dijous, 21 de setembre de 2017

TOT O RES: DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA O QUAN ELS OPOSATS NO EXISTIXEN

Resultado de imagen de todo o nada
M'han proposat de publicar la meua tesina. Eixa notícia, en principi bona, ha provocat una mena de desencís i d'atordiment de què vaig eixint-ne a poc a poc. Ja em va costar molta faena reduir-la fins arribar al tamany d'un article per a ara, de nou, deixar-la com estava; ara bé, sempre la puc mantindre en el seu estat primitiu però no voldria deixar passar l'oportunitat d'actualitzar-la. És per esta raó que, tot i que no estiga capficat en el tema, sí que he estat, l'últim any, donant-li voltes al tema.
En una d'estes voltes, i amb la casualitat que s'associa a la constància, vaig ensopegar amb un llibre que feia temps que em voltava i que espere que m'aporte l'esma necessària, i els arguments! L'altra volta ja la coneixeu perquè és eixa que ens envolta i que comporta la revolta, en primer lloc perquè és això, una revolta, quant a revolució, i en segon, perquè es tracta de la re-volta, o siga, la tornada enrere. Parle de Nietzsche.
La genealogia de la moral és un assaig que no decep, com cap d'este escriptor. A l'inici del “Tractat Tercer” hi ha un argument que es repetix durant el llibre i que tracta sobre l'ascetisme i els seus ideals, explicats des de la perspectiva de cada grup d'eremites. Els artistes que s'hi adherixen no els analitza perquè no hi veu un conjunt homogeni. Quant als filòsofs i les persones doctes, diu que en la solitud recerquen eixa espiritualitat més elevada. La lectura que fa de les dones me l'estalviaré. Els sacerdots hi busquen la fe, o el poder, amb l'autorització per exercir-lo. I, entre els sants, que al cap i a la fi és la part que més interessa, diu que hi ha la letargia i el descans en el no-res, com una peculiar forma de bogeria. Al costat del no-res hi ha un parèntesi amb la paraula Déu.
L'espinós subjecte, de Žižek, apunta de refiló alguna idea sobre Kierkegaard, un filòsof que, malhauradament, tinc massa oblidat. Entre els seus apunts, tracta la percepció que té el danés de l'eternitat, reflectida en la imatge de Déu, per esbrinar les idees contraposades de Kant i Heidegger quant al pes de la imaginació en la percepció de la realitat. Per a Kierkegaard, Déu ho és tot, i l'home només s'entén des del seu reflex en Déu.
Per a un, Déu no és res i, per a l'altre, ho és tot! Hi ha gent per a qui eixes grans paraules (Déu, pàtria, amor, justícia...) no són res, i no faria res per elles, mentre que n'hi ha altra, de gent, per a qui ho són tot, i ho faria tot per elles. Després de la reflexió anterior, ara ja sabeu que tant fa tot com res. Allò que diferencia uns dels altres és l'acció, o el fet d'actuar sota el suposat designi d'un ens imaginari, gairebé inexplicable, en este cas, col·lectiu.


Salvador Sendra

dilluns, 11 de setembre de 2017

TOT NO POT SER POSITIU EN ESTA VIDA

Resultat d'imatges de catalunya +
El dret natural, no compta? I el consuetudinari? Òbric este escrit amb les preguntes anteriors perquè, darrerament, estic sorprés de vore que totes les referències que llig o escolte sobre la legalitat tracten el dret com si només n’hi haguera el derivat del positivisme. Esta és una de les raons perquè m’agrada escoltar i llegir el professor Sandel, perquè planteja conflictes que van més enllà d’eixe pobre positivisme legal dels procediments actuals més cridaners.

