dilluns, 20 de febrer de 2017

PIXAR O NO PIXAR? NO HI HA DILEMA!

Realment, sí que és veritat això que deia Nietzsche que les religions modernes estan inventades per crear gent dèbil, manipulable i amb la mirada posada en allò que pot ocórrer després de la mort mentre els passa la vida. Eixe futur post mortem, curiosament, jo mateix vos el puc explicar: no hi ha res! Però el simple fet de parlar sobre qualsevol religió, de la manera que ho plantege jo, ja és estúpid, perquè vivim al segle vint-i-u, a Europa, i tenim estudis, tot i que hi haja encara molta gent agraciada amb la fe.

La cosa és la següent: hi ha un seguit de persones que jo, en principi, entenc com a normals que em sorprenen per dos aspectes: l’afició per les religions orientals i la necessitat que tenen de saber-se feliços. La primera raó, no l’entenc, entre altres coses perquè a poc que sapigueren sobre les religions occidentals s’adonarien que ací hi ha creences per a tots els públics i gustos. La segona, perquè em crida l’atenció la necessitat intrínseca d’enganyar-se pensant que la felicitat existix, quan tots sabem que no és així i que, a molt estirar, hi ha moments feliços que es trenquen perquè t’has d’alçar a pixar o perquè s’ha girat una mica de vent.

Tant els budistes com els hedonistes pamfletaris coincidixen en això que anomenen equilibri i pau. Una cosa i l’altra són, si més no, ideals impossibles o, en el pitjor dels casos, l’enterrament en vida. L’energia necessària per a viure es crea de la mateixa manera que l’elèctrica: amb la diferència de potencial. Però, en el dia a dia, eixe desequilibri el provoca la indignació, la mala hòstia, l’enveja, la competició i altres moltes coses que, majoritàriament, se situen al bàndol dels pecats i dels pecadors.

Podria intentar enganyar-vos proposant quatre tòpics ridículs sobre l’amor, la felicitat o l’equilibri però no dec confondre les persones perquè això està lleig i és pecat, m’han dit. A més, l’efímer moment de la felicitat dura fins que t’alces a pixar i l’equilibri fins que has de respirar perquè se t’acaba l’aire. Així que, per favor, no cal que em doneu ni consells ni lliçons sobre la vida morta i  tranquil·la perquè me’ls pense passar tots per on vos esteu imaginant i, a més, si reaccioneu davant d’este escrit és perquè encara esteu vius; aprofiteu-vos, doncs!



Salvador Sendra

dijous, 16 de febrer de 2017

LA INTEL•LIGÈNCIA EMOCIONAL




Un alumne, amic, em va explicar, amb molta paciència, què era la intel·ligència emocional i, després d'un gran esforç, vaig poder entendre una mica el seu fonament i la seua base científica –perquè este xic va insistir molt en eixa paraula. I no cal que vos conte la manera en què una persona mancada de tota esta intel·ligència, com jo, ha pogut entendre la seua finalitat, així com l'adquisició de l'hàbit emotiu: quasi impossible.
Jo sempre havia pensat que eixes coses formaven part de la parapsicologia, o de sabers més vinculats a un món que no arribem a percebre de manera intel·ligent i ens hem de guiar per les pulsions, els sentiments i les emocions per poder accedir-hi. A més, sempre em cridava l'atenció que el dilluns, l'aula dedicada a estes classes amaneguera amb totes les taules mogudes, i les cadires! Imaginava una sala on els esperits convivien amb els humans i on el mobiliari i les persones entraven en una mena d'èxtasi disbauxat que ho removia tot, per dins i per fora, alhora que sonava la Danse macabre, de Saint Saëns. Ja fa mesos que em crida l'atenció esta situació.
La meua tranquil·litat ha augmentat ara que, a més, la psicologia forma part de les ciències radicals, mèdiques i científiques, perquè per preparar-te per a l'ingrés a la facultat, ho has de fer des d'estos estudis previs; abans s'hi entrava des de les ciències socials, i això obria el camí de l'anàlisi massa personal i de la psicoanàlisi de divan. El món ha canviat molt i les pors de l'individualisme narratiu van disipant-se sota el rigor intel·lectual de les matèries serioses.
La distància entre la psicologia i la sociologia ha augmentat des que les ciències de la salut han abraçat la nova formació psicològica mentre la societat camina per altre sentit, tot i que siga en la mateixa direcció. Amb Freud tot era poesia i ocultació però, i ara? Si la genètica s'ho està emportant tot al seu camp, quin camí li queda per recórrer, a este estudi? Donar a conéixer un fet genètic és quasi com si es diguera que ha ocorregut perquè Déu ho ha volgut; o siga, que és inqüestionable, vaja! Ara ja heu comprovat que la meua intuïció anava ben encaminada quan estava relacionant això anomenat intel·ligència emocional, de manera inconscient, amb les elucubracions més fantàstiques: deu ser cosa del subconscient, encara!

