONALITAT


Resultat d'imatges de imitación chimpances
Les persones no podem ser originals més que en un imperceptible percentatge, ja que tota la nostra formació com a tals, o el nostre desenvolupament humà, estan vinculats a la imitació o, en el millor dels casos, a la instrucció. L’ésser humà es desenvolupa al mateix temps que ho fa el seu llenguatge. Ser diferent és impossible, excepte si hi ha un referent: es pot ser diferent d’algú o d’alguna cosa, però mai del tot. L’ésser humà és cultural, o social, tant fa.

Als animals, sempre els queda el reducte de l’instint, que els aporta la condició de l’espècie i que els indica les pautes de vida. Les persones, però, ja fa molts mil·lennis que se n’han desfet i l’únic recer en què se’l pot observar és en el bàsic instint de supervivència o en el de la procreació, que les religions insistixen a apaivagar. Tota persona imita i, alhora, aprén. Tota persona és llenguatge.

Hi ha qui creu que per vestir d’una determinada manera o per accedir a tal o tal altre indret ja s’esdevé especial, quan la realitat és que es copia d’altres que ja hi són, o que hi han intentat situar-se. I açò no és inherent només a les modes; també ho és als comportaments que se solen autocontemplar com a alternatius: són còpies! Per a Cros, el subjecte cultural projecta la seua identitat pertot arreu i condiciona els individus. Lacan, potser anomena el mateix espectre com el gran jo.

Si el gust no existix en l’àmbit personal, i les persones no tenen criteri propi, per què ens entossudim a creure’ns-ho, això de l’autenticitat? No sé... Poster es tracta d’una conducta instintiva –heheheheheheh—, o d’un autoengany relacionat amb eixos anys d’adolescència que no hem aconseguit deixar enrere, de frases curtes i sentències que s’assemblen més a un gruny que a una parla.

A banda de l’herència del llenguatge, creiem que vivim bé perquè imitem aquells que relacionem amb la bona vida. Pensem que vestim adequadament, o que hi parlem, perquè ens fixem i copiem aquells altres que, per alguna raó, han de ser elegants. Menjar bé és menjar les coses que altres mengen i viatjar a un lloc determinat és intentar moure’ns per on altres referents ja han passat.

Amb tot açò, i sabent que es tracta d’una veritat inqüestionable que no admet crítica, només cal pensar-nos com som i comportar-nos com ens comportem perquè no hi ha alternativa. Estic segur que Tarzan imitava Chita, ja que difícilment recordaria massa coses dels seus pares ni dels seus tutors excepte eixe llenguatge bàsic i tosc d’adolescent rebel. Es trauran els polls del cap i les puces l’un a l’altra!


Salvador Sendra