Recorde que una volta vaig estar llegint un text en què s’explicava que, a bord d’una barqueta xicoteta que navegava a la deriva després d’un naufragi, tres dels seus tripulants van decidir menjar-se el quart: un xic més jove que estava en molt mal estat. A partir d’este exemple, dit professor va esbrinar les actes del judici, les sentències, les causes i les conseqüències; fins i tot les absolucions. Tot este procediment fa que et planteges el dret des de la seua perspectiva més ampla per adonar-te que no sempre les coses enteses com a legals són les més adequades.

A França, el cas que s’està donant recentment és molt interessant, amb tot això dels refugiats, perquè hi ha un home, un ramader i agricultor, que els ajuda a sobreviure i els acull, diga el que diga la justícia i els jutges. Ara, una volta arribats els terminis dels judicis i les sentències, sembla que li estan caient colps per tot arreu perquè no ix molt ben parat, però l’home persistix en la seua tasca. I segurament ho fa perquè es planteja que davant del dret positiu hi ha el dret natural i el consuetudinari. “Sempre havia entés que ajudar algú a sobreviure no podia ser un delicte, més que es tracte d’un immigrant il·legal”, deu pensar l’afectat tot i que no siga religiós.

D’altra banda, i a causa de les darreres notícies sobre Catalunya, hi ha hagut una afirmació que m’ha cridat molt l’atenció perquè s’està repetint constantment que “sense llei no hi ha democràcia”. En certa manera, ens estan dient que una dictadura no pot tindre lleis?, per exemple, però jo recorde que el franquisme també en tenia... La simplificació del discurs, a voltes resulta insultant! Perquè no puc ni pensar que, amb la intel·ligència i la saviesa que demostren, els reductors del discurs estiguen referint-se a les diferències bàsiques entre els fonaments de les societats antigues de Grècia i de Roma. I això em ve a la ment quan repasse l’extens nombre d’intel·lectuals que ha signat el manifest de suport al moviment d’autodeterminació ( http://www.letcatalansvote.org/ ) perquè pense que la llibertat, tant la de l’individu com la dels pobles, haurà fonamentat la presa de les decisions per a l’adhesió i la signatura del text de dites persones, siguen religioses o no.



Salvador Sendra

divendres, 8 de setembre de 2017

EL NEGOCI DE LA MASCULINITAT

Resultat d'imatges de cuidado hombres
La dura vida de l'estètica i la cosmètica no és això que ara està apareixent als mitjans de comunicació perquè L'ORÉAL ha acomiadat una dona transsexual (o un home transsexual –perdoneu però mai he sabut com definir eixos canvis) ja que diuen que ha fet comentaris que no encaixen en les línies de la companyia. Puc pensar que este és un sector en auge perquè el canvi sexual no ha d'anar associat a les necessitats del cabell, de la pell, dels ulls o d'altres parts del cos relacionades amb els productes de cosmètica. Per tant, una dona que s'haja operat per fer-s'hi pot utilitzar una colònia de dona però una crema hidratant masculina, per exemple. A més, quasi es pot deduir que esta persona es gastarà dinerets amb els productes pertinents.
Quan es va posar de moda tot això dels metrosexuals, les empreses dedicades a l'estètica van obrir tot un món: homens masculins i consumidors de tota mena de potingues i altres elements relacionats amb un terreny abans femení! Després, hi ha qui pensa que això de les barbes és una contrapartida a la finor imperant, però jo puc defensar la negació: les barbes no han estat de moda per masculines, sinó per negoci. Depil·lacions de cames, de braços, de pits, de celles, de... el pèl es va transformar en l'enemic de l'home modern fins que... fins que els mascles es van quedar calbs!
I, què podien fer les fàbriques amb els sabons, les laques, els fixadors, les cremes hidratants i altres elements destinats a la cura de la cabellera? Doncs, fàcil: van posar de moda les barbes fins que, si més no, s'exhauriren els excedents. Ara, però, entrem en un moment d'incertesa perquè l'home masculí està pelat com una pilota de futbol i, a més, està perdent la barba a causa del nou estil rasurat. A tot això, cal afegir que la resta de pèl del cos ja l'ha abandonat; i és este home masculí i modern, impolut, pelat en la seua totalitat, el potencial consumidor de productes d'estètica que, durant la crisi, s'ha estat afaitant cames, braços, pit i pito pel seu compte i risc.
Cremes depil·latòries, productes hidratants per a després, colònies adequades a cada moment o part del cos, sabons per a la cara, per al cap o per al piu, pomadetes antiarrugues i adequades a cada indret (ulls, galtes, bigot...). M'adone que no tinc la capacitat per seguir ni per inventar res més però, d'altra banda, tot i no poder preveure un futur que vaja més enllà del maquillatge viril, he sabut interpretar el passat i el present. Acabe ací: me'n vaig al gimnàs!