Salvador Sendra

dijous, 9 de febrer de 2017

PESCARÉ SIRENES

Veig per la finestra de casa que hi ha molta gent pescant a la desembocadura del riu, segurament a causa de les darreres pluges perquè setmanes enrere no n’hi havia tanta. A la platja, per contra no hi ha gairebé ningú: mala mar i brutícia deuen impedir que piquen els peixos. Sempre m’ha cridat l’atenció la paciència dels pescadors de la platja i la mirada absent de qui observa l’horitzó. La posició horitzontal del ulls humans comporta que les persones ens trobem còmodes i apaivagades quan observem la mar en calma, i que fixem la mirada de manera obsessiva en qualsevol vaixell o element que obstruïsca la línia de l’horitzó.

El soroll constant suposa una mena de batec, previsible i suau, que té la funció d’un metrònom sobre el qual construïm la melodia de les idees i dels pensaments. L’aire marí, la brisa dels mesos de bon temps, ajuda en gran mesura a mantindre la ment desperta mentre el pescador composa la simfonia de la vida sense tindre consciència d’allò que hi ha darrere. De tant en tant, es recull el fil i es torna a llançar, just abans de canviar d’acte: de l’allegro a l’allegretto.

La mirada perduda i serena del pescador té una explicació d’allò més lògica, com he descrit abans. El transcórrer del temps no importa perquè està acompanyat de la llibertat amb què els pensaments li acuden a la ment, a voltes lentament, a voltes en massa, regits pel constant ritme de les ones: redones, fuses o semifuses, silencis... I, de tant en tant, un peix que guarda o retorna a l’aigua depenent de la grandària o de l’espècie. No m’he fixat mai en el menjar que punxen a l’ham, si són cucs o són peixets.

Pense que prompte aconseguiré una canya i seré un pescador més, tranquil, alié, desplaçat. Eixe temps que dedicaré a escoltar les ones i a anticipar-m’hi per ordenar, a cada moment, els pensaments que m’acudiran en massa a la ment mentre fixe la mirada a l’horitzó, o en qualsevol vaixell que navegue pel meu camp de visió, esdevindrà l’autèntic moment etern en què compondré la simfonia de la meua vida i l’esborraré en acabar. Duré pastissets de mel per llançar-los a la mar: pescaré sirenes.



Salvador Sendra

dilluns, 6 de febrer de 2017

LA REFORMA DE L’EDUCACIÓ

Hi ha llengües boniques i altres de lletges, així com n’hi ha d’integradores i de desintegradores —perquè supose que es diran així les que no són l’español. A més, ara el Consell, ací, a València, sembla que s’ha entossudit a aprovar un decret perquè a les escoles hi haja trilingüisme: ni mono, ni bi: tri! Per suposat, eixe és el pitjor dels mals que poden assotar una Comunidad on es vivia tan a gust, tan bé... i on es tractaven i se solucionaven els problemes reals de les persones. Ara, sembla que tot és imposició i catalanisme laic!