Salvador Sendra

dilluns, 4 de setembre de 2017

ESTEM Àpunt!

Resultat d'imatges de Àpunt televisió valenciana
Fa mesos vaig escriure sobre la meua opinió sobre la nova televisió valenciana dient que no estava d’acord amb la decisió d’obrir-la, o de reobrir-la. Si busqueu per este BLOG, hi podeu trobar l’article a què em referisc però, si no voleu fer l’esforç –que entenc perquè amb les pistes que us estic donant...— puc avançar-vos que no tenia gens clara la finalitat ni l’inici del procés. Ara, després d’unes setmanes de desconnexió, he tornat a obrir algun diari i les notícies no són del tot positives: unes qüestionen el procés de selecció dels dirigents, en principi per mèrits, als llocs de rellevància, on hi ha accedit gent fortament polititzada i qüestionada; i altres apunten l’austeritat del procés d’obertura.

Austeritat, austericidi... crec recordar. A més, la despolitització dels organismes més alts del mitjà de comunicació s’havia d’aconseguir mitjançant un concurs de mèrits totalment transparent on els candidats optaren als llocs de treball a partir del seu currículum, en igualtat de condicions, obert i plural, cosa que no qüestione. Doncs bé, sembla que en cap punt de les bases hi havia consideracions sobre el passat dels aspirants, i aquí ho deixe. Casualment, algunes de les persones amb una millor disposició per gestionar l’ens són les mateixes que ja estaven a l’època obscura i en el seu tancament –cosa que deu puntuar com a mèrit—, o almenys això diu alguna notícia a què he pogut accedir.

Quant al pressupost, he de dir que això de barat i bo sona també a ideals d’altra època. Normalment, les coses millors solen costar més diners perquè inclouen un procés de producció i unes matèries primeres de major qualitat. Fer una emissió per complir promeses electorals pot ser contraproduent, pense; i més quan, en certa manera, ja s’han incomplit en els terminis marcats durant la campanya. No obstant això, també he de dir que no tinc televisor, ni me’n pense comprar per celebrar l’esdeveniment pròxim. Caldria, per tant, revisar la seua finalitat quant a qualitat?

Que ens hagen dut a la roïna, que hagen balafiat els diners públics amb sous i despeses del tot injustificats, que la qualitat del producte haja estat ínfima durant molts anys o que no s’haja respectat la finalitat inicial del mitja públic no ha de ser ara una justificació perquè totes i tots sabem que, en l’hipotètic cas de la involució política, tot açò tornarà a ser una realitat, i que ara es pot estar fent el llit a qui després hi jaurà. I l’exemple està en l’elegant i meritòria iniciativa educativa que, per molt avalada que estiga per universitats, institucions, professorat i usuaris, no ha estat exempta de les crítiques, dels recursos i dels entrebancs; els mateixos entrebancs que haguera tingut si se n’haguera fet una de més atrevida, o una copiada d’altres territoris amb llengua pròpia que ja haguera passat els filtres constitucionals.

No sé si m’he explicat bé fins ara però entenc que si, per a tirar endavant qualsevol iniciativa, s’ha de buscar l’aplaudiment de l’adversari, i sabent com es mou dit rival, més val no iniciar-la perquè la resposta ja es pot anticipar. Salut i sort que tingueu –o tingau!