La imposició de l’estudi de les llengües pròpies és una pèrdua de temps perquè l’alumnat passa les hores aprenent idiomes inservibles i lletjos quan poden aprendre l’anglés i millorar l’español, que són molt més bonics, importants per a la vida diària i necessaris per projectar-se internacionalment. I l’exemple és claríssim si és visiten les autonomies sense llengua pròpia perquè els seus nivells d’anglés i d’español són impressionants, així com la projecció internacional: Murcia, Castilla, Extremadura, Canarias... Perquè t’entenguen bé, quasi els has de parlar en anglés a causa del seu bilingüisme internacionalista. Ací, un conseller il·luminat va introduir el xinés a l’escola amb un èxit desmesurat: només cal passejar al voltant de l’Estació del Nord per adonar-se’n de la seua repercussió. Ara que fins i tot al Valencia CF se’n parla, segur que ho desfaran tot, de nou.

Les famílies han de tindre llibertat per educar els seus fills i els comunistes i catalanistes laics els la coarten sense cap mirament. Les famílies posseïxen tota la llibertat per educar els seus infants com els dóna la gana, a l’escola pública i amb els diners de tots i totes! Què sabran els professionals sobre la manera d’instruir els alumnes? Els pares i els rectors són els més indicats per guiar la joventut cap a la llibertat, i això s’ha d’iniciar des de l’escola pública, i amb diners públics, perquè a la Comunidad Valenciana no hi ha escoles privades on poder escollir una opció diferent: tot és imposició!

I ja, per acabar, només queda per apuntar que eixe intent d’apartar la religió de l’educació pública és una autèntica barbaritat perquè als alumnes no els queda altra alternativa que capficar-se en la racionalitat que du de la causa a l’efecte per resoldre problemes de matemàtiques, de física, de sintaxi o d’estadística quan la vertadera solució és molt més senzilla: per la gràcia de Déu! Els dilemes de la vida, els problemes del dia a dia, no se solucionen de manera racional, sinó amb la llibertat, la religió i la família. No he entés mai què fan els científics ni els metges, ni els enginyers ni els arquitectes, ni a què es dediquen, quan el món necessita de catecisme i d’amor a Déu. A més, tan sabuts que són, encara no han esbrinat els misteris de la Trinitat i la Creació, ni saben que resar ho cura tot, ni que és l’amor qui construïx els ponts, ni que la fe és l’energia que mou el món.



Salvador Sendra

dissabte, 4 de febrer de 2017

CRÍTICA DEL CRÍTIC HAROLD BLOOM

Llig amb avidesa El canon occidental, de Harold Bloom. I ho faig com aquell que se sap davant d’una cosa excepcional, si més no, per la desimboltura i l’atreviment amb què el crític americà obri la caixa dels trons de la literatura. Perquè eixe apartat sempre ha estat lligat a les opinions més conservadores, ja és motiu suficient per endinsar-s’hi i per observar-ne les peces escollides per l’elaboració del llistat d’una persona culta i polèmica.

Primerament, i al pròleg, l’autor em captiva a partir de la interpretació que hi ha dels llibres de l’Antic Testament, si més no, de la seua autoria; cosa que no vos pense contar perquè crec que heu de ser vosaltres qui esbrineu la font. De seguit, entre en una etapa de lectura sense gaire intenció, quan elabora el llistat de les peces més importants de la literatura occidental i l’explicació de la tria. Seguisc llegint...

La tercera part ─jo l’anomene així, tot i que no coincidisca amb els capítols─ ja se centra a encarar la figura de Shakespeare, part central i indiscutible del cànon. Els arguments que fa servir Bloom són, bàsicament, dos: l’ús del llenguatge i la implicació aconseguida amb els seus personatges ─supose que en les obres de teatre. De la primera part, no puc opinar perquè no l’he llegit mai en anglés, tot i que Bloom sí que opina de l’ús del llenguatge que contenen els llibres d’altres llengües que ha llegit traduïts a l’anglés.

El teatre de Shakespeare l’he vist en major mesura, tot i que he llegit alguna peça, i, segons el crític, és la representació pura dels anhels i les passions humanes. I és per esta raó que llegia el capítol de referència amb una certa incredulitat que no arribava a explicar-me; era com si no s’adreçara a mi, per mediterrani o per parlant d’una llengua ─o dos, o tres─ romanç. Em vaig posar a revisar les obres de teatre i el llibre de referència, de nou! Ara, ja puc dir perquè sentia eixa indiferència.

Bloom concep la creació dels grans clàssics a partir de la superació d’obres anteriors, d’altres autors, cosa que fa que el gran artista cresca encara més. Ho aplica a Dante, a Cervantes, a Tolstoi, etc. Però, i aquí ve la troballa, no ho aplica a Shakespeare, cosa que no arribava a entendre perquè, si no és així, per què ho usa en la resta d’autors? És com si canviara la norma depenent de l’escriptor a qui l’aplica. A mi, que sóc un gran amant del teatre clàssic, sempre m’ha estranyat la manera amb que han situat l’anglés al zenit del gènere, a tanta distància de la resta, si a mi no m’ha resultat mai tan excepcional.

Però tornant als antecessors de Shakespeare, l’autor en cita només un, de tan poca rellevància que ni el recorde però, per contra, no cita cap de tràgic grec, quan ha citat Aristòfanes per comparar-lo amb Molière. Williams, per tant, hauria de ser comparat a Esquil, a Sòfocles o a Eurípides, però no ha estat així. Segurament, eixe oblit de Bloom és la causa del meu estupor a l’hora de realitzar l’anàlisi dels arguments argüits pel crític, perquè jo sí que comparava, de manera inconscient, el teatre de l’anglés amb les tragèdies gregues de referència.



Salvador Sendra

divendres, 27 de gener de 2017

L’APOCALIPSI POT ESPERAR



 
«(9) Después de esto miré, y he aquí una gran multitud, la cual nadie podía contar, de todas las naciones y tribus y pueblos y lenguas, que estaban delante del trono y en la presencia del Cordero, vestidos de ropas blancas, y con palmas en las manos;
(10) y clamaban a gran voz diciendo: La salvación pertenece a nuestro Dios que está sentado en el trono, y al Cordero.»
Enviaré ràpidament este article a l’editor perquè el publique a mode de comiat perquè el món sembla que s’està acabant, o això es desprén de les notícies que hom pot llegir pels periòdics d’arreu del món. De tota manera, i una volta acomiadat, per si de cas, pense que he de fer una anàlisi crítica del futur, per si no s’acaba d’acabar l’acabat món, o passa més bé al contrari, com jo mateix opine.

El món s’acabava amb les dos teories polítiques i econòmiques que han estat governant el nostre subconscient al llarg dels darrers cent anys i fins al dia 20 de gener, però ara ja podem estar tranquils perquè la cosa roda, de nou, i segurament amb més aire. Les teories apocalíptiques, tot i que es poden tindre més bé com a mil·lenaristes, són precisament les que nosaltres, simples mortals, veiem com a optimistes però que, en el fons, no amagaven més que la idea del final; em referisc al socialisme i al liberalisme!

Estes dos opcions, que han esta voltant pel nostre subconscient al llarg de massa temps, estan basades, precisament, en una idea unívoca que conduïx cap a la llacuna Estígia. Tant una com l’altra pregonen les mateixes coses amb les xicotetes diferències adients: una diu què al final del temps hi haurà el socialisme i l’altra predica que hi haurà el liberalisme. En ambdós casos, el temps s’acaba perquè ja no s’hi podrà avançar més i, ens agrade o no, hi haurà socialisme, per a uns, o liberalisme, per a altres.