Salvador Sendra

dissabte, 2 de setembre de 2017

Trump i Putin, un futur encert.

Com que el món és ample, caldrà cercar significat unitari a esdeveniments aparentment inconnexes a diferents regions. Un d’ells és el malestar al si de les institucions nord-americanes per les suposades infiltracions russes al més alt nivell. Se suposa que la recent i victoriosa campanya de Trump front a Hillary Clinton va ser facilitada per ciberatacs russos o que estos proporcionaren material compromès per a la candidata demòcrata. Les diferents agències d’intel·ligència nord-americanes, com ara la CIA o la FBI n’estan convençudes de les ingerències russes. És greu, molt greu, mai els russos des de la caiguda de la URSS no havien estat en posició d’espiar o influir en tan gran mesura contra els Estats Units de Nord-amèrica.

Per altra part, al Bàltic, i fent com qui no fa, per primera volta en la història tenen lloc unes maniobres conjuntes de la marina russa i xinesa. El lloc triat tampoc és banal, la ciutat de Kaliningrad, antigament part de la Prússia Oriental alemanya i només russa des de finals de la II Guerra Mundial. És un territori encerclat per països pertanyents a l’OTAN com ara Polònia o Lituània, ambdós antics membres del bloc soviètic. L’OTAN solia fer per allí maniobres marítimes per demostrar als russos que ja manaven a les portes de Sant Petersburg. Ara, els russos, a més dels xinesos, han decidit tornar la moneda. Rússia i la Xina gaudeixen de major sintonia ara mateix que en qualsevol altre moment de la seua història comuna, sovint enfrontada. Siga a Corea del Nord que a Síria, parlen amb veu comuna, mantenen posicions comunes.

Rússia, malgrat allò que pensaren molts buròcrats europeus, no s’ha vist mai realment temptada de sol·licitar la seua inclusió a l’eurozona, és més, contraataca amb la creació de l’anomenada Unió Econòmica Euroasiàtica, que inclou a més de Rússia, el Kazajstan, Bielorrusia (veí directe de Polònia) o Kirguizistan, junt a la frontera xinesa. Per altra banda, pel sud també inclou Armènia, que es veu bascular entre el veí del sud, Turquia i l’OTAN o el nou poder de l’est i el nord, Àsia i Rússia.
Rússia i Xina volen reeditar una nova “ruta de la seda”, val a dir, crear una extensa zona de comerç que vaja des d’Europa, Rússia, fins a l’extrem d’Àsia, Xina. El creiximent econòmic al món s’espera que provinga d’aquella zona les pròximes dècades.


Trump, un americà, deuria per definició, ser un enemic de Rússia. Contrariament a això i malgrat que li coste la destitució de membres del seu govern i una intensa campanya de desprestigi intern, Trump podria no errar apostant per Rússia i Xina.


Lluís Alemany Giner.
Pego a 1 de setembre del 2017.

dijous, 24 d’agost de 2017

La identitat dels valencians en discussió: una crítica al llibre de Vicent Baydal.

Acabe de llegir el llibre de Vicent Baydal, Els valencians, des de quan som valencians?, que tracta d'establir en quin moment naix la identitat dels valencians com a poble. Aquest llibre ha tingut una notable repercussió des de la seua publicació, ja que reprén un tema no resolt pels valencians. El tema de la identitat, si som o no nació, si som o no de nació catalana, etc., és objecte d’una llarga discussió. La necessitat d'establir "el que som" ens porta a mirar enrere a la història. Fuster ja va mirar enrere per establir que érem de nació catalana. Altres miren enrere per dir que ja érem valencians abans de la reconquesta, fins i tot, ho érem en temps dels ibers. Vicent Baydal torna a mirar enrere per establir un nou punt de vista.