En el rerefons de l’exposició anterior, l’àmbit és sempre internacional, i d’aquí l’oposició a tot allò que es puga interpretar com a nacionalisme perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que puga oposar-se a eixe progrés imparable, bé socialista, bé liberal. Ara, al segle XXI ja avançat, ensopeguem amb altra realitat: els estendards d’un costat (EEUU i Anglaterra) i de l’altre (Rússia) tornen a definir les fronteres i l’economia! Allò que era imparable fa un parell de mesos s’està aturant, però no ho fa des de cap oposició externa, sinó al contrari: des del seu si.

El món, per tant, no s’acabarà perquè Trump, des del meu punt de vista, ha vingut per salvar-nos d’aquells que, bé d’una banda, bé de l’altra, només desitjaven això, tot i que no ho digueren, perquè les seues teories tenien massa d’apocalíptiques —per tot això del final dels temps— i poc de revolucionàries. Ara, amb uns brillants estrategues i pensadors com Trump, Putin, Johnson i Le Pen, que han de reinterpretar Jesús, Mahoma, Buda i Confuci, el món voltarà altres mil anys.


Salvador Sendra

dimecres, 25 de gener de 2017

ELS MALSONS CAUSATS PER CRISTIANO RONALDO

Mirant la premsa, hi vaig trobar diferents titulars sobre uns premis que han donat a un seguit de jugadors de futbol. No recorde on va ser l’entrega dels trofeus però era per alguna ciutat important d’Europa, supose que a Suïssa; perquè el sentiment europeu també s’aconseguix amb la piloteta! I havia personatges molt importants que, en el seu temps, havien colpejat amb més gràcia els balons i això els havia atorgat un estatus de figures o, fins i tot, de referents mundials.

Amb les càmeres de mig món i mig enfocant els jugadors i els presentadors de l’acte, sembla ser que els escollits del Barcelona Club de Futbol no hi van ser presents. Hi ha qui diu que no estaven perquè hi havia una certa gelosia mentre que altres defensen que estaven descansant perquè l’endemà tenien un partit molt important. Del Barça no hi va anar ningú, mentre que del Madrid hi va estar quasi tot l’equip. No cal ni que diga que este va ser el club que més premis va rebre.

Cristiano Ronaldo és un jugador del Real Madrid que colpeja molt encertadament les pilotes i les fica a la porteria sense fer maganxes, i per eixa raó li van donar el premi de millor jugador de tot el món. I clar, totes les càmeres l’enfocaven i tothom estava pendent de la gran estrella mediàtica. Ell, ben arregladet, ben afaitat i amb els cabells engominats, va recollir el premi sabent-se un gran triomfador. L’acompanyava una xica guapa, que deu ser la seua nóvia, i un xiquet, que deu ser el seu fill. Ambdós compartien l’escenari de la foto amb la gran estrella.

Sobre la xica, no puc dir res perquè en va passar del tot inadvertida, tot i que segurament esta no era la seua intenció. El xiquet —ai el xiquet!— encara em fa tremolar les cames: duia un trage amb les mànegues tan llargues que no li deixaven ensenyar ni els dits! I això que són pare deu guanyar dinerets com per a comprar-li un vestit digne... Però, i son pare, la gran estrella? Doncs, he tingut malsons esta setmana i pense que va ser ell el culpable. A més de semblar una brillant figura de cera, duia un trage blau clar, creuat, que no em puc traure de la ment. Però, si no recorde malament, amb tots els botonets cordadets! A este xic, ningú l’ha ensenyat a vestir-se? No té mare?

Hi ha certes conductes que col·loquen cada u en el seu lloc, i hàbits que delaten el més pinxo. Un Ferrari, dos Ferrari, tres Ferrari... No sé, no sé però de vegades pense que es confon això de l’elegància amb els diners mentre que esta sol estar més pròxima a la humilitat i a la modèstia que a l’opulència.



Salvador Sendra