Al tractar de buscar la identitat d'un poble en el passat sempre es troba amb un problema, del que pateixen la majoria dels historiadors: s'estableixen per avançat unes conclusions i després es tracta de justificar amb la documentació històrica a l'abast. La conclusió de la qual parteix Baydal és que els valencians som valencians d'ençà que naix un poder polític valencià, vinculada a les estructures jurídiques i institucionals del regne. D'ençà que hi ha una "unió foral, unió política i unió fiscal" el 1330, després del conflicte foral entre aragonesos i valencians, i poc després començà a emprar-se el gentilici "valencià" com identitari, cap al 1350. Segons Baydal:

Sembla, doncs, que no fa ser fins a la dècada del 1350 quan es va produir un veritable esclat de l'ús del gentilici valencià en la documentació reial. Segurament era la culminació dels canvis operats en el regne des del 1330, que tingueren efectes tant en l'àmbit polític, en la manera de governar el país, com en l'àmbit de l'identitari, en les formes de la percepció col·lectiva dels seus habitants. (p. 134)
Acabades de les disputes per l'aplicació dels furs a tot el territori del Regne de València, i amb l'establiment dels "Nous Furs" cap al 1330, porten a concloure a Baydal que pocs anys després:

...s’havia constituït una comunitat humana amb consciència col·lectiva pròpia. Havia nascut, com a tal, la primera identitat valenciana que englobava el conjunt de pobladors del regne de València, foren quins foren els seus orígens, catalans, aragonesos o d’altres llocs. Havia nascut, per tant, un nou poble europeu. (p. 154)
 Ara bé, més endavant Baydal assenyala:

D’altra banda, cal tenir en compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. (p. 170)
És a dir, es podia ser valencià i alhora, segons la procedència etnocultural, català, aragonés, castellà o navarrés.

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament que podríem dir és que va es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

No sé si el fet que els documents oficials es refereixen a "valencians" als habitants/súbdits del regne del València, és suficient per a dir que a partir d'eixe moment els habitants/súbdits de dit regne desenvolupen un sentiment identitari. Però tant fa, si no va ser en 5-6 generacions, va ser en 10 generacions. La qüestió és que el sentiment identitari tard o d'hora s'hauria de donar. Posar-li com a data 1350 perquè és a partir d'eixa dècada quan comença a aparéixer en documents oficials, és voler donar-li una data d'una forma tan arbitrària com posar el final de l'Edat Mitjana el 1492.

Per altra banda, una identitat suposa l'establiment d'un "nosaltres" i d'uns "altres". Queda clar que els habitants del regne quan es defineixen com a valencians, creen un "nosaltres", però no queda clar qui són els altres. En quin moment el "nosaltres" assumeix l'existència d'un "altres" que són totalment aliens? Quines són les relacions des del punt del punt de vista de considerar "altres" a catalans, aragonesos i mallorquins? Més enllà d'estar governat pels "nous Furs", hi ha un trencament que supose l'alienitat dels habitants de Catalunya, Aragó i Mallorca? Fins quan els lligams etnoculturals mantenen un sentiment per pertànyer a la mateixa comunitat? No queda resolt, a parer meu, en quin moment i amb quina intensitat passa això.

Però, més enllà d'això, el llibre no respon a qüestions fonamentals, si es vol dir, qüestions ontològiques. Què era "ser valencià"? Quins trets definien el "ser valencià"? Quina era la forma de "ser-al-món" valencià? Quins eren els valors compartits de "ser valencià"? Com es projecten els valencians, o com volen projectar-se, cap al futur? Etcètera. En definitiva, què fa als valencians ser valencians? És a dir, més enllà d'estar subjectes a un ordenament jurídic concret i tenir unes institucions que els governaven: què més hi havia? Aquestes qüestions resulten crucials per definir una identitat, no només el fet de definir-se com a valencians. O pel contrari, cal assumir que la identitat es configura performativament, açò és, el fet d'enunciar "nosaltres som valencians" constitueix per ell mateix la identitat pròpia. Aquest punt de vista, el de la que la identitat s'estableix mitjançant un enunciat performatiu, seria tan legítima com qualsevol altra, però caldria justificar-ho, i en el llibre de Baydal no es fa.

Finalment, sent una obra la de Baydal de caràcter històric, quin és l'objectiu o finalitat de la mateixa? Sí, l'objectiu és demostrar els valencians, en el passat, van tenir una identitat pròpia i assumim que la identitat es crea performativament, es podria considerar que l'obra assoleix l'objectiu. Si pel contrari l'objectiu és demostrar que els valencians tenim una identitat pròpia des del 1350, i que aquesta ha perviscut al llarg del temps fins avui en dia, com pareix desprendre's del que diu a la Introducció:

De fet, els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.(p. 19)
No es pot compartir aquesta afirmació. L'afirmació que "ho continuem sent". En primer lloc, no saben que implicava "ser valencià" el 1350, i Vicent Baydal tampoc ho explica. Però, si ser valencià era ser habitant d'un regne amb unes estructures jurídiques i institucions pròpies, cal afirmar que hui això no ho tenim. Si la identitat es forma performativament, tampoc la tenim, perquè d'acord amb les enquestes sociològiques que es fan hui en dia sabem que els valencians:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espanyols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. (Notícia apareguda a La Veu,  Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, el Dimarts, 20 de juny de 2017.)
La identitat valenciana hui en dia no és més que alguna cosa folklòrica i menor, una forma de ser espanyol, com ho és l’andalusa, la castellana o l’asturiana. Quan estudiava a València ciutat solia anar a un bar regentat per un home que es deia Pedro, nascut a València i de pares de Castella-La Manxa. Un bon dia, Pedro estava ofés per alguna cosa, no sé el motiu perquè no estava en la conversa aquella, però va dir cridant ben fort: Yo soy más valenciano que nadie, me gustan las fallas más que a nadie, me gustan los petardos más que a nadie, soy del Valencia [el club de fútbol] más que nadie. Bueno, no hablo valenciano... però eso no importa. I sempre he pensat que això defineix què és ser valencià hui en dia. Folklore.

És òbvi que per tractar el tema de la identitat valenciana cal fer una recerca històrica, i la de Baydal sembla impecable. Però la recerca històrica no és sufient, perquè no dona resposta a les preguntes fonamentals. I per trobar respostes a les qüestions fonamentals cal fer recerca en altres disciplines també. No obstant, el llibre de Baydal paga la pena llegir-lo, i les crítiques positives són merescudes. Però per definir la identitat actual dels valencians la pregunta correcta és: Els valencians, des de quan són espanyols? Perquè hui en dia els valencians són espanyols com demostren les enquestes sociològiques. El treball de Baydal ens diu, com a molt, quina era la identitat dels valencians -si assumim que es forma performativament- al s. XIV, no quina és ara. És més, no crec que tanque el debat sobre la identitat dels valencians, perquè no abordant el tema fonamental de què és ser valencià, totes les interpretacions romanen obertes.


Òskar “Rabosa”.

dilluns, 7 d’agost de 2017

La Fidelitat base essencial del Patriarcat.

Estic rellegint alguns textes de Sartre i m'he endinsat amb L'ésser i el no-res. I com és normal, repasses alguns aspectes biogràfics. Quan repasses aquests aspectes biogràfics, és impossible que no aparega l'arxiconeguda relació amb Simone de Beauvoir. I clar, com que també he estat llegint alguns dels "textos sagrats" del feminisme, el primer de tots va ser El Segon sexe i acabaré aquest agost amb El gènere en disputa de Judith Butler, de sobre m'ha vingut la inspiració i ho he vist clar. Tot això m'ha fet pensar amb una conversa que vaig tenir fa poques setmanes amb una amiga feminista sobre la fidelitat, i no vaig pensar de posar-li com a exemple aquesta relació. Ella no s'adonat que la fidelitat és un invent del Patriarcat. En canvi, Sartre i Simone de Beauvoir ho van veure clar.

Des d'un punt de vista biològic clàssic, evolutiu i darwinià, es diu que la fidelitat naix de la necessitat que tenen els mascles d'assegurar-se que la seua descendència és d'ells, i l'exigència de fidelitat de la dona és de la necessitat que té la dona d'un mascle que l'ajude a criar, alimentar i protegir als cadells humans. Els cadells humans necessiten més temps per valdre's per ells mateixos que qualsevol altre cadell mamífer. Segons aquestes teories, podeu llegir i veure reportatges "científics" que ho expliquen, els homes temen sobretot de la dona la infidelitat merament sexual, la possibilitat que un altre engendre un fill amb la seua dona. Altrament, les dones el que temen és la infidelitat sentimental, el que l'home puga estimar una altra dona i li retire l'ajuda i la protecció, que l'abandone, i per tant ja no veure's en més possibilitats de tirar els seus cadells endavant. Clar, això es dirà que és merament cultural, que una dona hui en dia pot treure's ella soleta els cadells endavant sense l'ajuda de cap mascle. Segons els científics -evolucionistes i darwinians- s'ha de pensar que l'evolució ha fet eixa llavor durant milions d'anys i que ho portem als gens, i encara no ens hem deslliurat d'eixos gens.

Si alguna ens ha ensenyat el feminisme, sobretot el des de la segona ona, és que no estem determinats per res genèticament. No hi ha res que siga biològic. Per tant, tot el que hem exposat abans és fals. És més, si hi ha alguna cosa que últimament ens diu la ciència és que som infidels per naturalesa, que la monogàmia no és inherent  a l'Ésser humà. Tampoc calia que ens ho diguera la ciència. El feminisme de segona ona, amb la revolució sexual ja ens ho havia dit. ¿Recordeu l'amor lliure? No era l'amor lliure el que es reclamava, com sempre es confonen els termes. Es reclamava el sexe lliure. Sartre i Simone, avançats a la seua època ho van comprendre. Ells s'estimaven, s'amaven, sentien amor l'un per l'altre, però tenien sexe amb altra gent. Per això renovaven cada any el seu compromís, el seu matrimoni.

La fidelitat sempre ha sigut una arma de submissió de l'home cap a la dona. Una forma de mantenir els drets de propietat de l'home contra la dona. Com Sartre explica el dret de propietat –sobre objectes- només apareix quan algú el pertorba. Açò si h traslladem a la relació entre home-dona, suposa que el dret de propietat de l'home sobre la dona només apareix quan ve un altre home i el pertorba, tenint o volent tenir sexe amb la dona. I això es veu clarament si mirem com ha sigut. i com és encara, la infidelitat a la nostra societat. Els hòmens poden ser infidels, tenir amants, anar de putes, etc., i fer-ho amb certa discreció però a la llum d'altres hòmens. I si per alguna raó acaba transcendint l’àmbit del discret, no passa res, és un Home. En canvi, la dona no pot gaudir de la infidelitat amb la mateixa llibertat.

Sé que aquest tema no és nou, i que ja està tot escrit al respecte. Però no deixa de sorprendre'm com les dones feministes, com l'amiga a qui feia referència al principi del post, s'aferren amb totes les seues forces a l'exigència de fidelitat, amb les seues dos vessants, exigència del marit cap a elles i d'elles cap al marit. No sé si totes les dones feministes seran conscients de la mateixa forma sobre el que suposa la fidelitat de propietat, però hui en dia semblen més preocupades per altres temes que per eixe. I és que començat per la violència de gènere i acabant pels sostres de cristall, la pedra angular sobre la qual s'edifica el Patriarcat és la Fidelitat.


Òskar "Rabosa"